La situació ha anat evolucionant en els darrers temps, sobretot, a causa de la intervenció violenta del règim i dels seus aliats: els iranians, els libanesos i els russos. La situació després de deu anys de guerra és que hi ha 8 milions de refugiats fora de Síria i tota una generació que no ha estat escolaritzada. Hi ha 2 milions de desplaçats del nord de Síria, una regió que no està controlada pel règim. Actualment, hi ha cinc països estrangers sobre territori sirià: Turquia, els Estats Units, Israel, l’Iran i Rússia. De fet, el règim de Damasc no controla la situació, ho fan Rússia i l’Iran.

També és catastròfica, perquè l’Iran i Rússia no estan posant esforços en la reconstrucció. L’única cosa positiva d’aquests anys és que la societat siriana ja no és com abans. Abans del 2011 hi havia la cultura de la por. Després del 2011, encara que els sirians estan sota el control del règim, ja no tenen por. Reivindiquen. Es queixen. Protesten. És un dels resultats positius del que ha passat. S’ha de saber que Síria, des del 1973, estava sota una dictadura militar. La vida política estava completament prohibida i la societat civil era inexistent. Era una societat civil depenent de l’estat, com a la Xina o com a Rússia. Ara aquesta societat civil s’està desenvolupant a l’estranger.

N’hi ha molts que són fora del seu país. Tota la joventut siriana que és a Síria busca marxar. O es radicalitzen, o se’n van. Hi ha molta desesperança, i els grups radicals aconsegueixen arribar als joves. La desesperança també és amplificada perquè la joventut siriana veu que les democràcies europees no han fet res per ells. Els ha abandonat. Europa també ha dit que negociem amb Rússia, amb Moscou, que Putin és la solució, però ara hem vist de veres qui és Putin. Nosaltres sabem molt bé qui és Putin. Putin ha estat rebut a Versalles. Putin ha estat rebut per la cancellera Merkel. Putin ja ho ha fet a Txetxènia, a Geòrgia i ara a Ucraïna. Putin té com a objectiu desmuntar la Unió Europea perquè considera que és responsable del desmantellament de la Unió Soviètica.

Putin finança l’extrema dreta europea: a Hongria, a Espanya, a França. Le Pen, en les eleccions del 2017, tenia un crèdit del banc rus de 9 milions d’euros. Putin ha donat suport als moviments separatistes perquè Europa es divideixi. L’exèrcit rus a Síria ha comès massacres. Ara hi ha els russos a Ucraïna i la gent recorda què va passar a Síria. Ara es recorden de Síria! Rússia no ha vingut a Síria per combatre Estat Islàmic ni el terrorisme. Hi ha vingut per protegir Bashar al-Assad. I els europeus s’ho van voler creure: Rússia és a Síria per combatre Estat Islàmic.I no és veritat. De fet, Putin els va dir que no era veritat. Nosaltres hem dit que no és veritat. I s’hi han quedat fins avui. I Ucraïna en pagarà el preu, i Europa també en pagarà el preu.

Al-Assad és com un titella de Putin. Precisament, hi ha una escena remarcable amb Putin: va passar en una base militar de Síria quan Al-Assad intentava posar-se al costat del president rus i hi havia un soldat que agafava Al-Assad pel braç perquè es quedés al seu lloc. Perquè Putin havia de marxar sol. Perquè ell era el cap. El règim s’ha mantingut, però Al-Assad no té poder real sobre Síria. Els russos són els amos de Síria i és el que volen fer a Ucraïna.

Estat Islàmic ha perdut molt pes territorialment. Ha abandonat la ciutat de Raqqa i ara són al desert, com cèl·lules dorments. Al-Nusra (filia d’Al-Qaida a Síria) està variant la seva ideologia per guanyar-se la confiança dels americans. S’ha de dir que ha estat la mateixa Síria la que ha vençut Estat Islàmic: qui el va fer fora d’Alep no va ser ni el règim d’Al-Assad ni els russos. Va ser l’Exèrcit Sirià Lliure.

Rússia ha volgut emergir en l’escena internacional a través d’una plataforma en què els occidentals no estan gaire interessats, que és Síria. És la base mediterrània russa. Rússia ha provat 350 models d’armes a Síria que ara està fent servir a Ucraïna.

Alep és la meva ciutat natal. La zona de la ciutat que estava dominada per grups contraris al règim va quedar totalment destruïda, com ara està passant a Mariúpol.

La guerra de Síria és el conflicte més documentat de la història de la humanitat. Estem esperant que la justícia internacional faci el seu paper. Al-Assad no ha tingut cap mena de càstig. S’hi han fet servir armes químiques (per exemple hi ha el cas de Ghouta, on en una nit van morir 2.000 persones) o les bombes de barril. De fet, l’aleshores president dels Estats Units, Barack Obama, va dir que això seria una línia vermella. I no van fer res. Quan sento que pot passar que es facin servir armes químiques a Ucraïna els dic que vagin amb molt de compte: aleshores, el vicepresident dels Estats Units era Joe Biden, i tampoc van fer res. És el mateix escenari que ara veig a Ucraïna, és la mateixa actitud, la mateixa fredor. La diferència entre els dos conflictes és que Europa ha reaccionat i per Síria no ho va fer ningú. També amb el tema dels refugiats. Els ucraïnesos són blancs, amb els ulls blaus i són cristians. Ara no hi ha cap problema amb els refugiats. Per contra, els sirians no parlen la nostra llengua, no són catòlics. Són musulmans. Als mitjans de comunicació, sobretot a França, es banalitza els discurs racista. Tothom l’adopta i el reprodueix.

Tot dependrà de la transició política. Tot dependrà de com es desenvolupi la situació. He fet enquestes a refugiats sirians que són a Jordània per saber quines haurien de ser les condicions per retornar. La resposta ha estat: la justícia, la seguretat i la transició política. La situació als camps de refugiats de Jordània és catastròfica, estan tancats com si estiguessin en un camp de concentració. Europa hauria de participar en la reconstrucció de Síria. Els sirians necessiten tornar al seu país perquè ja no és possible continuar vivint en camps de refugiats, però hi ha d’haver una transició política.

Són a l’exili o a la presó. Sap que en aquests moments hi ha 250.000 opositors polítics a la presó?