Internacional

Colòmbia: Bona sort, Petro

Si mirem la distribució electoral, la votació de Rodolfo Hernández coincideix amb el vot del no als Acords de Pau del 2016

Les elec­ci­ons pre­si­den­ci­als que es van cele­brar a Colòmbia els dies 29 de maig (pri­mera volta) i 19 de juny (segona volta) van tenir un desen­llaç històric per al país. Dic històric perquè per pri­mera vegada des que al país hi ha un règim libe­ral democràtic ha gua­nyat un can­di­dat que es pro­fessa ober­ta­ment d’esquer­res. Això que dic no és poca cosa: des que Colòmbia és un estat inde­pen­dent, tots els qui havien pre­si­dit l’exe­cu­tiu for­ma­ven part de l’elit social i econòmica del país o, si no, n’eren repre­sen­tants i defen­sors dels seus interes­sos. A diferència d’altres països de la regió, a Colòmbia mai hi ha hagut cap rup­tura amb l’statu quo fruit d’una revo­lució –com sí que ha pas­sat al llarg del segle XX a Mèxic (1910-20), a Bolívia (1952), a Cuba (1959) o a Nica­ra­gua (1979-90)– o d’unes elec­ci­ons en què hagi gua­nyat una opció dis­rup­tiva –com a Xile amb Allende, a l’Argen­tina amb el pero­nisme, al Bra­sil amb Lula, a l’Uru­guai amb el Frente Amplio o a Bolívia amb Evo Mora­les. I si bé la redacció i l’apro­vació de la Cons­ti­tució del 1991 (molt avançada, per cert) i els Acords de Pau del 2006 es van cele­brar com una victòria de l’esquerra, a l’hora de la veri­tat mai es van des­ple­gar com s’havien pre­vist per part dels sec­tors pro­gres­sis­tes o refor­mis­tes.

No és casual que Colòmbia sigui un país on la violència política ha estat pre­sent des d’ini­cis del segle XX fins avui. Hi ha epi­so­dis, com els del període de La Vio­len­cia, que van durar des del 1925 fins al 1958 i que van enfron­tar libe­rals i con­ser­va­dors en una cru­enta guerra civil (amb uns 300.000 morts) mai decla­rada. Poc després d’aquest llarg mal­son es va fer una entesa l’any 1956 entre les elits dels dos par­tits (l’ano­me­nat Pacto de Beni­dorm) per poder fer un règim libe­ral democràtic de caire bipar­ti­dista i “tur­nista”, però aviat la seva natura exclo­ent va fer que apa­re­gues­sin nous con­flic­tes. Aquesta con­flic­ti­vi­tat, en el con­text imme­di­a­ta­ment poste­rior al tri­omf de la revo­lució cubana, va supo­sar l’apa­rició de guer­ri­lles. És icònica, en aquest sen­tit, la figura del sacer­dot Camilo Tor­res, ori­gi­nari d’una família benes­tant, que va denun­ciar de manera recur­rent la injustícia i la pobresa del país i que, com que ningú li va fer cas, va abraçar la teo­lo­gia de l’alli­be­ra­ment i es va enqua­drar en una de les guer­ri­lles, el Ejército de Libe­ración Naci­o­nal (ELN, avui encara actiu, i en nego­ci­a­ci­ons amb el govern per la seva des­mo­bi­lit­zació), i va caure assas­si­nat l’any 1966. No és gratuïta, en aque­lla època, la sentència de Camilo Tor­res que deia: “Si Jesús visqués a Colòmbia, seria guer­ri­ller.”

Però el món de les guer­ri­lles tam­poc va por­tar gaire res de bo. La mul­ti­pli­cació de guer­ri­lles –fruit d’escis­si­ons i con­flic­tes interns– va supo­sar la cro­ni­fi­cació de la violència a les zones rurals (amb les FARC i l’ELN) i també a les grans ciu­tats, amb la guer­ri­lla Movi­mi­ento 19 de Abril (M-19). El magnífic lli­bre sobre la vida del cine­asta Ser­gio Cabrera titu­lat Vol­ver la vista atrás –cone­gut, sobre­tot, per ser el direc­tor de la pel·lícula La estra­te­gia del cara­col– és un tes­ti­moni de com els con­flic­tes armats són sem­pre, inde­pen­dent­ment del biaix ideològic del con­ten­dent, un drama. A més, a aquesta mis­cel·lània de guer­ri­lles, s’hi va sumar, als anys vui­tanta, la violència dels càrtels del nar­cotràfic i, poc després, la dels grups para­mi­li­tars. Tot ple­gat, és clar, sense des­car­tar l’exèrcit colombià, que ha estat sem­pre el que més vio­la­ci­ons als drets humans ha rea­lit­zat –amb epi­so­dis tan poc edi­fi­cants com els dels “fal­sos posi­ti­vos”.

De totes mane­res, cal dir que no tot és trist a Colòmbia. Hi ha milers d’ini­ci­a­ti­ves excel·lents, engres­ca­do­res i heroi­ques en tots els àmbits de la vida, i també en l’àmbit polític. La sig­na­tura dels Acords de Pau del 2006 entre el govern i les FARC n’és una mos­tra. Com també ho va ser la des­mo­bi­lit­zació de la guer­ri­lla M-19 l’any 1990, que va supo­sar un des­glaç polític que va per­me­tre escriure l’actual Cons­ti­tució l’any 1991, que és una de les més avançades de la regió. Va ser en aquell moment quan molts qua­dres de la guer­ri­lla urbana de l’M-19 van pas­sar a la vida civil per ocu­par càrrecs elec­tes. Alguns van ser assas­si­nats per la seva pro­jecció i lide­ratge, però d’altres com Gus­tavo Petro van esde­ve­nir nous refe­rents polítics. El mateix Petro ha estat legis­la­dor, alcalde de Bogotà, can­di­dat tres vega­des a la pre­sidència de la República i, avui, pre­si­dent electe, en tàndem amb la popu­lar diri­gent eco­lo­gista, femi­nista i advo­cada afro­co­lom­bi­ana Fran­cia Márquez.

