“Putin és un Stalin postmodern”

Hi ha un politòleg libe­ral rus, poc sos­pitós de fanàtic i de sec­tari, una per­sona que podríem dir de dreta libe­ral: es diu Nikita Belikh, i el 2008 ja va dir que l’opo­sició democràtica russa per cons­truir-se, per arti­cu­lar-se, per començar a sig­ni­fi­car una autèntica alter­na­tiva política neces­si­tava, almenys, vint anys. Això ho va dir entre el 2008 i el 2009. Putin vol tor­nar a ser pre­si­dent a les elec­ci­ons del 2024 fins al 2030 i del 2030 fins al 2036, quan ja tin­dria 83 anys. Des d’aquesta mirada molt lineal, empírica, podríem dir que hi ha Putin per a anys.

És un home intel·ligent. I ho va demos­trar en la manera de fugir i en la manera de retor­nar. Quan fuig ho fa perquè l’URSS i el bloc de l’Est s’ensor­ren. Cau el mur de Berlín i ell es dedica a cre­mar papers, a Dres­den. Pràcti­ca­ment és cap del KGB a la República Democràtica Ale­ma­nya. Sap recol·locar-se amb un comu­nista refor­mista, Ana­toli Sobt­xak. Putin exer­ceix com a vice­al­calde de Sant Peter­burg, res­pon­sa­ble de Rela­ci­ons Inter­na­ci­o­nals i des d’allà fa un seguit de nego­cis, apa­rent­ment per obte­nir ajuda huma­nitària a canvi de matèries pri­me­res, i amb aques­tes transac­ci­ons des­a­pa­rei­xen cen­te­nars de mili­ons de dòlars. Aquests cen­te­nars de mili­ons de dòlars por­ten cua i són denun­ci­ats per opo­si­tors com la regi­dora de Sant Peters­burg Marina Sallier. Apa­reix una denúncia feta a Newsweek l’any 2001. Què passa el 2001? L’atac a les Tor­res Bes­so­nes, de manera que lla­vors Bush neces­sita les bases del Kir­gui­zis­tan, el Tad­jikis­tan i l’Uzbekis­tan i de cop des­a­pa­reix la inves­ti­gació que l’FBI havia començat a fer. Torna a aparèixer el 2016 amb els Papers de Panamà i ara han tor­nat a aparèixer amb els de Pan­dora.

Una sociòloga molt interes­sant, Natàlia Zubarèvitx, fa uns anys va for­mu­lar la teo­ria de les qua­tre Rússies. Asse­gura que hi ha una pri­mera Rússia, la postin­dus­trial, la Rússia que té 33 mili­ons d’habi­tants –ara deuen ser uns 40–, subs­crita a xar­xes soci­als, gent que mínima­ment pot viat­jar, que té un cert nivell soci­o­cul­tu­ral. Ella no ho diu, però jo la iden­ti­fico amb la Rússia d’Ale­xei Navalni. La Rússia de les clas­ses mit­ja­nes de les dotze grans ciu­tats. A l’hora de quan­ti­fi­car, hem de dir que això sig­ni­fica un 22% de la població. No és sufi­ci­ent i quan s’han pre­sen­tat can­di­dats –el mateix Navalni es va pre­sen­tar a alcalde de Mos­cou– amb prou fei­nes va arri­bar a un 28% dels vots. Ja és això. Quan a les Pussy Riot les van empre­so­nar i van fer cam­pa­nyes, les enques­tes que els dona­ven suport no sobre­pas­sa­ven el 30% de suport. Això vol dir que no hi ha una opo­sició estruc­tu­rada i fa pen­sar que hi ha Putin per a estona, encara que sem­pre hi ha la pos­si­bi­li­tat que pas­sin impre­vis­tos.

Aques­tes majo­ries, segons el moment, sobre­pas­sen el 60% o fins i tot el 68%. Per exem­ple, en el referèndum de la Cons­ti­tució, que es va cele­brar per ell con­ti­nuar enca­de­nant man­dats, arriba al 77%. D’on ve aquest vot? Segons la sociòloga Zubarèvitx, i en això coin­ci­dei­xen també altres sociòlegs del cen­tre Levada (un ins­ti­tut de recerca inde­pen­dent), pro­ce­deix de la segona, la ter­cera i la quarta Rússia, que són les Rússies d’estruc­tura pro­duc­tiva soviètica indus­trial i agrícola. És a dir, ciu­tats de més de 250.000 habi­tants, mit­ja­nes i peti­tes que tenen una indústria de matriu soviètica. O for­men part d’aquests 400 mili­ons d’hectàrees agrícoles que no s’han refor­mat, que s’ha anat apedaçant i que han que­dat com a gran­ges col·lec­ti­ves que estan ges­ti­o­na­des més o menys pri­va­da­ment. No s’ha fet una autèntica reforma agrària. D’allà sur­ten els vots, jun­ta­ment amb els vots de Sibèria, els vots del Cau­cas, de zones més des­po­bla­des.

