Mèxic, el tercer país més extens d’Amèrica, 130 milions d’habitants, una quarta part de població indígena o predominantment indígena i prop de dues terceres parts de població mestissa (indígena espanyola), és la segona economia més gran de l’Amèrica Llatina, però presenta uns nivells de desigualtat i pobresa insuportables. A més, des de mitjans de la primera dècada del segle, viu una creixent degradació institucional, sobretot en alguns estats del nord i del centre (Baixa Califòrnia, Sonora, Sinaloa, Chihuahua, Michoacán...), que amenaça d’hipotecar definitivament el futur de la federació. Lamentablement, les esperances dipositades en l’excap de govern de Mèxic districte federal i etern candidat de l’esquerra Andrés Manuel López Obrador –també conegut per les sigles del seu nom, AMLO i que després de dos intents fallits, finalment va guanyar les eleccions federals del juliol del 2018– no s’han vist confirmades, i la seva acció política ha defraudat àmplies capes de les classes populars i dels grups progressistes que li van donar suport. Això ha generat més nivells de frustració i d’inseguretat, fins a l’extrem que davant la crisi desencadenada per la covid-19, hi ha sectors de la població que consideren que a l’hora de fer front a les conseqüències de la pandèmia i prestar ajuda han estat més eficaços alguns càrtels del narcotràfic amb els membres de les seves xarxes de clientelisme que no pas el govern amb la població en general.

És cert que la degradació institucional de Mèxic comença molt abans i que té molt a veure amb el monopoli del poder del Partit Revolucionari Institucional (PRI), que va governar de manera ininterrompuda durant set dècades (1929-2000) i va construir –i es va apropiar– un discurs idealitzat de la revolució mexicana i unes xarxes de clientelisme que, després de la presidència de Lázaro Cárdenas (1934-1940), va utilitzar per desacreditar l’oposició –sempre titllada de contrarevolucionària– i transformar-se en un partit estat minat per la corrupció i el nepotisme que no dubta a utilitzar el frau electoral i, si cal, la guerra bruta, com en les dècades dels seixanta-vuitanta contra l’esquerra i les guerrilles, per tal de mantenir-se al poder. És cert també, però, que la crisi econòmica del 2008 al 2014 va sacsejar de manera brutal Mèxic i que la legalització de la marihuana en alguns estats de l’oest dels Estats Units i al Canadà repercuteix directament en les economies dels càrtels mexicans del narcotràfic, i desencadena una competència que desemboca en una guerra sagnant, amb participació colombiana en alguns moments, pels mercats de l’heroïna en el poderós i ric estat del nord. Es calcula que en les dues primeres dècades del segle, aquesta guerra ha costat més de 100.000 morts i 22.000 desapareguts. La guerra contamina directament el poder polític i judicial, de manera que, molt sovint, polítics, jutges i policies en lloc de perseguir els delinqüents es troben al servei dels càrtels, tal com va succeir a principis de segle amb el cas del port de la ciutat de Lázaro Cárdenas, a l’estat de Michoacán, que va caure en mans del càrtel de Los Caballeros Templarios, que també es va fer amo del sector de la mineria del ferro de l’estat i utilitzava el port per als seus negocis il·legals, però també per controlar les exportacions legals cap a la Xina. Va caldre una acció conjunta de l’exèrcit i la policia el novembre del 2013 per expulsar-los del port i restituir la legalitat.

En una societat fortament masclista com la mexicana, la guerra entre els càrtels té una derivada especialment tràgica, un increment sense precedents dels assassinats de dones. Marcela Lagarde va definir el 2006 el feminicidi com l’assassinat, precedit o no de violació, de dones i nenes per raons de gènere. El feminicidi és una lacra universal, que, en la primera dècada del segle, assolia en una dotzena de països una relació de sis dones assassinades per cada 100.000 i en una dotzena més se situava entre tres i sis assassinades per cada 100.000. En conjunt, una quarta part dels 104 països dels quals es disposa de dades aportaven el 47% de les dones assassinades. Ara bé, com subratlla l’activista feminista mexicana, el feminicidi respon a característiques d’extermini ritual al país nord-americà, on s’ha passat d’una mitjana de 1.500 dones assassinades cada any a principis de la dècada dels noranta, però amb una tendència a davallar en els darrers anys del segle i primers del segle XXI, a les 4.000 del 2020. Només en els tres primers anys de la presidència de López Obrador van morir 11.000 dones assassinades o, el que és el mateix, deu dones víctimes de la violència masclista cada dia, davant la indiferència de la justícia i les forces policials. I no hi ha dubte que aquest increment dels crims masclistes, clarament observable a partir del 2008 en les dades anuals que publica l’Institut Nacional d’Estadística i Geografia de Mèxic (INEGI) té molt a veure amb la guerra dels càrtels i amb la degradació d’unes institucions minades per la corrupció i soscavades per les xarxes de clientelisme del narcotràfic. Igualment, com a danys col·laterals intencionats, cal atribuir a la guerra dels càrtels i al deteriorament i la corrupció de les institucions –sobretot de gran part de l’aparell judicial, de la policia i de l’estament polític– l’acreixement dels assassinats, que d’un total de 14.493 el 1993 van passar als 36.773 del 2020 (fa uns dies es descobrien setze cadàvers a l’estat de Zacatecas, víctimes de l’enfrontament entre dos grups criminals que es disputen el control de les activitats delictives) i el fet que ja fa uns anys que Mèxic és el país del món on, sense estar en guerra, són assassinats més periodistes (150 des de l’any 2000, 9 el 2021 i 5 només en el que va d’any), perquè denunciar la situació que viu el país i assenyalar-ne els responsables es paga sovint amb la vida.