intervenció russa

La influència de Moscou sobre el Kazakhstan s’ha deixat veure en les ràpides maniobres que s’han executat. Darrere el teló d’una aliança de seguretat, s’amaga el desig de control de Rússia al que s’ha batejat com el seu pati del darrere. La crisi del Kazakhstan és un dels nous fronts que se li van obrint al president rus, Vladimir Putin, que mai dubta a intervenir. Abans del Kazakhstan hi ha hagut Bielorússia. L’agost de 2020 unes protestes van fer trontollar el tron del president bielorús, Aleksandr Lukaixenko, que ostenta el poder des de 1994. Davant de l’escalada de les manifestacions, el líder bielorús tampoc va dubtar a demanar ajuda a Putin. A més de sufocar la revolta, el president rus va injectar més de 1.000 milions de dòlars per apuntalar la castigada economia bielorussa. Un bon tracte amb el preu del gas també ha servit perquè aquest país torni a acostar-se més intensament a l’òrbita russa. Fa poc més d’un any també esclatava la guerra a l’Alt Karabakh entre dos enemics acèrrims i també exrepúbliques soviètiques: Armènia i l’Azerbaidjan lliuraven una guerra exprés de la qual l’Azerbaidjan sortia victoriós amb l’annexió de l’Alt Karabakh, un territori que els dos països reclamen. En aquest cas, Rússia es va comportar com una potència més aviat neutral: amb Armènia el lliga precisament el pacte que en aquest cas s’ha fet servir per intervenir al Kazakhstan, i amb l’Azerbaidjan hi ha importants interessos econòmics. Bakú és un bon aliat econòmic, perquè fa una gran despesa d’armes que compra directament a Moscou. Les protestes al Kazakhstan, però, no arriben en el millor moment per a Putin. Enfangats en una guerra amb Ucraïna, que ha posat en alerta la comunitat internacional i l’OTAN, Putin veu com l’espai postsoviètic es mou i com cada vegada és més difícil contenir unes protestes que van dirigides, sobretot en el cas de Bielorússia i el Kazakhstan, cap a un sistema polític que, encobert d’una suposada democràcia, ha permès que els presidents actuïn com a líders autoritaris i que es perpetuïn durant anys en el poder. El cas de Lukaixenko, que és president des del 1994, és paradigmàtic, com també el de l’antic mandatari kazakh, Nursultan Nazarbayev.

Tot i que el Kazakhstan es perfila com un dels aliats més fidels del Kremlin, les forces russes, juntament amb les dels altres països que formen l’Organització del Tractat de la Seguretat Col·lectiva, ja han anat abandonant el país a mesura que les protestes han anat a la baixa. Hi ha diversos motius que assenyalen aquesta retirada russa: aquesta intervenció no s’hauria vist al Kazakhstan com una manera de pacificar els disturbis, sinó com un intent de Rússia de posar els dos peus en territori kazakh. En un moment tan delicat de la història, i per molt que el Kazakhstan tingui llaços amb Rússia i pràcticament una nul·la relació amb Occident, la presència russa ha incomodat. Bona part de la població ho ha interpretat com una maniobra similar a la que va permetre a Moscou annexionar, el 2014, la península de Crimea, que en aquell moment pertanyia a Ucraïna.

A més, en aquests trenta anys d’independència, la demografia del país ha experimentat un gir, i ara un 70% de la població és d’origen kazakh, quan abans ho era d’un 40%. La raó és que després d’aconseguir la independència han estat gairebé un milió les persones que han tornat al seu país mentre que d’altres que provenien de diferents zones de la Unió Soviètica van acabar emigrant. Ara, per tant, la sobirania nacional és un tema important.