Les darreres cimeres de l’OTAN

Les cime­res de l’OTAN de les dar­re­res dècades donen compte dels can­vis geo­polítics poste­ri­ors a la guerra freda i de les dife­rents acti­tuds de les admi­nis­tra­ci­ons dels nord-ame­ri­ca­nes. Després de la implosió de l’URSS, la feblesa econòmica i política de la Fede­ració Russa durant els man­dats de Borís Ielt­sin i la lla­vors indis­cu­ti­ble hege­mo­nia mun­dial dels Estats Units afa­vo­rei­xen una expansió de l’orga­nit­zació atlàntica cap a l’Europa de l’Est que cul­mina amb la cimera de Madrid (juliol del 1997) en què es con­vida tres països de l’antic Pacte de Varsòvia –la República Txeca, Hon­gria i Polònia– a ingres­sar a l’orga­nit­zació. L’ingrés té lloc el 1999. Poc abans, en la cimera de París del maig d’aquell mateix any se signa l’Acta de Rela­ci­ons Mútues, Coo­pe­ració i Segu­re­tat entre l’OTAN i la Fede­ració Russa. Més tard, també hi ingres­sen Eslovàquia, Eslovènia, Estònia, Letònia, Lituània, Bulgària i Roma­nia el 2004; Croàcia i Albània el 2009; Mon­te­ne­gro el 2017, i Macedònia del Nord el 2020. L’experiència de més de qua­tre dècades sota influència soviètica juga a favor d’aquesta ràpida incor­po­ració.

Les rela­ci­ons entre Bill Clin­ton i Ielt­sin no van ser bones i el pre­si­dent demòcrata va denun­ciar la con­cul­cació dels drets humans a la Fede­ració Russa i l’actu­ació del seu exèrcit en la pri­mera guerra de Txetxènia (1994-1996). Els atemp­tats de l’11-S pro­pi­cien, però, un canvi en les rela­ci­ons entre els dos països. George W. Bush neces­sita ali­ats en la “guerra con­tra el ter­ro­risme” i guarda silenci davant la guerra bruta de Vladímir Putin en la segona guerra de Txetxènia (1999-2009), perquè aquest no obs­ta­cu­litzi la col·labo­ració de les exrepúbli­ques soviètiques de l’Àsia Cen­tral en la invasió de l’Afga­nis­tan. Això no obs­tant, la pre­tensió de Bush de desen­vo­lu­par un escut antimíssils –prèvia­ment Was­hing­ton denun­cia el desem­bre del 2001 el Trac­tat sobre Míssils Anti­balístics sig­nat el 1972 amb l’URSS, tot i que el maig del 2002 els dos països sig­nen un acord de reducció d’armes nucle­ars– enter­bo­leix de nou les rela­ci­ons no només amb la Fede­ració Russa sinó també amb part dels socis de l’aliança, que con­si­de­ren que la ins­tal·lació d’antimíssils a Polònia, a la República Txeca o a dife­rents encla­va­ments del Pacífic suposa aban­do­nar la lògica de la política de dis­su­asió per començar una nova cursa d’arma­ment que ara impli­carà també la Xina.

El 2009, l’arri­bada a la Casa Blanca de Barack Obama fa pos­si­ble una nova apro­xi­mació entre els dos països. En la cimera de l’OTAN de Lis­boa (novem­bre del 2010) és con­vi­dat el pre­si­dent rus Dmi­tri Medvédev (Putin, esgo­tats els dos man­dats pre­si­den­ci­als, exer­ceix lla­vors de pri­mer minis­tre), amb qui s’arriba a un acord perquè Mos­cou no s’oposi a l’escut antimíssils que ha de defen­sar l’espai euro­peu segons el nou “con­cepte estratègic” que aprova la cimera per a la pròxima dècada. Per pri­mer cop, s’obre una via per a la col·labo­ració de Rússia i l’OTAN en la defensa euro­pea o, com va dir Obama, Rússia passa a per­ce­bre’s com un soci i no pas com un adver­sari. Poc abans, l’abril d’aquell mateix any, els Estats Units i Rússia sig­nen el Trac­tat de Reducció d’Armes Estratègiques (START III, per les sigles en anglès: Stra­te­gic Arms Reduc­tion Tre­aty). Aquesta momentània dis­tensió per­met també el res­ta­bli­ment de rela­ci­ons diplomàtiques entre els Estats Units i Cuba (2014) i la sig­na­tura de l’acord nuclear amb l’Iran (2015).