S’ha moder­nit­zat fins a cert punt. Putin tenia una mena de lema no escrit: moder­nit­zació auto­ritària. Gri­gori Iav­linski, el líder libe­ral, que d’alguna manera encara té un pes moral en l’escena política russa, va aca­bar dient: “La cosa ha aca­bat amb auto­ri­ta­risme sense moder­nit­zació. Quina moder­nit­zació? Doncs apro­fi­tant la pujada dels preus del petroli en el seu segon man­dat (2004-2008), aquests recur­sos els aboca a la recon­versió i a la recu­pe­ració de l’escola, de la sani­tat, d’alguns ser­veis soci­als, a pro­cu­rar que les pen­si­ons no siguin tan mise­ra­bles, i això li dona vots. D’això en diu moder­nit­zació, jun­ta­ment amb la fabri­cació de noves armes. Aquí el que no dis­mi­nu­eix és el pres­su­post d’arma­ment, que con­ti­nua sent el mateix o fins i tot més alt. I la moder­nit­zació l’aplica a les armes, a l’expor­tació d’armes i també a la influència en con­flic­tes. També a una certa expansió geo­política, amb la inter­venció a l’Afga­nis­tan, en la guerra de Síria, a Veneçuela –no amb armes, però sí amb asses­sors mili­tars–. Intervé a tota l’antiga Unió Soviètica i pro­cura fer, recon­ver­tir, aque­lla comu­ni­tat d’estats inde­pen­dents en què va que­dar la Unió Soviètica, de la qual gai­rebé ni es par­lava, en un ens que s’ano­mena Unió Euro­asiàtica i del qual for­men part Bie­lorússia –Ucraïna, no, perquè se’n va des­mar­car– i alguns països que ho fan a con­tra­cor, com ara el Kazakhs­tan, que té molts recur­sos. L’Uzbekis­tan és un bon satèl·lit i el Kir­gui­zis­tan, també. També hi ha altres estats que els tenen pràcti­ca­ment sota la seva amenaça, com Geòrgia, i d’altres que els tenen com a pro­tec­to­rats com Moldàvia.

Tenir-les com a satèl·lits, apli­cant el prin­cipi de sobi­ra­nia limi­tada que va apli­car la Unió Soviètica a Txe­cos­lovàquia i a Hon­gria.

Pot­ser és dels països del món on els peri­o­dis­tes estan més inde­fen­sos. Ho dic al començament del lli­bre. “Gent no ree­du­ca­ble.” Aque­lla cir­cu­lar que el cap de gabi­net de Putin envia l’any 2006 des del Krem­lin a dife­rents ens admi­nis­tra­tius. “Hi ha gent a la nos­tra soci­e­tat que no els agrada com gover­nem i amb aquesta gent cal dia­lo­gar, però ens tro­ba­rem que molta d’aquesta gent acaba, si no col·labo­rant, tenint una acti­tud més o menys ami­ga­ble. Però hi ha gent que no. Hi ha gent que no tindrà cap acti­tud ni ami­ga­ble ni com­pren­si­ble, i aquesta gent se l’ha d’eli­mi­nar.” Al cap d’uns mesos van assas­si­nar Anna Politkóvskaia.

No. És un estat poli­cial que en diver­sos moments ha tin­gut dife­rents graus, però sem­pre ha estat un estat poli­cial i ha estat emmas­ca­rat per les urnes. És una democràcia paralítica, no s’ha acon­se­guit mai una democràcia real i és un estat més poli­cial ara que no pas en el temps de Ielt­sin, perquè en aquell temps el roba­tori venia per una altra banda, a les sub­has­tes delic­ti­ves per que­dar-se amb la pro­pi­e­tat pública soviètica. Iablinski, en una entre­vista que li vaig fer, ho va recor­dar amb la famosa frase de Sta­lin: “En unes elec­ci­ons el que és impor­tant no és qui diuen que ha gua­nyat les elec­ci­ons, sinó qui compta els vots, i per fer unes elec­ci­ons no calen grans cam­pa­nyes ni pro­pa­gan­des, el que calen són recur­sos admi­nis­tra­tius.”

Putin ha fet una política de rei­vin­di­cació de la figura de Sta­lin com a gran patri­ota. I aquesta política, crec que és una política d’into­xi­cació, però que ha donat resul­tats. En una de les seves últi­mes enques­tes, el cen­tre Levada reve­lava que un 50% li donava suport i que, en el uns casos, tenia fins al 70% de suport. La figura de Sta­lin la tenien més o menys ben situ­ada. Ell és l’Sta­lin post­mo­dern. Ell ha après de Sta­lin, no hi ha cap dubte. Creu que l’enfon­sa­ment de l’URSS ha estat una de les grans catàstro­fes del segle XX i que això es paga­ria car. De fet, Putin creu que es podria haver fet amb molt més res­pecte, però es va fer amb fórmu­les d’escar­ment, de ren­dició incon­di­ci­o­nal. La Unió Soviètica des­a­pa­reix a par­tir d’una ren­dició incon­di­ci­o­nal i d’una des­feta econòmica tre­menda, de les pit­jors que ha vis­cut la història moderna.

