Hi ha un politòleg liberal rus, poc sospitós de fanàtic i de sectari, una persona que podríem dir de dreta liberal: es diu Nikita Belikh, i el 2008 ja va dir que l’oposició democràtica russa per construir-se, per articular-se, per començar a significar una autèntica alternativa política necessitava, almenys, vint anys. Això ho va dir entre el 2008 i el 2009. Putin vol tornar a ser president a les eleccions del 2024 fins al 2030 i del 2030 fins al 2036, quan ja tindria 83 anys. Des d’aquesta mirada molt lineal, empírica, podríem dir que hi ha Putin per a anys.

És un home intel·ligent. I ho va demostrar en la manera de fugir i en la manera de retornar. Quan fuig ho fa perquè l’URSS i el bloc de l’Est s’ensorren. Cau el mur de Berlín i ell es dedica a cremar papers, a Dresden. Pràcticament és cap del KGB a la República Democràtica Alemanya. Sap recol·locar-se amb un comunista reformista, Anatoli Sobtxak. Putin exerceix com a vicealcalde de Sant Peterburg, responsable de Relacions Internacionals i des d’allà fa un seguit de negocis, aparentment per obtenir ajuda humanitària a canvi de matèries primeres, i amb aquestes transaccions desapareixen centenars de milions de dòlars. Aquests centenars de milions de dòlars porten cua i són denunciats per opositors com la regidora de Sant Petersburg Marina Sallier. Apareix una denúncia feta a Newsweek l’any 2001. Què passa el 2001? L’atac a les Torres Bessones, de manera que llavors Bush necessita les bases del Kirguizistan, el Tadjikistan i l’Uzbekistan i de cop desapareix la investigació que l’FBI havia començat a fer. Torna a aparèixer el 2016 amb els Papers de Panamà i ara han tornat a aparèixer amb els de Pandora.

Una sociòloga molt interessant, Natàlia Zubarèvitx, fa uns anys va formular la teoria de les quatre Rússies. Assegura que hi ha una primera Rússia, la postindustrial, la Rússia que té 33 milions d’habitants –ara deuen ser uns 40–, subscrita a xarxes socials, gent que mínimament pot viatjar, que té un cert nivell sociocultural. Ella no ho diu, però jo la identifico amb la Rússia d’Alexei Navalni. La Rússia de les classes mitjanes de les dotze grans ciutats. A l’hora de quantificar, hem de dir que això significa un 22% de la població. No és suficient i quan s’han presentat candidats –el mateix Navalni es va presentar a alcalde de Moscou– amb prou feines va arribar a un 28% dels vots. Ja és això. Quan a les Pussy Riot les van empresonar i van fer campanyes, les enquestes que els donaven suport no sobrepassaven el 30% de suport. Això vol dir que no hi ha una oposició estructurada i fa pensar que hi ha Putin per a estona, encara que sempre hi ha la possibilitat que passin imprevistos.

Aquestes majories, segons el moment, sobrepassen el 60% o fins i tot el 68%. Per exemple, en el referèndum de la Constitució, que es va celebrar per ell continuar encadenant mandats, arriba al 77%. D’on ve aquest vot? Segons la sociòloga Zubarèvitx, i en això coincideixen també altres sociòlegs del centre Levada (un institut de recerca independent), procedeix de la segona, la tercera i la quarta Rússia, que són les Rússies d’estructura productiva soviètica industrial i agrícola. És a dir, ciutats de més de 250.000 habitants, mitjanes i petites que tenen una indústria de matriu soviètica. O formen part d’aquests 400 milions d’hectàrees agrícoles que no s’han reformat, que s’ha anat apedaçant i que han quedat com a granges col·lectives que estan gestionades més o menys privadament. No s’ha fet una autèntica reforma agrària. D’allà surten els vots, juntament amb els vots de Sibèria, els vots del Caucas, de zones més despoblades.