Tan­ma­teix, a par­tir del 2017, l’erràtica política aïlla­ci­o­nista de Donald Trump, amb la ines­ti­ma­ble ajuda de les dèries impe­ri­als de Putin, cap­gira l’ante­rior esce­nari de col·labo­ració. El novem­bre del 2019, arran de la reti­rada de les tro­pes dels Estats Units de Síria, moment que apro­fita Tur­quia per ata­car els kurds, fins lla­vors ali­ats dels nord-ame­ri­cans, Emma­nuel Macron declara en una entre­vista a The Eco­no­mist la mort cere­bral de l’OTAN, cri­tica la manca de coor­di­nació dels EUA amb els socis euro­peus, exi­geix rede­fi­nir les estratègies de l’orga­nit­zació atlàntica i reclama reforçar la defensa euro­pea (neces­si­tat de desen­vo­lu­par un model d’auto­no­mia estratègica de la UE). Al mateix temps, Trump insis­teix que els països euro­peus han de con­tri­buir més i millor a la seva defensa: els Estats Units apor­ten el 69% del total del pres­su­post de l’orga­nit­zació atlàntica; el Regne Unit, el 6,1%; Ale­ma­nya, el 5,3%; França, el 4,8%; Itàlia, el 2,7%; el Canadà, el 2,2%; Polònia, els Països Bai­xos, Espa­nya i Tur­quia, entre l’1,3 i l’1,1%, i el con­junt de la resta de països, el 4,5%.

La recent cimera de Madrid, amb el rere­fons de la invasió d’Ucraïna per Rússia, ha com­por­tat un canvi radi­cal: de l’auto­no­mia estratègica de la UE es passa a un enfor­ti­ment i engran­di­ment de l’orga­nit­zació amb la incor­po­ració de Suècia i Finlàndia, que té 1.300 quilòmetres de fron­tera amb Rússia, i el com­promís de tots els mem­bres d’incre­men­tar les des­pe­ses en arma­ment; l’antic “soci” rus passa a ser no només un adver­sari sinó “l’amenaça més sig­ni­fi­ca­tiva i directa” a la segu­re­tat de les democràcies libe­rals, men­tre, de manera errònia perquè no calia expli­ci­tar-ho, es defi­neix la Xina com un “des­a­fi­a­ment”.

En suma, els mem­bres de l’OTAN han vol­gut defi­nir una nova estratègia per a la pròxima dècada en con­si­de­rar que s’enfron­ten a un món “més perillós” (la vella obsessió neo­con­ser­va­dora) quan la rea­li­tat és que es tracta d’un món molt dife­rent del de les dar­re­ries del segle XX: l’hege­mo­nia dels Estats Units ja no és tal (si més no davant el poder econòmic, comer­cial i finan­cer de la Xina); el soft power occi­den­tal, basat en els valors de les democràcies libe­rals, és cada cop més dis­cu­tit per potències regi­o­nals amb règims autòcra­tes; les orga­nit­za­ci­ons sor­gi­des de la Con­ferència de Bret­ton Woods i les Naci­ons Uni­des són cada cop menys atra­ients enfront d’altres ins­ti­tu­ci­ons, impul­sa­des sobre­tot per Pequín, que ten­dei­xen a subs­ti­tuir-les en àmplies regi­ons del món. I, en fi, allò que la nova estratègia atlàntica no pot dir clara­ment: els objec­tius estratègics dels Estats Units i d’Europa són diver­gents, men­tre que pels pri­mers ja fa temps que la prin­ci­pal pre­o­cu­pació en ter­mes de segu­re­tat, eco­no­mia i comerç és l’eix indo-pacífic, per Europa són Rússia i l’Ori­ent Mitjà.