Internacional

Sota el jou soviètic

Trenta anys després de la dissolució de l’URSS, l’ombra del gegant soviètic continua sent molt allargada. Ucraïna, Bielorússia i Geòrgia en són exemples

TENDÈNCIA
Rússia vol influir cada vegada més en l’espai que abans havia ocupat l’URSS

La invasió russa que pateix Ucraïna des de finals del mes de febrer pas­sat posa de mani­fest el poder que encara vol exer­cir Rússia sobre els seus antics domi­nis. Amb tota la cru­esa i la força d’un exèrcit, Mos­cou ha estri­pat les car­tes i ha mos­trat al món que trenta anys després de la dis­so­lució de la Unió Soviètica vol tor­nar a tenir un paper pre­pon­de­rant en l’esce­nari inter­na­ci­o­nal. Amb la cai­guda de la Unió Soviètica, mol­tes mino­ries ètni­ques d’aques­tes regi­ons van que­dar atra­pa­des en nous països que no sen­tien com a seus, i això va pro­vo­car guer­res d’inde­pendència que encara estan latents. De fet, entre els prin­ci­pals estats inde­pen­dents de facto que hi ha al món sense reco­nei­xe­ment inter­na­ci­o­nal, sis es tro­ben a l’espai post­soviètic: l’Alt Kara­bakh, Abkhàzia, Ossètia del Sud, Transnístria i ara s’hi afe­gei­xen Donetsk i Lugansk.

Ucraïna és des de fa temps una de les obses­si­ons del pre­si­dent rus, Vladímir Putin. Des del 2014, hi ha un con­flicte obert a la zona del Don­bass, i el mes de febrer pas­sat explo­tava amb la invasió i l’arri­bada de l’exèrcit rus fins a Kíiv. L’acos­ta­ment que Ucraïna ha fet en els dar­rers anys a Europa no han agra­dat gens el man­da­tari rus, ni tam­poc les peti­ci­ons per entrar a l’OTAN. Quan van començar les pro­tes­tes del movi­ment social cone­gut com a Euro­mai­dan, Putin ja se les va mirar amb recel. De fet, pocs mesos després va ini­ciar la bata­lla a l’est del país, amb les milícies pro­rus­ses enfron­tant-se a l’exèrcit i, poste­ri­or­ment, es va fer l’annexió de la zona de Cri­mea per part de Rússia. Putin ho va afir­mar en un arti­cle d’ara fa tot just un any: con­si­dera que Ucraïna no és una nació, sinó que forma part de la gran Rússia. I aquí rau una de les claus de la qüestió. Vladímir Putin fa vint anys que ocupa el poder i bona part de les seves inten­ci­ons aspi­ren que Rússia recu­peri l’aura, el poder i la importància que un dia va tenir la Unió Soviètica. L’entrada en dife­rents con­flic­tes armats, per exem­ple el sirià, és una estratègia més per recu­pe­rar poder i posi­ci­o­nar-se com un actor clau en l’escena inter­na­ci­o­nal. Si hi ha una cosa que no ha dei­xat de fer mai Rússia és fabri­car armes, i pre­ci­sa­ment la guerra siri­ana li va ser­vir per posar a prova tot l’arma­ment que ara empra a Ucraïna.

L’aliat bie­lorús

Des de la seva inde­pendència, Bie­lorússia ha tin­gut com a pre­si­dent Alek­sandr Lukai­xenko. Aquest man­da­tari, con­si­de­rat per molts l’últim dic­ta­dor d’Europa, fun­ci­ona com un satèl·lit de Mos­cou, sobre­tot des de l’estiu del 2020, quan l’opo­sició es va començar mani­fes­tar per un supo­sat frau elec­to­ral en les elec­ci­ons pre­si­den­ci­als.La repressió exer­cida con­tra la població arran d’aques­tes pro­tes­tes va ser molt dura, i les mos­tres de rebuig van ser ani­qui­la­des en poques set­ma­nes. Orga­nit­za­ci­ons huma­nitàries van denun­ciar tor­tu­res a les pre­sons con­tra els opo­si­tors. La inci­pi­ent revolta blanca que va tenir una relle­vant par­ti­ci­pació de les dones va que­dar ràpida­ment escla­fada. L’ajuda de Rússia va ser evi­dent. Les ten­si­ons que havien man­tin­gut els dos líders en algun moment del pas­sat van que­dar total­ment enrere, i ara Bie­lorússia és pràcti­ca­ment un apèndix de Mos­cou. Rússia ha aju­dat econòmica­ment el règim de Lukai­xenko, i aquest ha res­post amb una fide­li­tat acèrrima que ha supo­sat la mobi­lit­zació de les seves tro­pes a la fron­tera ucraïnesa

