“Els joves de Síria o es radicalitzen o se’n van”

La situ­ació ha anat evo­lu­ci­o­nant en els dar­rers temps, sobre­tot, a causa de la inter­venció vio­lenta del règim i dels seus ali­ats: els ira­ni­ans, els liba­ne­sos i els rus­sos. La situ­ació després de deu anys de guerra és que hi ha 8 mili­ons de refu­gi­ats fora de Síria i tota una gene­ració que no ha estat esco­la­rit­zada. Hi ha 2 mili­ons de des­plaçats del nord de Síria, una regió que no està con­tro­lada pel règim. Actu­al­ment, hi ha cinc països estran­gers sobre ter­ri­tori sirià: Tur­quia, els Estats Units, Israel, l’Iran i Rússia. De fet, el règim de Damasc no con­trola la situ­ació, ho fan Rússia i l’Iran.

També és catastròfica, perquè l’Iran i Rússia no estan posant esforços en la recons­trucció. L’única cosa posi­tiva d’aquests anys és que la soci­e­tat siri­ana ja no és com abans. Abans del 2011 hi havia la cul­tura de la por. Després del 2011, encara que els siri­ans estan sota el con­trol del règim, ja no tenen por. Rei­vin­di­quen. Es quei­xen. Pro­tes­ten. És un dels resul­tats posi­tius del que ha pas­sat. S’ha de saber que Síria, des del 1973, estava sota una dic­ta­dura mili­tar. La vida política estava com­ple­ta­ment pro­hi­bida i la soci­e­tat civil era ine­xis­tent. Era una soci­e­tat civil depe­nent de l’estat, com a la Xina o com a Rússia. Ara aquesta soci­e­tat civil s’està desen­vo­lu­pant a l’estran­ger.

N’hi ha molts que són fora del seu país. Tota la joven­tut siri­ana que és a Síria busca mar­xar. O es radi­ca­lit­zen, o se’n van. Hi ha molta des­es­pe­rança, i els grups radi­cals acon­se­guei­xen arri­bar als joves. La des­es­pe­rança també és ampli­fi­cada perquè la joven­tut siri­ana veu que les democràcies euro­pees no han fet res per ells. Els ha aban­do­nat. Europa també ha dit que nego­ciem amb Rússia, amb Mos­cou, que Putin és la solució, però ara hem vist de veres qui és Putin. Nosal­tres sabem molt bé qui és Putin. Putin ha estat rebut a Ver­sa­lles. Putin ha estat rebut per la can­ce­llera Merkel. Putin ja ho ha fet a Txetxènia, a Geòrgia i ara a Ucraïna. Putin té com a objec­tiu des­mun­tar la Unió Euro­pea perquè con­si­dera que és res­pon­sa­ble del des­man­te­lla­ment de la Unió Soviètica.

Putin finança l’extrema dreta euro­pea: a Hon­gria, a Espa­nya, a França. Le Pen, en les elec­ci­ons del 2017, tenia un crèdit del banc rus de 9 mili­ons d’euros. Putin ha donat suport als movi­ments sepa­ra­tis­tes perquè Europa es divi­deixi. L’exèrcit rus a Síria ha comès mas­sa­cres. Ara hi ha els rus­sos a Ucraïna i la gent recorda què va pas­sar a Síria. Ara es recor­den de Síria! Rússia no ha vin­gut a Síria per com­ba­tre Estat Islàmic ni el ter­ro­risme. Hi ha vin­gut per pro­te­gir Bas­har al-Assad. I els euro­peus s’ho van voler creure: Rússia és a Síria per com­ba­tre Estat Islàmic.I no és veri­tat. De fet, Putin els va dir que no era veri­tat. Nosal­tres hem dit que no és veri­tat. I s’hi han que­dat fins avui. I Ucraïna en pagarà el preu, i Europa també en pagarà el preu.

