“El País Valencià ha estat un laboratori per a l’extrema dreta”

València viu una situ­ació molt par­ti­cu­lar. Jo crec que la Tran­sició va durar més al País Valencià que a la resta de l’Estat. Per cir­cumstàncies, però també pel con­flicte, iden­ti­tari, fabri­cat per part de la dreta i fins i tot amb l’apli­cació de les cla­ve­gue­res de l’Estat, que entren en aquesta con­fron­tació de qual­se­vol rei­vin­di­cació cul­tu­ral del valen­ci­a­nisme. No era única­ment i exclu­si­va­ment a València on s’ata­ca­ven per­so­nes vin­cu­la­des als movi­ments soci­als o d’esquer­res. Això pas­sava a Madrid, pas­sava a Bar­ce­lona, pas­sava a Sara­gossa. Ara bé, sí que és cert que hi havia aquest com­po­nent anti­ca­ta­la­nista. L’anti­ca­ta­la­nisme ha estat un dels trets específics de l’extrema dreta espa­nyola històrica­ment, però al País Valencià es va viure amb molta inten­si­tat fins i tot fins a l’actu­a­li­tat. S’ha fet ban­dera de l’anti­ca­ta­la­nisme i s’ha cons­truït un relat de l’extrema dreta valen­ci­ana que és molt carac­terístic i molt propi. El que per a l’extrema dreta era into­le­ra­ble, i és pre­ci­sa­ment on han exer­cit aquesta violència i aquest asset­ja­ment cons­tant, era qual­se­vol rei­vin­di­cació cul­tu­ral, lingüística o popu­lar de nor­ma­lit­zació d’una llen­gua i d’una manera d’enten­dre el País Valencià.

Ara no. Hi ha hagut un canvi. El País Valencià ha can­viat molt, sobre­tot en aquests últims set o vuit anys, però sí que és cert que el País Valencià ha estat un labo­ra­tori de pro­ves per a l’extrema dreta, ava­lat pel govern i per l’statu quo espa­nyol. Ha gau­dit d’una impu­ni­tat molt sos­pi­tosa i molt evi­dent. L’extrema dreta ha estat ben con­nec­tada amb el poder; fins i tot quan ha gua­nyat el Par­tit Popu­lar a València ho ha fet acom­pa­nyat d’una for­mació mar­ca­da­ment anti­ca­ta­la­nista com és Unió Valen­ci­ana. I això marca. Hi va haver un trans­va­sa­ment econòmic i polític, també bidi­rec­ci­o­nal, de l’extrema dreta valen­ci­a­nista cap al Par­tit Popu­lar, i el PP nodria gran part d’aquest subs­trat social anti­ca­ta­la­nista que hi havia a la soci­e­tat valen­ci­ana. Aquest ide­ari de l’extrema dreta sí que ha estat inse­rit dins la dreta, que ha gover­nat durant anys, i tot i que a poc a poc s’ha anat rever­tint encara con­ti­nua. Només s’ha de veure com el PP valencià, també Ciu­ta­dans i Vox fan ban­dera de l’anti­ca­ta­la­nisme.

No és que al País Valencià es voti menys extrema dreta, sinó que la soci­e­tat valen­ci­ana ha madu­rat. I cada cop, l’anti­ca­ta­la­nisme –que al cap i a la fi és anti­va­len­ci­a­nisme perquè va en con­tra de qual­se­vol nor­ma­lit­zació de la llen­gua i de la con­cepció de País Valencià que tenim altres per­so­nes– s’ha anat diluint i aques­tes tesis nega­ci­o­nis­tes de la dreta espa­nyola a València –com negar la uni­tat de la llen­gua o qual­se­vol expressió cul­tu­ral valen­ci­ana pel perill que con­forma per a ells que sigui una amenaça con­tra l’espa­nyo­li­tat del País Valencià– a poc a poc s’ha anat diluint. A més, ara hi ha un govern del qual for­men part opci­ons valen­ci­a­nis­tes, un fet fins ara impen­sa­ble al País Valencià.

