El rastre de l’URSS

inter­venció russa

La influència de Mos­cou sobre el Kazakhs­tan s’ha dei­xat veure en les ràpides mani­o­bres que s’han exe­cu­tat. Dar­rere el teló d’una aliança de segu­re­tat, s’amaga el desig de con­trol de Rússia al que s’ha bate­jat com el seu pati del dar­rere. La crisi del Kazakhs­tan és un dels nous fronts que se li van obrint al pre­si­dent rus, Vla­di­mir Putin, que mai dubta a inter­ve­nir. Abans del Kazakhs­tan hi ha hagut Bie­lorússia. L’agost de 2020 unes pro­tes­tes van fer tron­to­llar el tron del pre­si­dent bie­lorús, Alek­sandr Lukai­xenko, que ostenta el poder des de 1994. Davant de l’esca­lada de les mani­fes­ta­ci­ons, el líder bie­lorús tam­poc va dub­tar a dema­nar ajuda a Putin. A més de sufo­car la revolta, el pre­si­dent rus va injec­tar més de 1.000 mili­ons de dòlars per apun­ta­lar la cas­ti­gada eco­no­mia bie­lo­russa. Un bon tracte amb el preu del gas també ha ser­vit perquè aquest país torni a acos­tar-se més inten­sa­ment a l’òrbita russa. Fa poc més d’un any també escla­tava la guerra a l’Alt Kara­bakh entre dos ene­mics acèrrims i també exrepúbli­ques soviètiques: Armènia i l’Azer­baid­jan lliu­ra­ven una guerra exprés de la qual l’Azer­baid­jan sor­tia vic­toriós amb l’annexió de l’Alt Kara­bakh, un ter­ri­tori que els dos països recla­men. En aquest cas, Rússia es va com­por­tar com una potència més aviat neu­tral: amb Armènia el lliga pre­ci­sa­ment el pacte que en aquest cas s’ha fet ser­vir per inter­ve­nir al Kazakhs­tan, i amb l’Azer­baid­jan hi ha impor­tants interes­sos econòmics. Bakú és un bon aliat econòmic, perquè fa una gran des­pesa d’armes que com­pra direc­ta­ment a Mos­cou. Les pro­tes­tes al Kazakhs­tan, però, no arri­ben en el millor moment per a Putin. Enfan­gats en una guerra amb Ucraïna, que ha posat en alerta la comu­ni­tat inter­na­ci­o­nal i l’OTAN, Putin veu com l’espai post­soviètic es mou i com cada vegada és més difícil con­te­nir unes pro­tes­tes que van diri­gi­des, sobre­tot en el cas de Bie­lorússia i el Kazakhs­tan, cap a un sis­tema polític que, enco­bert d’una supo­sada democràcia, ha permès que els pre­si­dents actuïn com a líders auto­ri­ta­ris i que es per­petuïn durant anys en el poder. El cas de Lukai­xenko, que és pre­si­dent des del 1994, és para­digmàtic, com també el de l’antic man­da­tari kazakh, Nur­sul­tan Nazar­bayev.

Tot i que el Kazakhs­tan es per­fila com un dels ali­ats més fidels del Krem­lin, les for­ces rus­ses, jun­ta­ment amb les dels altres països que for­men l’Orga­nit­zació del Trac­tat de la Segu­re­tat Col·lec­tiva, ja han anat aban­do­nant el país a mesura que les pro­tes­tes han anat a la baixa. Hi ha diver­sos motius que asse­nya­len aquesta reti­rada russa: aquesta inter­venció no s’hau­ria vist al Kazakhs­tan com una manera de paci­fi­car els dis­tur­bis, sinó com un intent de Rússia de posar els dos peus en ter­ri­tori kazakh. En un moment tan deli­cat de la història, i per molt que el Kazakhs­tan tin­gui llaços amb Rússia i pràcti­ca­ment una nul·la relació amb Occi­dent, la presència russa ha inco­mo­dat. Bona part de la població ho ha inter­pre­tat com una mani­o­bra simi­lar a la que va per­me­tre a Mos­cou anne­xi­o­nar, el 2014, la península de Cri­mea, que en aquell moment per­ta­nyia a Ucraïna.

A més, en aquests trenta anys d’inde­pendència, la demo­gra­fia del país ha expe­ri­men­tat un gir, i ara un 70% de la població és d’ori­gen kazakh, quan abans ho era d’un 40%. La raó és que després d’acon­se­guir la inde­pendència han estat gai­rebé un milió les per­so­nes que han tor­nat al seu país men­tre que d’altres que pro­ve­nien de dife­rents zones de la Unió Soviètica van aca­bar emi­grant. Ara, per tant, la sobi­ra­nia naci­o­nal és un tema impor­tant.