S’ha modernitzat fins a cert punt. Putin tenia una mena de lema no escrit: modernització autoritària. Grigori Iavlinski, el líder liberal, que d’alguna manera encara té un pes moral en l’escena política russa, va acabar dient: “La cosa ha acabat amb autoritarisme sense modernització. Quina modernització? Doncs aprofitant la pujada dels preus del petroli en el seu segon mandat (2004-2008), aquests recursos els aboca a la reconversió i a la recuperació de l’escola, de la sanitat, d’alguns serveis socials, a procurar que les pensions no siguin tan miserables, i això li dona vots. D’això en diu modernització, juntament amb la fabricació de noves armes. Aquí el que no disminueix és el pressupost d’armament, que continua sent el mateix o fins i tot més alt. I la modernització l’aplica a les armes, a l’exportació d’armes i també a la influència en conflictes. També a una certa expansió geopolítica, amb la intervenció a l’Afganistan, en la guerra de Síria, a Veneçuela –no amb armes, però sí amb assessors militars–. Intervé a tota l’antiga Unió Soviètica i procura fer, reconvertir, aquella comunitat d’estats independents en què va quedar la Unió Soviètica, de la qual gairebé ni es parlava, en un ens que s’anomena Unió Euroasiàtica i del qual formen part Bielorússia –Ucraïna, no, perquè se’n va desmarcar– i alguns països que ho fan a contracor, com ara el Kazakhstan, que té molts recursos. L’Uzbekistan és un bon satèl·lit i el Kirguizistan, també. També hi ha altres estats que els tenen pràcticament sota la seva amenaça, com Geòrgia, i d’altres que els tenen com a protectorats com Moldàvia.

Tenir-les com a satèl·lits, aplicant el principi de sobirania limitada que va aplicar la Unió Soviètica a Txecoslovàquia i a Hongria.

Potser és dels països del món on els periodistes estan més indefensos. Ho dic al començament del llibre. “Gent no reeducable.” Aquella circular que el cap de gabinet de Putin envia l’any 2006 des del Kremlin a diferents ens administratius. “Hi ha gent a la nostra societat que no els agrada com governem i amb aquesta gent cal dialogar, però ens trobarem que molta d’aquesta gent acaba, si no col·laborant, tenint una actitud més o menys amigable. Però hi ha gent que no. Hi ha gent que no tindrà cap actitud ni amigable ni comprensible, i aquesta gent se l’ha d’eliminar.” Al cap d’uns mesos van assassinar Anna Politkóvskaia.

No. És un estat policial que en diversos moments ha tingut diferents graus, però sempre ha estat un estat policial i ha estat emmascarat per les urnes. És una democràcia paralítica, no s’ha aconseguit mai una democràcia real i és un estat més policial ara que no pas en el temps de Ieltsin, perquè en aquell temps el robatori venia per una altra banda, a les subhastes delictives per quedar-se amb la propietat pública soviètica. Iablinski, en una entrevista que li vaig fer, ho va recordar amb la famosa frase de Stalin: “En unes eleccions el que és important no és qui diuen que ha guanyat les eleccions, sinó qui compta els vots, i per fer unes eleccions no calen grans campanyes ni propagandes, el que calen són recursos administratius.”

Putin ha fet una política de reivindicació de la figura de Stalin com a gran patriota. I aquesta política, crec que és una política d’intoxicació, però que ha donat resultats. En una de les seves últimes enquestes, el centre Levada revelava que un 50% li donava suport i que, en el uns casos, tenia fins al 70% de suport. La figura de Stalin la tenien més o menys ben situada. Ell és l’Stalin postmodern. Ell ha après de Stalin, no hi ha cap dubte. Creu que l’enfonsament de l’URSS ha estat una de les grans catàstrofes del segle XX i que això es pagaria car. De fet, Putin creu que es podria haver fet amb molt més respecte, però es va fer amb fórmules d’escarment, de rendició incondicional. La Unió Soviètica desapareix a partir d’una rendició incondicional i d’una desfeta econòmica tremenda, de les pitjors que ha viscut la història moderna.