Hi ha un canvi gene­ra­ci­o­nal que pro­du­eix un canvi polític i una nor­ma­lit­zació del valen­ci­a­nisme, que és una cosa que havia estat cri­mi­na­lit­zada, estig­ma­tit­zada, per­se­guida i agre­dida cons­ta­ment. També hi influ­eix la resiliència, l’acti­tud de resistència que han tin­gut els movi­ments soci­als davant l’hege­mo­nia de la dreta, i una lluita en sole­dat que el que ha fet és crear una mena de cul­tura anti­fei­xista dins de tot l’estrat democràtic. El fet de tenir tanta impu­ni­tat ha creat una cul­tura de resistència molt potent i una capa­ci­tat d’auto­or­ga­nit­zació i enfor­ti­ment des de baix de tots els movi­ments soci­als. Hi ha cert con­sens anti­fei­xista dins de la soci­e­tat valen­ci­ana democràtica, i l’esquerra en par­ti­cu­lar, que fa que avui dia el País Valencià sigui un ter­ri­tori molt més ama­ble i mar­ca­da­ment anti­fei­xista en alguns aspec­tes. Òbvi­a­ment res és per a sem­pre, i les coses poden can­viar, però sí que aquesta cul­tura de la resistència ha enfor­tit les bases d’una soci­e­tat més cons­ci­en­ci­ada.

Hi ha molts fac­tors que expli­quen l’èxit de Vox. En pri­mer lloc, no cal per­dre de vista que el que diu Vox ja ho deien altres par­tits fa trenta anys, però cap havia acon­se­guit aquest èxit a excepció de Pla­ta­forma per Cata­lu­nya que va acon­se­guir 67 regi­dors i que és pos­si­ble­ment el major èxit de l’extrema dreta abans de Vox, ja que és molt sem­blant pel que fa al pro­grama i al dis­curs. L’èxit de Vox també és per l’ori­gen. Ve de la dreta espa­nyola, de la secció més neo­con del PP, i d’una escissió dins de la dreta espa­nyola que es pro­du­eix, sobre­tot, a par­tir del govern de Zapa­tero. És quan hi ha una reacció en aquest sec­tor més con­ser­va­dor del PP, que fins ales­ho­res havia sigut la casa comuna de totes les dre­tes, des del cen­tre fins a l’extrema dreta. I aquí comença a sepa­rar-se i es quan es comença a sen­tir allò de la derec­hita cobarde. Perquè quan governa el PP no rever­teix les polítiques del PSOE, per exem­ple, el tema de l’avor­ta­ment, de la memòria històrica, del matri­moni entre per­so­nes del mateix sexe... Pot­ser les buida de sub­ven­ci­ons o les mar­gina, però no les rever­teix. I aquest sec­tor reclama això i es pro­du­eix aquesta des­a­fecció entre la dreta més radi­cal, la qual cosa acaba donant un espai polític a Vox. Fins ara no havien tri­om­fat altres opci­ons, també perquè no tenien la capa­ci­tat d’arri­bar a llocs on Vox sí que ha arri­bat, amb una gran inversió econòmica en mit­jans de comu­ni­cació i xar­xes soci­als, però també perquè la mateixa dreta espa­nyola fins ales­ho­res havia sigut molt rònega, molt cab­di­llista. Amb deter­mi­na­des figu­res que venien de la Tran­sició i esta­ven molt mar­ca­des. En canvi, arriba Vox amb antics mem­bres del PP i s’emporta tota aquesta gent d’extrema dreta que que­dava orfe i que aca­bava votant el PP. Ofe­reix un dis­curs més des­ca­rat i una pro­posta més radi­cal.

Tot això forma part de la bata­lla cul­tu­ral de l’extrema dreta que, al cap i a la fi, és una pan­ta­lla, perquè si tu ras­ques tot el dis­curs de Vox es basa a ender­ro­car els con­sen­sos de drets i lli­ber­tats. Qüesti­o­nar que hi hagi col·lec­tius que tin­guin dret a tenir drets. El femi­nisme, les per­so­nes migrants el col·lec­tiu LGTBI... El tema de les llengües que no són l’espa­nyol i, per tant, tot això el que fa és emmas­ca­rar un pro­grama econòmic que és pro­fun­da­ment neo­li­be­ral.

Cal enten­dre que qui vota l’extrema dreta no ho fa pen­sant en el seu pro­grama econòmic, perquè seria inex­pli­ca­ble que algú de classe tre­ba­lla­dora votés en con­tra dels seus pro­pis interes­sos. En canvi, l’extrema dreta apel·la a altres iden­ti­tats que té qual­se­vol per­sona i no apel·la a la iden­ti­tat de classe. Apel·la a la iden­ti­tat de l’home blanc, espa­nyol, hete­ro­se­xual; difo­nen aquesta mena de vic­ti­misme que ells fan ser­vir com a ban­dera. El vic­ti­misme dels col·lec­tius pri­vi­le­gi­ats que se sen­ten amenaçats quan altres col·lec­tius exi­gei­xen igual­tat. Aquesta és, per tant, la ban­dera que fa ser­vir l’extrema dreta, també en l’àmbit glo­bal, per engan­xar una part de la població.