URSS, la darrera estocada

El 31 de desem­bre del 1991 es va dis­sol­dre for­mal­ment la Unió de Repúbli­ques Soci­a­lis­tes Soviètiques (URSS), setanta-qua­tre anys després d’aquells deu dies que van tras­bal­sar el món (John Reed) i que van donar lloc al pri­mer règim comu­nista de la història. Una set­mana abans, el dia de Nadal, Mikhaïl Gor­bat­xov havia dimi­tit de la pre­sidència de l’URSS, que, de facto, havia dei­xat d’exis­tir uns mesos abans, a mesura que les dife­rents repúbli­ques soviètiques pro­cla­ma­ven la inde­pendència: Lituània, el març del 1990; Geòrgia, l’abril del 1991; Estònia, Letònia, Ucraïna, Bie­lorússia, Moldàvia i el Kir­gui­zis­tan, l’agost del mateix any; l’Uzbekis­tan, el Tad­jikis­tan i Armènia, al setem­bre; l’Azer­baid­jan i el Tad­jikis­tan, a l’octu­bre, i, final­ment, al desem­bre, el Kazakhs­tan.

Com indica Conor O’Clery (2012) el col·lapse de la potència comu­nista va dei­xar uni­tats de l’exèrcit soviètic, la marina i la força aèria als nous països inde­pen­dents i, per tant, en els mesos següents va caler super­vi­sar la reti­rada de les tro­pes de naci­o­na­li­tat russa i els arse­nals nucle­ars de “l’estran­ger pròxim” (expressió que actu­al­ment uti­litza Vla­di­mir Putin per refe­rir-se a les línies ver­me­lles que deli­mi­ten les fron­te­res dels interes­sos geo­es­tratègics i la zona d’influència russa). En suma, si abans de la implosió, el camp d’ope­ra­ci­ons de les for­ces arma­des de Mos­cou s’este­nia a través de gai­rebé 14 mili­ons de quilòmetres qua­drats, des del Pacífic fins a l’Europa Occi­den­tal, a prin­ci­pis del 1992, s’havia reduït a menys d’11 mili­ons de quilòmetres qua­drats. Tots els mapes ope­ra­tius havien que­dat des­fa­sats. Mos­cou havia per­dut Estònia, Letònia i Lituània, amb els ports estratègics del Mar Bàltic; Moldàvia, Bie­lorússia i Ucraïna, al cor d’Europa, i els estats del Cau­cas i les repúbli­ques de l’Àsia Cen­tral. Poc abans, el 28 de juny del 1991, el Con­sell d’Assistència Econòmica Mútua (COME­CON), creat el 1949, havia cele­brat la seva dar­rera reunió a Buda­pest i l’1 de juliol d’aquell mateix any s’havia dis­solt ofi­ci­al­ment el Pacte de Varsòvia, orga­nit­zació sor­gida el 1955 com a res­posta a la fun­dació de l’OTAN el 1949. Tam­poc el dar­rer i des­es­pe­rat intent per refer una nova enti­tat ter­ri­to­rial, la Comu­ni­tat d’Estats Inde­pen­dents (CEI), impul­sada pel nucli dur de l’antiga Unió Soviètica (la Fede­ració Russa, Ucraïna i Bie­lorússia), cre­ada el 7 i 8 de desem­bre del 1991, va sobre­viure a l’ensul­si­ada pro­vo­cada per l’apa­rició de nous con­flic­tes en i entre els antics ter­ri­to­ris de l’URSS al Cau­cas, a l’Àsia Cen­tral, a Moldàvia, a Txetxènia, etc.

El declivi, però, havia estat pro­gres­siu i havia començat molt abans. El 1985, Gor­bat­xov va here­tar un país tècni­ca­ment en fallida econòmica: pro­duc­ti­vi­tat del tre­ball a la baixa des de feia més d’una dècada i obso­lescència tec­nològica dels sis­te­mes pro­duc­tius i, al mateix temps, des­gas­tat per una guerra impos­si­ble de gua­nyar (l’Afga­nis­tan) i que per a alguns autors va pre­ci­pi­tar la fi de l’URSS, immers en una cursa d’arma­ment que no podia seguir i que el 1983 Ronald Rea­gan va por­tar al límit amb la Ini­ci­a­tiva de Defensa Estratègica (IDE), popu­lar­ment deno­mi­nada “guerra de les galàxies”, i amb unes obli­ga­ci­ons de lide­ratge res­pecte als seus ali­ats que no podia assu­mir durant més temps.