el cas de transnístria

Ima­gi­neu-vos un lloc on s’ha atu­rat el temps. Un lloc on encara es vene­ren els símbols soviètics i on hi ha estàtues i foto­gra­fies de Sta­lin i Lenin. El de Transnístria és un dels con­flic­tes postsviètics més obli­dats. Es troba en una zona de Moldàvia, a la riba del riu Dnièster, i va pro­cla­mar la seva inde­pendència l’any 1990, un anunci que no va rebre res­posta. De fet, aquesta regió ha que­dat com un petit encla­va­ment soviètic, i a la seva ban­dera encara oneja la falç i el mar­tell. Ningú no l’ha reco­ne­gut, ni tan sols Mos­cou, i tot i que a la pràctica fun­ci­ona com un país inde­pen­dent, té l’ajuda econòmica de la mare Rússia. Mos­cou injecta grans quan­ti­tat de diners que es tra­du­ei­xen en el fet que aquest ter­ri­tori pugui fun­ci­o­nar gai­rebé de manera autònoma. Ser­veix per pagar les pen­si­ons i els fun­ci­o­na­ris. Rússia també els sub­mi­nis­tra el gas. És un ter­ri­tori prorús encla­vat en una Moldàvia que ara lluita per mirar cap a Europa. Transnístria és allò que s’ano­mena un con­flicte latent, és a dir que en qual­se­vol moment podria escla­tar. De fet, fa només unes set­ma­nes un seguit d’explo­si­ons en aquest ter­ri­tori van encen­dre totes les alar­mes. Per què un atac just quan es des­en­ca­de­nava el con­flicte a Ucraïna? Quin era l’objec­tiu? Transnístria té des de fa dècades un des­ple­ga­ment de sol­dats rus­sos al seu ter­ri­tori –Mos­cou hi té des­ti­nats gai­rebé 2.000 sol­dats– i, a més, hi ha grans quan­ti­tats d’arma­ment soviètic: unes 20.000 tones emma­gat­ze­ma­des des de la guerra freda, un arse­nal que des de sem­pre ha pre­o­cu­pat molt Moldàvia i, de retruc, la Unió Euro­pea. De fet, els pas­sos que ha anat fent la seva pre­si­denta, Maia Sandu, per acos­tar-se a Brus­sel·les també són vis­tos amb recel pel pre­si­dent rus.

geòrgia

El que va pas­sar a Geòrgia l’estiu del 2008 té cer­tes simi­li­tuds amb les estratègies de Putin i l’epi­sodi que Ucraïna viu aquests dies. En aquell moment, però, l’exèrcit rus va poder plan­te­jar una guerra curta que segu­ra­ment era l’aposta que el pre­si­dent rus tenia plan­te­jada per a Ucraïna. Geòrgia va acon­se­guir la inde­pendència el 1991 i el seu acos­ta­ment a Europa i a l’OTAN va pro­vo­car que Putin donés suport (una altra vegada) a les regi­ons sepa­ra­tis­tes d’Ossètia del Sud i Abkhàzia, que van tenir un ampli suport de les tro­pes rus­ses. Geòrgia va ser divi­dida, i avui dia aques­tes repúbli­ques són només reco­ne­gu­des per Rússia i els països afins a Mos­cou.

L’alt kara­bakh

La guerra de l’Alt Kara­bakh va escla­tar el setem­bre de l’any pas­sat. A la pràctica, el con­flicte es va allar­gar durant sis set­ma­nes i ha supo­sat l’expulsió de la població d’ori­gen armeni que hi vivia fins ales­ho­res. Aquest encla­va­ment mun­tanyós se’l dis­pu­ten des de fa dècades Armènia i l’Azer­baid­jan. D’aquesta última bata­lla del con­flicte, Ere­van en va sor­tir clar ven­ce­dor. En aquest con­flicte, Rússia ha estat ama­tent i inten­tant evi­tar que s’allargués en el temps. Si bé és cert que històrica­ment Mos­cou ha tin­gut molt bones rela­ci­ons amb Armènia, Putin no es vol bus­car un ene­mic poderós al cos­tat de casa que manté excel·lents rela­ci­ons amb Tur­quia. L’Azer­baid­jan s’ha eri­git en els últims temps com un gran pro­duc­tor de petroli i ha demos­trat una gran potència arma­mentística.

La pet­jada russa és evi­dent en tots aquests països. Tot i que fa trenta anys que l’URSS es va esfon­drar hi ha regi­ons que viuen en un etern con­flicte deri­vat de dècades sota el jou soviètic. A més, en els dar­rers anys, Rússia ha anat en la direcció d’influint cada vegada més en l’espai que abans havia ocu­pat l’URSS. La tensió en aquests països està ser­vida, i els con­flic­tes van escla­tant. Ucraïna n’és la dar­rera mos­tra.

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.