Les darreres cimeres de l’OTAN

Les cimeres de l’OTAN de les darreres dècades donen compte dels canvis geopolítics posteriors a la guerra freda i de les diferents actituds de les administracions dels nord-americanes. Després de la implosió de l’URSS, la feblesa econòmica i política de la Federació Russa durant els mandats de Borís Ieltsin i la llavors indiscutible hegemonia mundial dels Estats Units afavoreixen una expansió de l’organització atlàntica cap a l’Europa de l’Est que culmina amb la cimera de Madrid (juliol del 1997) en què es convida tres països de l’antic Pacte de Varsòvia –la República Txeca, Hongria i Polònia– a ingressar a l’organització. L’ingrés té lloc el 1999. Poc abans, en la cimera de París del maig d’aquell mateix any se signa l’Acta de Relacions Mútues, Cooperació i Seguretat entre l’OTAN i la Federació Russa. Més tard, també hi ingressen Eslovàquia, Eslovènia, Estònia, Letònia, Lituània, Bulgària i Romania el 2004; Croàcia i Albània el 2009; Montenegro el 2017, i Macedònia del Nord el 2020. L’experiència de més de quatre dècades sota influència soviètica juga a favor d’aquesta ràpida incorporació.

Les relacions entre Bill Clinton i Ieltsin no van ser bones i el president demòcrata va denunciar la conculcació dels drets humans a la Federació Russa i l’actuació del seu exèrcit en la primera guerra de Txetxènia (1994-1996). Els atemptats de l’11-S propicien, però, un canvi en les relacions entre els dos països. George W. Bush necessita aliats en la “guerra contra el terrorisme” i guarda silenci davant la guerra bruta de Vladímir Putin en la segona guerra de Txetxènia (1999-2009), perquè aquest no obstaculitzi la col·laboració de les exrepúbliques soviètiques de l’Àsia Central en la invasió de l’Afganistan. Això no obstant, la pretensió de Bush de desenvolupar un escut antimíssils –prèviament Washington denuncia el desembre del 2001 el Tractat sobre Míssils Antibalístics signat el 1972 amb l’URSS, tot i que el maig del 2002 els dos països signen un acord de reducció d’armes nuclears– enterboleix de nou les relacions no només amb la Federació Russa sinó també amb part dels socis de l’aliança, que consideren que la instal·lació d’antimíssils a Polònia, a la República Txeca o a diferents enclavaments del Pacífic suposa abandonar la lògica de la política de dissuasió per començar una nova cursa d’armament que ara implicarà també la Xina.

El 2009, l’arribada a la Casa Blanca de Barack Obama fa possible una nova aproximació entre els dos països. En la cimera de l’OTAN de Lisboa (novembre del 2010) és convidat el president rus Dmitri Medvédev (Putin, esgotats els dos mandats presidencials, exerceix llavors de primer ministre), amb qui s’arriba a un acord perquè Moscou no s’oposi a l’escut antimíssils que ha de defensar l’espai europeu segons el nou “concepte estratègic” que aprova la cimera per a la pròxima dècada. Per primer cop, s’obre una via per a la col·laboració de Rússia i l’OTAN en la defensa europea o, com va dir Obama, Rússia passa a percebre’s com un soci i no pas com un adversari. Poc abans, l’abril d’aquell mateix any, els Estats Units i Rússia signen el Tractat de Reducció d’Armes Estratègiques (START III, per les sigles en anglès: Strategic Arms Reduction Treaty). Aquesta momentània distensió permet també el restabliment de relacions diplomàtiques entre els Estats Units i Cuba (2014) i la signatura de l’acord nuclear amb l’Iran (2015).

Tanmateix, a partir del 2017, l’erràtica política aïllacionista de Donald Trump, amb la inestimable ajuda de les dèries imperials de Putin, capgira l’anterior escenari de col·laboració. El novembre del 2019, arran de la retirada de les tropes dels Estats Units de Síria, moment que aprofita Turquia per atacar els kurds, fins llavors aliats dels nord-americans, Emmanuel Macron declara en una entrevista a The Economist la mort cerebral de l’OTAN, critica la manca de coordinació dels EUA amb els socis europeus, exigeix redefinir les estratègies de l’organització atlàntica i reclama reforçar la defensa europea (necessitat de desenvolupar un model d’autonomia estratègica de la UE). Al mateix temps, Trump insisteix que els països europeus han de contribuir més i millor a la seva defensa: els Estats Units aporten el 69% del total del pressupost de l’organització atlàntica; el Regne Unit, el 6,1%; Alemanya, el 5,3%; França, el 4,8%; Itàlia, el 2,7%; el Canadà, el 2,2%; Polònia, els Països Baixos, Espanya i Turquia, entre l’1,3 i l’1,1%, i el conjunt de la resta de països, el 4,5%.

La recent cimera de Madrid, amb el rerefons de la invasió d’Ucraïna per Rússia, ha comportat un canvi radical: de l’autonomia estratègica de la UE es passa a un enfortiment i engrandiment de l’organització amb la incorporació de Suècia i Finlàndia, que té 1.300 quilòmetres de frontera amb Rússia, i el compromís de tots els membres d’incrementar les despeses en armament; l’antic “soci” rus passa a ser no només un adversari sinó “l’amenaça més significativa i directa” a la seguretat de les democràcies liberals, mentre, de manera errònia perquè no calia explicitar-ho, es defineix la Xina com un “desafiament”.

En suma, els membres de l’OTAN han volgut definir una nova estratègia per a la pròxima dècada en considerar que s’enfronten a un món “més perillós” (la vella obsessió neoconservadora) quan la realitat és que es tracta d’un món molt diferent del de les darreries del segle XX: l’hegemonia dels Estats Units ja no és tal (si més no davant el poder econòmic, comercial i financer de la Xina); el soft power occidental, basat en els valors de les democràcies liberals, és cada cop més discutit per potències regionals amb règims autòcrates; les organitzacions sorgides de la Conferència de Bretton Woods i les Nacions Unides són cada cop menys atraients enfront d’altres institucions, impulsades sobretot per Pequín, que tendeixen a substituir-les en àmplies regions del món. I, en fi, allò que la nova estratègia atlàntica no pot dir clarament: els objectius estratègics dels Estats Units i d’Europa són divergents, mentre que pels primers ja fa temps que la principal preocupació en termes de seguretat, economia i comerç és l’eix indo-pacífic, per Europa són Rússia i l’Orient Mitjà.