El que durant tot l’any 1990 va posar sobre la taula Gorbatxov partint de les idees del seu ministre d’Economia, Grigori Iavlinski, era fer un pla Marshall per a Rússia. No per estabilitzar l’economia ni per crear floritures, simplement per evitar que hi hagués una catàstrofe i per evitar que hi haguessin enfrontaments armats i violència. El Pla Marshall per a Rússia significava que els organismes internacionals (FMI, Banc Mundial i altres entitats financeres) havien de donar entre 5.000 i 7.000 de milions de dòlars almenys durant cinc anys a Rússia a fons perdut. Més de 35.000 milions de dòlars, i això no ho van voler fer. Ni Thatcher ni Bush van voler passar per aquí. És més, hi ha sectors que van voler escenificar la rendició incondicional perquè era la rendició de l’antic imperi del mal.

La mateixa humiliació que reben els alemanys, els ciutadans de la República de Weimar, amb el Tractat de Versalles i amb les reparacions de guerra i que serveixen a Hitler i al nacionalsocialisme, al feixisme, per remuntar, arribar al poder i finalment muntar la catàstrofe que van muntar. Són les mateixes pulsions emocionals, psicològiques, psicosocials i polítiques que inspiren una gran part de la societat russa a posar un home com Putin al capdavant de l’estat, igual que els alemanys van posar Hitler.

A Putin no li agrada la Unió Europea, li fa nosa, voldria que no existís. Per tant, Putin aprofitarà sempre qualsevol escletxa que hi ha hagi a la Unió Europea i en un estat de la Unió Europea, sobretot si aquest estat és dels flancs més fràgils, com ara Espanya. Ucraïna és el paradigma de crear malestar a Europa.

L’esclat va ser a finals de desembre del 2013, quan Viktor Ianukóvitx es negava a ratificar, no el tractat d’adhesió sinó el d’associació que s’havia elaborat amb la Unió Europea. Allò és el detonant de les manifestacions que comencen al desembre i continuen al gener. Durant el mes de febrer, és quan Ianukòvitx fuig i quan l’exèrcit es manté neutral. Maidan és una revolta que té com a base la lluita contra la sobirania limitada, és una revolta d’emancipació nacional però també és una revolta que lluita contra la corrupció dels oligarques, tant dels que són més nacionalistes ucraïnesos com dels que són més prorussos. Maidan té aquest esperit. S’havia arribat a uns límits espantosos de corrupció, i aleshores, per aquest motiu, donen la presidència a Vlodomir Zelenski, que després ha sortit tacat i esquitxat en els Papers de Pandora. A Rússia hi ha tanta corrupció com la que hi pot haver a Ucraïna. Indubtablement, un dels principals caps de la corrupció era un home que al seu moment havia estat venerat perquè es pensaven que era la promesa liberal i l’hereu del Putin, Dmitri Medvédev, que va ser president, vicepresident i primer ministre en diverses etapes.

Ucraïna té un tractat d’associació, no de plena integració, i a la llarga pot formar part de l’OTAN. Putin, d’això, no en vol ni sentir a parlar. I aprofita les escletxes que hi ha perquè esdevinguin esquerdes. De fet, el 2017 aprofita les escletxes que hi ha a Espanya, tot això que s’explica de l’operació Vólkhov, dels 10.000 soldats russos. Una part de la premsa anglosaxona –quan va començar el nostre setembre i octubre– van assegurar que Putin podria aprofitar la fragilitat d’Espanya. El CNI no va poder trobar les urnes del referèndum del 2017 –perquè hi va haver una logística important per part de la gent–, però que després no poguessin tombar el cens universal, això sí que crec que només va poder ser amb una actuació dels israelians o dels russos. I més aviat els contactes que es van fer van ser cap al sector rus.