Al-Assad és com un tite­lla de Putin. Pre­ci­sa­ment, hi ha una escena remar­ca­ble amb Putin: va pas­sar en una base mili­tar de Síria quan Al-Assad inten­tava posar-se al cos­tat del pre­si­dent rus i hi havia un sol­dat que aga­fava Al-Assad pel braç perquè es quedés al seu lloc. Perquè Putin havia de mar­xar sol. Perquè ell era el cap. El règim s’ha man­tin­gut, però Al-Assad no té poder real sobre Síria. Els rus­sos són els amos de Síria i és el que volen fer a Ucraïna.

Estat Islàmic ha per­dut molt pes ter­ri­to­ri­al­ment. Ha aban­do­nat la ciu­tat de Raqqa i ara són al desert, com cèl·lules dor­ments. Al-Nusra (filia d’Al-Qaida a Síria) està vari­ant la seva ide­o­lo­gia per gua­nyar-se la con­fiança dels ame­ri­cans. S’ha de dir que ha estat la mateixa Síria la que ha vençut Estat Islàmic: qui el va fer fora d’Alep no va ser ni el règim d’Al-Assad ni els rus­sos. Va ser l’Exèrcit Sirià Lliure.

Rússia ha vol­gut emer­gir en l’escena inter­na­ci­o­nal a través d’una pla­ta­forma en què els occi­den­tals no estan gaire interes­sats, que és Síria. És la base medi­terrània russa. Rússia ha pro­vat 350 models d’armes a Síria que ara està fent ser­vir a Ucraïna.

Alep és la meva ciu­tat natal. La zona de la ciu­tat que estava domi­nada per grups con­tra­ris al règim va que­dar total­ment des­truïda, com ara està pas­sant a Mariúpol.

La guerra de Síria és el con­flicte més docu­men­tat de la història de la huma­ni­tat. Estem espe­rant que la justícia inter­na­ci­o­nal faci el seu paper. Al-Assad no ha tin­gut cap mena de càstig. S’hi han fet ser­vir armes químiques (per exem­ple hi ha el cas de Ghouta, on en una nit van morir 2.000 per­so­nes) o les bom­bes de bar­ril. De fet, l’ales­ho­res pre­si­dent dels Estats Units, Barack Obama, va dir que això seria una línia ver­me­lla. I no van fer res. Quan sento que pot pas­sar que es facin ser­vir armes químiques a Ucraïna els dic que vagin amb molt de compte: ales­ho­res, el vice­pre­si­dent dels Estats Units era Joe Biden, i tam­poc van fer res. És el mateix esce­nari que ara veig a Ucraïna, és la mateixa acti­tud, la mateixa fre­dor. La diferència entre els dos con­flic­tes és que Europa ha reac­ci­o­nat i per Síria no ho va fer ningú. També amb el tema dels refu­gi­ats. Els ucraïnesos són blancs, amb els ulls blaus i són cris­ti­ans. Ara no hi ha cap pro­blema amb els refu­gi­ats. Per con­tra, els siri­ans no par­len la nos­tra llen­gua, no són catòlics. Són musul­mans. Als mit­jans de comu­ni­cació, sobre­tot a França, es bana­litza els dis­curs racista. Tot­hom l’adopta i el repro­du­eix.

Tot dependrà de la tran­sició política. Tot dependrà de com es desen­vo­lupi la situ­ació. He fet enques­tes a refu­gi­ats siri­ans que són a Jordània per saber qui­nes hau­rien de ser les con­di­ci­ons per retor­nar. La res­posta ha estat: la justícia, la segu­re­tat i la tran­sició política. La situ­ació als camps de refu­gi­ats de Jordània és catastròfica, estan tan­cats com si esti­gues­sin en un camp de con­cen­tració. Europa hau­ria de par­ti­ci­par en la recons­trucció de Síria. Els siri­ans neces­si­ten tor­nar al seu país perquè ja no és pos­si­ble con­ti­nuar vivint en camps de refu­gi­ats, però hi ha d’haver una tran­sició política.

Són a l’exili o a la presó. Sap que en aquests moments hi ha 250.000 opo­si­tors polítics a la presó?