És per tot el que he expo­sat –de manera breu– que s’ha par­lat tant de les dar­re­res elec­ci­ons colom­bi­a­nes. La pos­si­ble victòria d’un can­di­dat d’esquer­res per pri­mera vegada a la història i el fet que passés a la segona volta un can­di­dat “anti­política” sem­blant a Bol­so­naro, Trump i Bukele van gene­rar molta expec­ta­tiva mediàtica.

El can­di­dat popu­lista de dre­tes que va pas­sar –con­tra pronòstic– a la segona volta era Rodolfo Hernández, qui es va pre­sen­tar amb una pla­ta­forma política ano­me­nada Liga de Gober­nan­tes Anti­cor­rupción. Hernández, empre­sari de la cons­trucció que va ser alcalde de Buca­ra­manga i sobre qui pesa acu­sa­ci­ons de cor­rupció, es va pre­sen­tar com el can­di­dat per llui­tar con­tra “la men­tida”, i va tit­llar de rates els (altres) polítics. Hernández, que va fer cam­pa­nya exclu­si­va­ment a través de les xar­xes soci­als, va mos­trar un dis­curs de caire mas­clista, clas­sista i reac­ci­o­nari. Hernández va adqui­rir una nota­ble popu­la­ri­tat dient que l’únic pla que tenia era el de llui­tar con­tra la delinqüència, i que podia gover­nar el país com si fos una de les seves empre­ses. També va dir que –en cas de gua­nyar– con­ti­nu­a­ria vivint a casa seva i que con­ver­ti­ria el palau pre­si­den­cial (la Casa de Nariño) en un museu, i que pri­va­tit­za­ria bona part dels ser­veis de l’Estat, tit­llant els fun­ci­o­na­ris de paràsits.

En la pri­mera volta de les elec­ci­ons pre­si­den­ci­als, que es van cele­brar el diu­menge 29 de maig, Petro va obte­nir 40,3% dels vots i Hernández, el 28,2%. Men­tres­tant, el can­di­dat de la dreta tra­di­ci­o­nal es va que­dar amb el 23,9% del vot i va que­dar des­car­tat. Amb aquests resul­tats es va mos­trar el rebuig de la ciu­ta­da­nia colom­bi­ana cap als par­tits tra­di­ci­o­nals i una explícita volun­tat d’un canvi. Però el canvi que ofe­rien els dos can­di­dats era total­ment opo­sat. Men­tre que Petro apel·lava a una trans­for­mació amb justícia social, Hernández va pro­po­sar un canvi retòric i reac­ci­o­nari.

L’endemà de la pri­mera volta elec­to­ral, molts sim­pa­tit­zants de Petro van que­dar glaçats. L’emergència d’un can­di­dat popu­lista de dre­tes, que entu­si­as­mava tant les elits tra­di­ci­o­nals com els sec­tors més humils, els va fer pen­sar que l’esquerra es que­da­ria a les por­tes d’acon­se­guir el poder. Molts sim­pa­tit­zants de Petro cre­ien que Rodolfo Hernández podria aglu­ti­nar fàcil­ment els vots de la resta dels can­di­dats de la pri­mera volta i vèncer.

Així, el pes­si­misme va pos­seir bona part dels sim­pa­tit­zants de Petro. Uns perquè pen­sa­ven que l’onada Hernández era impa­ra­ble, i d’altres perquè cre­ien que l’statu quo mai podria accep­tar una victòria de l’esquerra i que faria el que calgués (legal­ment i no) per fer gua­nyar Hernández. Però el dia de la veri­tat –el 19 de juny– es van esvair les pors: Petro va gua­nyar les elec­ci­ons amb el 50,44% dels sufra­gis con­tra el 47,31% d’Hernández. En certa mesura es pot dir que la nit del 19 de juny del 2022 es va can­viar la història del país.

Això sí: ges­ti­o­nar aquesta victòria no serà fàcil. Les urnes han dei­xat un país divi­dit. Si mirem la dis­tri­bució elec­to­ral, la votació de Rodolfo Hernández coin­ci­deix amb el vot del no als Acords de Pau del 2016. És un mapa pro­ducte de l’adhesió del que queda de l’uri­bisme i de l’acti­vació de les maquinàries elec­to­rals de la dreta tra­di­ci­o­nal. El vot a Petro, d’altra banda, va pro­ve­nir de molts sec­tors resi­dents a les grans ciu­tats (amb l’excepció de Medellín) que ja van votar l’any 2016 a favor dels Acords de Pau. Són els matei­xos sec­tors que s’opo­sen al fracking, apro­ven l’avor­ta­ment legal i el matri­moni igua­li­tari. A més, el fet que Petro hagués con­fec­ci­o­nat un tàndem amb una dona afro­co­lom­bi­ana també va impul­sar la seva can­di­da­tura per sobre del per­fil habi­tual del vot esquerrà clàssic.

Però si l’arri­bada d’un pre­si­dent d’esquer­res al poder ha supo­sat una heroica inversió en temps i esforç, tot fa pen­sar que desen­vo­lu­par el seu pro­grama tam­poc serà gens fàcil. Els rep­tes a què s’enfronta el nou govern són ingents. Bona sort, Petro.

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.