Per sal­var la situ­ació, el setè secre­tari gene­ral del Par­tit Comu­nista de la Unió Soviètica (PCUS) va pro­moure una política de trans­parència, de libe­ra­lit­zació del sis­tema polític i dels mit­jans de comu­ni­cació (glàsnost) i va posar en lli­ber­tat els pre­sos polítics. Al mateix temps, va inten­tar rees­truc­tu­rar el sis­tema econòmic i fer les refor­mes indis­pen­sa­bles (peres­troika) per fer-lo com­pe­ti­tiu i eficaç, reti­rar les tro­pes de l’Afga­nis­tan i renun­ciar explícita­ment a la cursa d’arma­ment i a inter­ve­nir mili­tar­ment per evi­tar can­vis als països ali­ats, com s’havia fet a Hon­gria el 1956 o a Txe­cos­lovàquia el 1968. A més, va asse­gu­rar que Mos­cou reco­nei­xe­ria tots els can­vis que adop­tes­sin lliu­re­ment els països del Pacte de Varsòvia. És el que de manera jocosa el Minis­teri d’Afers Exte­ri­ors va deno­mi­nar la doc­trina Sina­tra, en al·lusió a la lle­tra de la popu­lar cançó My Way (‘a la meva manera’) del can­tant nord-ame­ricà. Va ser com obrir la capsa dels trons i, molt aviat, Polònia i Hon­gria van ini­ciar un procés de tran­sició política que un rere l’altre van seguir tots els països de l’Europa de l’Est entre el 1989 i el 1991. El 1990 es reu­ni­fi­cava Ale­ma­nya, Iugoslàvia s’esquar­te­rava a les guer­res dels Bal­cans i Txe­cos­lovàquia, Hon­gria i Polònia entra­ven a l’OTAN el 1999 (Roma­nia i Bulgària ho feien el 2004) i a la Unió Euro­pea el 2004 (i el 2007).

A l’URSS, les elec­ci­ons al Congrés dels Dipu­tats del Poble del 1989, les pri­me­res rela­ti­va­ment lliu­res –i les últi­mes abans de la dis­so­lució del 1991–, rea­lit­za­des segons el sis­tema elec­to­ral més repre­sen­ta­tiu adop­tat amb la reforma del 1988, van mar­car un camí de no retorn en què a Gor­bat­xov se li va fer cada cop més difícil con­tro­lar els esde­ve­ni­ments. A par­tir d’aquell moment, les suc­ces­si­ves refor­mes –insu­fi­ci­ents per a uns i massa ago­sa­ra­des per a d’altres– van pro­vo­car crei­xents enfron­ta­ments entre els refor­mis­tes radi­cals i la majo­ria con­ser­va­dora de l’apa­rell del par­tit, però van tenir l’efecte d’obrir una escletxa entre la població, que per­dre la por al poder omni­po­tent del par­tit únic.

El 1990, la crisi política i les limi­ta­ci­ons de les refor­mes ja es per­ce­bien clara­ment. El pro­jecte de Gor­bat­xov sem­blava esgo­tat, i els errors i la cor­rupció van desem­bo­car en un car­reró sense sor­tida de crisi econòmica, mer­cat negre, pobresa i tensió social. El mes de març, el Soviet Suprem de Lituània pro­cla­mava la inde­pendència, tot i que la reacció de Mos­cou i de l’exèrcit soviètic van acon­se­guir que no es fes efec­tiva fins al referèndum del febrer del 1991. En altres repúbli­ques (Letònia, Estònia i Moldàvia) les suc­ces­si­ves elec­ci­ons als par­la­ments repu­bli­cans també van donar majo­ries favo­ra­bles a la inde­pendència. El mes de maig del 1990, el refor­mista radi­cal Boris Ielt­sin, enfron­tat ja defi­ni­ti­va­ment a Gor­bat­xov, va ser esco­llit pre­si­dent del Soviet Suprem de Rússia. Poc després, va tenir lloc el XXVIII i últim Congrés del PCUS. Tot i que sovin­te­ja­ven les crítiques a la peres­troika i a la gestió de Gor­bat­xov, aquest en va ser ree­le­git secre­tari gene­ral. La pri­ma­vera del 1991, la tensió va pujar de to, les revol­tes van atènyer el cor de l’imperi, una vaga de miners va para­lit­zar el país i cen­te­nars de milers de tre­ba­lla­dors van mar­xar sobre Mos­cou. Final­ment, el 19 d’agost del 1991, men­tre Gor­bat­xov esti­ue­java a Cri­mea, els sec­tors més con­ser­va­dors del PCUS i de l’exèrcit van inten­tar un cop d’estat per rever­tir els can­vis econòmics i, sobre­tot, polítics introduïts per la peres­troika. Ielt­sin lide­rava la resistència al cop i, enfi­lat a un tanc, cri­dava “a la vaga i a la deso­bediència civil”. Els sol­dats, però, van con­tra­ve­nir els seus coman­da­ments col­pis­tes i no es van mos­trar dis­po­sats a obrir foc con­tra la població civil que pro­te­gia el Par­la­ment. El dia 21, l’intent de cop d’estat havia fra­cas­sat, i Gor­bat­xov tor­nava a Mos­cou. Però ja no hi havia marxa enrere: l’Estat soviètic s’esfon­drava irre­mis­si­ble­ment i l’intent de cop d’estat acce­le­rava els pro­ces­sos d’inde­pendència de les repúbli­ques soviètiques. A par­tir d’aquests moments, el man­dat de Gor­bat­xov, que va dimi­tir de la secre­ta­ria gene­ral del PCUS el 24 d’agost, tenia els dies comp­tats i la per­vivència del règim comu­nista, també. La iro­nia de tot ple­gat, com escriu Robert Ser­vice (1998), és que “Gor­bat­xov, per inten­tar evi­tar el col·lapse del sis­tema en una crisi gene­ral, va resul­tar deci­siu per des­en­ca­de­nar aquesta crisi i la des­trucció de l’URSS”.