El que durant tot l’any 1990 va posar sobre la taula Gor­bat­xov par­tint de les idees del seu minis­tre d’Eco­no­mia, Gri­gori Iav­linski, era fer un pla Mars­hall per a Rússia. No per esta­bi­lit­zar l’eco­no­mia ni per crear flo­ri­tu­res, sim­ple­ment per evi­tar que hi hagués una catàstrofe i per evi­tar que hi hagues­sin enfron­ta­ments armats i violència. El Pla Mars­hall per a Rússia sig­ni­fi­cava que els orga­nis­mes inter­na­ci­o­nals (FMI, Banc Mun­dial i altres enti­tats finan­ce­res) havien de donar entre 5.000 i 7.000 de mili­ons de dòlars almenys durant cinc anys a Rússia a fons per­dut. Més de 35.000 mili­ons de dòlars, i això no ho van voler fer. Ni Thatc­her ni Bush van voler pas­sar per aquí. És més, hi ha sec­tors que van voler esce­ni­fi­car la ren­dició incon­di­ci­o­nal perquè era la ren­dició de l’antic imperi del mal.

La mateixa humi­li­ació que reben els ale­manys, els ciu­ta­dans de la República de Wei­mar, amb el Trac­tat de Ver­sa­lles i amb les repa­ra­ci­ons de guerra i que ser­vei­xen a Hit­ler i al naci­o­nal­so­ci­a­lisme, al fei­xisme, per remun­tar, arri­bar al poder i final­ment mun­tar la catàstrofe que van mun­tar. Són les matei­xes pul­si­ons emo­ci­o­nals, psi­cològiques, psi­co­so­ci­als i polítiques que ins­pi­ren una gran part de la soci­e­tat russa a posar un home com Putin al cap­da­vant de l’estat, igual que els ale­manys van posar Hit­ler.

A Putin no li agrada la Unió Euro­pea, li fa nosa, vol­dria que no existís. Per tant, Putin apro­fi­tarà sem­pre qual­se­vol escletxa que hi ha hagi a la Unió Euro­pea i en un estat de la Unió Euro­pea, sobre­tot si aquest estat és dels flancs més fràgils, com ara Espa­nya. Ucraïna és el para­digma de crear males­tar a Europa.

L’esclat va ser a finals de desem­bre del 2013, quan Vik­tor Ianukóvitx es negava a rati­fi­car, no el trac­tat d’adhesió sinó el d’asso­ci­ació que s’havia ela­bo­rat amb la Unió Euro­pea. Allò és el deto­nant de les mani­fes­ta­ci­ons que comen­cen al desem­bre i con­ti­nuen al gener. Durant el mes de febrer, és quan Ianukòvitx fuig i quan l’exèrcit es manté neu­tral. Mai­dan és una revolta que té com a base la lluita con­tra la sobi­ra­nia limi­tada, és una revolta d’eman­ci­pació naci­o­nal però també és una revolta que lluita con­tra la cor­rupció dels oli­gar­ques, tant dels que són més naci­o­na­lis­tes ucraïnesos com dels que són més pro­rus­sos. Mai­dan té aquest espe­rit. S’havia arri­bat a uns límits espan­to­sos de cor­rupció, i ales­ho­res, per aquest motiu, donen la pre­sidència a Vlo­do­mir Zelenski, que després ha sor­tit tacat i esquit­xat en els Papers de Pan­dora. A Rússia hi ha tanta cor­rupció com la que hi pot haver a Ucraïna. Indub­ta­ble­ment, un dels prin­ci­pals caps de la cor­rupció era un home que al seu moment havia estat vene­rat perquè es pen­sa­ven que era la pro­mesa libe­ral i l’hereu del Putin, Dmi­tri Medvédev, que va ser pre­si­dent, vice­pre­si­dent i pri­mer minis­tre en diver­ses eta­pes.

Ucraïna té un trac­tat d’asso­ci­ació, no de plena inte­gració, i a la llarga pot for­mar part de l’OTAN. Putin, d’això, no en vol ni sen­tir a par­lar. I apro­fita les esclet­xes que hi ha perquè esde­vin­guin esquer­des. De fet, el 2017 apro­fita les esclet­xes que hi ha a Espa­nya, tot això que s’explica de l’ope­ració Vólkhov, dels 10.000 sol­dats rus­sos. Una part de la premsa anglo­sa­xona –quan va començar el nos­tre setem­bre i octu­bre– van asse­gu­rar que Putin podria apro­fi­tar la fra­gi­li­tat d’Espa­nya. El CNI no va poder tro­bar les urnes del referèndum del 2017 –perquè hi va haver una logística impor­tant per part de la gent–, però que després no pogues­sin tom­bar el cens uni­ver­sal, això sí que crec que només va poder ser amb una actu­ació dels isra­e­li­ans o dels rus­sos. I més aviat els con­tac­tes que es van fer van ser cap al sec­tor rus.