L’OBSESSIÓ DE PUTIN

Des de mitjans de la primera dècada del segle, diversos analistes assenyalen el rescalfament d’una nova guerra entre la Rússia de Vladímir Putin (i del seu alter ego Dmitri Medvédev) i l’OTAN (els Estats Units i la UE), liderada ara per Joe Biden. D’arguments, no en falten, i apunten sempre cap a la mateixa direcció i cap a uns fets aparentment inqüestionables: els talls de subministrament de gas rus a Ucraïna (2006, 2009 i 2014) que afecten la Unió Europea i que provoquen una alça dels preus en els mesos més freds de l’hivern; la invasió russa de Geòrgia i el reconeixement de les repúbliques d’Abkhàzia i d’Ossètia del Sud l’agost del 2008 en resposta al procés d’aproximació als Estats Units i a la Unió Europea iniciat pel president Mikheil Sakaixvili –des del 2013 exiliat a Ucraïna, on va ser governador de l’oblast d’Odessa entre el 2015 i el 2016 i arrestat quan el 2021 va tornar a Geòrgia–; l’annexió de Crimea i la intervenció encoberta a la Ucraïna oriental en favor dels rebels prorussos de Donetsk i Luhansk el 2014, i les amenaces contínues a les repúbliques bàltiques per la discriminació de les minories russes (en resposta l’OTAN va aprovar en la cimera de Varsòvia del juliol del 2016 el desplegament en aquestes repúbliques i a Polònia de la missió Enhanced Forward Presence –‘Presència Avançada Reforçada’– amb la participació de contingents militars de vint-i-un països). En paral·lel, des del 2002, sembla que s’ha iniciat una nova cursa d’armament, amb l’abandonament unilateral per part del president Bush del Tractat sobre Míssils Antibalístics (ABM) del 1972 i l’anunci de la retirada del Tractat Sobre Forces Nuclears de Rang Mitjà  del 1987 i la realització de proves amb noves armes nuclears per part de les dues potències. Altres autors parlen d’un conflicte híbrid amb epicentre a Ucraïna que s’ha visualitzat en les interferències o atacs informàtics soferts per institucions i processos electorals –incloses les presidencials estatunidenques del 2016– de diversos països occidentals suposadament responsabilitat dels serveis d’intel·ligència russos, i, per descomptat, com indicava Sylvie Kauffmann en un article recent a Le Monde, en la guerra de nervis desencadenada a l’OTAN i Kíev pel desplaçament de més de 100.000 soldats russos a les fronteres d’Ucraïna.

A pesar de l’advertència de Boris Johnson que la invasió d’Ucraïna seria un desastre per a tot el món i per a Rússia, de l’amenaça de sancions econòmiques a Moscou feta per Brussel·les i de la crida a seguir negociant feta per l’alt representant de la Unió Europea per a Afers Exteriors i Política de Seguretat, Josep Borrell, la resposta de l’OTAN ha contribuït a fer més creïble l’escenari d’una possible guerra a Europa. L’OTAN ha decretat “l’estat d’alerta” i envia tropes i avions als països de l’est membres de l’aliança, i vaixells al mar Bàltic i al mar Negre. Per la seva banda, els Estats Units han anunciat que es proposen acréixer la presència militar a les fronteres orientals de l’OTAN, al mateix temps que retiren el personal no essencial i les famílies dels diplomàtics de l’ambaixada de Kíev i aconsellen no viatjar a Rússia (Londres, que fa poc ha lliurat míssils a Kíev, ha pres mesures similars i París aconsella evitar els viatges no essencials a Ucraïna). La República Txeca (el govern de Praga acusa els serveis secrets russos d’estar implicats en l’explosió d’una fàbrica d’armament a Txèquia l’any passat), les repúbliques bàltiques, França Espanya, els Països Baixos i Dinamarca estan disposats a enviar efectius a Lituània, Romania i Bulgària i prometen ajuda militar a Kíev, mentre que Alemanya es nega que Estònia proporcioni armament d’origen alemany a Ucraïna i Macron insisteix en dialogar. En el rerefons de l’actual crisi nia l’obsessió de Vladímir Putin, l’exoficial del KGB format a la República Democràtica d’Alemanya, que forja el seu poder gràcies a les dues guerres de Txetxènia –inclosos els episodis de guerra bruta més brutals–, que renega del mandats del seu mentor, un Borís Ieltsin que certament, anorreat per la mala salut i l’alcohol, va fer Rússia víctima de la cobdícia dels mercats i de les organitzacions occidentals, i que vol recuperar l’esplendor de l’URSS estalinista i reivindica el paper d’Iósif Stalin, això sí, sense cap indici de comunisme, ja que podria posar en dubte el seu poder econòmic i dictatorial. Com assenyalava encertadament Carmen Claudín en un article a El País, l’obsessió de Putin és recuperar l’esfera d’influència acordada per Stalin en la Conferència d’Ialta del 1945 (i que per part soviètica reproduïa el repartiment d’Europa fet per Hitler i Stalin, però ara sense Alemanya), i per això ha apel·lat al sentiment nacional –cal ressaltar que la rus de Kíev, segles VIII a XII, va ser el primer estat eslau– i ha actualitzat el mite presoviètic del gegant rus envoltat i amenaçat per les potències occidentals. I així, tot i de moment dona per perdudes les repúbliques bàltiques, ha traçat una línia vermella a les fronteres russes, una mena de zona de defensa que es correspon amb els límits de les antigues repúbliques soviètiques. Això explica les intervencions a Geòrgia, Ucraïna, la recent intervenció al Kazakhstan o l’ús del dèspota bielorús Aleksandr Lukaixenko per posar en dificultats Polònia i Lituània amb una descontrolada i finançada arribada de refugiats procedents de l’Orient Mitjà i de l’Àfrica. El problema és com aturar l’obsessió de Putin i la pretensió d’imposar la seva voluntat als països veïns sense recórrer a una guerra que desestabilitzaria Europa, que amenaçaria la pau al món i convertiria el seu somni en el malson d’Europa.