Moral alta

La invasió russa a Ucraïna ja fa un mes que va començar. En aquest temps, s’ha pogut veure la cru­esa de la guerra en tota la seva dimensió: milers de civils morts, mili­ons de per­so­nes que han hagut d’aban­do­nar casa seva o ciu­tats total­ment asset­ja­des i fetes miques, com és el cas de Mariúpol. Tot i aquesta situ­ació, molts ucraïnesos es mos­tren con­vençuts de la seva for­ta­lesa i cre­uen que podran resis­tir els embats de l’exèrcit rus. És el cas de dos joves que no tenen cap dubte que Ucraïna gua­nyarà l’inva­sor rus. El peri­o­dista Vitali Tkat­xuk atén La República des de Kíiv. Abans de l’inici del con­flicte tre­ba­llava com a peri­o­dista d’esports en una de les agències més vete­ra­nes d’Ucraïna, Ukrin­form. La guerra ho ha cap­gi­rat tot, i ara Tkat­xuk ha pas­sat a infor­mar sobre què passa en aquests moments al seu país. “Hem d’expli­car la veri­tat als ucraïnesos. Tre­ba­llo des de casa, aquí estic segur”, asse­gura. El peri­o­dista explica que Kíiv està sota el con­trol total de l’exèrcit ucraïnès. Tot i això, relata que els bom­bar­de­jos rus­sos con­ti­nuen i que han supo­sat la mort de molts civils i la des­trucció d’edi­fi­cis. “Tots els ucraïnesos defen­sem ara la capi­tal: tant els mili­tars com els civils que for­men part de la defensa voluntària [per­so­nes que van rebre armes de manera voluntària per defen­sar el país]. S’han esta­blert con­trols a l’entrada de Kíiv, i les For­ces Arma­des i la defensa ter­ri­to­rial fan guàrdia a la ciu­tat. Els civils s’ama­guen als refu­gis anti­bom­bes i al metro”, afe­geix.

Tkat­xuk refle­xi­ona sobre les pos­si­bi­li­tats de l’exèrcit de poder resis­tir. “La nos­tra resistència és forta per mol­tes raons. Pri­mer, perquè durant els vuit anys de guerra el nos­tre exèrcit va adqui­rir experiència en la defensa d’Ucraïna al Don­bass. En segon lloc, en com­pa­ració amb el 2014, el nos­tre exèrcit ha expe­ri­men­tat can­vis qua­li­ta­tius posi­tius (hem millo­rat el nos­tre equi­pa­ment, equip, armes...). En ter­cer lloc, tenim moti­vació: sabem per què llui­tem. A més, el pre­si­dent ucraïnès Zelenski s’ha con­ver­tit en un líder que ins­pira tota la nació (tot i que sense ell, els ucraïnesos estaríem llui­tant fins al final). Hem demos­trat que el for­mi­da­ble exèrcit rus és només una bom­bo­lla, així que gua­nya­rem.”

La pre­gunta sobre si espe­ra­ven aquest atac per part del Krem­lin és gai­rebé obli­gada. Tkat­xuck asse­gura que sí, que feia mesos que l’espe­ra­ven. “La situ­ació al Don­bass era crítica a causa de les cons­tants acci­ons dels rus­sos i els seus mer­ce­na­ris. La invasió a gran escala es va fer evi­dent quan Rússia va reti­rar un gran nom­bre de les seves tro­pes a l’estran­ger amb el pre­text de fer unes mani­o­bres. D’ales­ho­res ençà, em va que­dar clar que l’atac era una qüestió de temps.”

Alek­sandr Olei­nik és un jove ucraïnès que fa poques set­ma­nes va arri­bar a Bar­ce­lona. La tar­dor pas­sada s’hi havia pas­sat un mes, després de fer el camí de San­ti­ago. Olei­nik no es podia ima­gi­nar que la seva vida faria un gir de cent vui­tanta graus. Aquest jove explica que sem­pre li ha agra­dat viat­jar, i com que té el seu negoci de màrque­ting digi­tal, la seva feina li ha permès poder tre­ba­llar des de dife­rents punts del pla­neta. Unes set­ma­nes abans de la invasió russa, havia viat­jat des de la seva ciu­tat natal, Odessa, amb una colla d’amics i ami­gues a Tailàndia i a Sri Lanka. Des d’allà seguien minut a minut les infor­ma­ci­ons que els arri­ba­ven. “Sabíem que els rus­sos eren a prop de la fron­tera. Vam saber que l’ambai­xada dels Estats Units es tras­lla­dava de Kíiv a Lviv. El dia 24 de febrer ens va arri­bar la infor­mació que Rússia estava envaint Ucraïna... És molt fort, perquè conei­xem cada ciu­tat que estan bom­bar­de­jant”, explica Olei­nik. “Cada matí, cada dinar, cada sopar estàvem con­nec­tats per conèixer totes les notícies i saber quina era la situ­ació”, subrat­lla. “El viatge havia de con­ti­nuar una set­mana més, però vam deci­dir acos­tar-nos a Ucraïna, però no entrar-hi”, explica el jove. “Vam triar ser a Europa perquè és un bon lloc per poder aju­dar el nos­tre país des de l’exte­rior. Alguns amics van anar a Polònia; d’altres, a Holanda”, afe­geix. “Si no hi hagués hagut la invasió, hau­ria tor­nat al meu pis, a Odessa, a tre­ba­llar des d’inter­net, com feia sem­pre, però ara això és impos­si­ble. Tam­poc puc ser sol­dat perquè tinc pro­ble­mes de visió”, explica. Olei­nik pensa que pot ser més útil per a Ucraïna des de l’esfera econòmica, tre­ba­llant i aju­dant des de les xar­xes, que no pas anat al seu país i allis­tant-se a l’exèrcit. “No tinc cap mena de for­mació mili­tar, mai he aga­fat una arma”, explica. Ara viu en un pis a la ciu­tat de Bar­ce­lona que va tro­bar a través d’una noia ucraïnesa que fa anys que viu a la capi­tal cata­lana. Aquesta comu­ni­tat es des­viu perquè els seus com­pa­tri­o­tes que van arri­bant tro­bin un lloc on viure aquests pri­mers mesos. La seva mare, de moment, no vol aban­do­nar el seu país. “Cada dia parlo amb ella. Està bé. Sem­pre parlo amb ella sobre això i és la seva decisió”, diu Olei­nik.