Horror a les portes del paradís

El dissabte 25 de juny del 2022 el món es va despertar amb les imatges d’una atrocitat inaudita; vam veure una multitud de persones abatudes, amuntegades, algunes mortes, moltes amb ferides obertes i amb les forces d’ordre públic rabejant-se contra elles. Un panorama apocalíptic amb regust al Guernica, la cèlebre pintura de Picasso que il·lustra la matança perpetrada pels feixistes en aquest poble d’Euskadi el 1937. Però ara no som al 1937, sinó al 2022, a la frontera espanyola de Melilla davant de les reixes aixecades per la Unió Europea per impedir l’entrada de migrants al continent. Mai com ara en la història d’aquesta frontera s’havia produït una tragèdia d’aquesta envergadura malgrat els intents quotidians de travessar-la clandestinament per part de centenars de migrants procedents de diferents països de l’Àfrica.

Cal remarcar que els perfils, els trajectes individuals i col·lectius, la tipologia i la natura de les causes dels desplaçaments dels mateixos migrants han evolucionat considerablement. Ja no es tracta de joves candidats a l’emigració sorgits de països pobres amb certa estabilitat social que decideixen marxar de casa seduïts per les imatges televisives idíl·liques d’Occident i que reculen davant dels perills. Actualment tenim milers de joves expulsats per guerres que no cessen i per la misèria atroç, que ho han perdut tot i que no retrocedeixen davant cap dificultat perquè res ja no té sentit per a ells, només continuar. Esdeveniments d’aquesta naturalesa només es poden explicar per condicions de vida d’extrema duresa. En països com ara el Sudan, Líbia, Eritrea, esfondrats en la inestabilitat crònica i en la violència, l’únic horitzó per als joves és l’emigració. Ens podem imaginar els riscos amb què s’han enfrontat, les vegades que han escapat d’una mort cruel, totes les inclemències del viatge per arribar a les portes del paradís? Tenen família, probablement dona i fills i pares que només compten amb ells per alimentar-se, per vestir-se, això és el que hi ha. Per a tots a qui –homes i dones– l’aventura s’ha aturat tràgicament a les portes de l’occident fortalesa, per tant d’altres ofegats al mar per als quals no hi haurà ni tan sols sepultura, la seva existència no haurà servit de res. Justament és l’amargor de la manca de sentit de la seva existència el que els ha entrenat a escollir la mort o una vida de veritat.

Mentre les condicions de vida siguin les que són, atroçment miserables i enmig d’una inseguretat permanent, assistirem a tragèdies d’aquest tipus. És com si en el nostre món hi hagués països condemnats al patiment i a la violència continus i d’altres gaudissin de l’opulència i la pau eternes.

Els esdeveniments d’aquests “divendres negres” revelen que la guerra permanent, la gana i la inseguretat que se’n deriven tenen conseqüències greus en la gestió dels moviments migratoris. Els candidats a l’emigració ja no es conformen amb discursos abellidors sobre les oportunitats de projectes de desenvolupament buits per abordar suposadament el fenomen migratori; estan reclamant una reflexió a fons sobre les vies i els mitjans de transformació radical de les societats d’origen. Aquesta transformació s’imposa en tots els àmbits, en particular el polític: conformar autèntiques polítiques de desenvolupament respectuoses amb el medi ambient, amb les cultures locals i les formes de vida i reorientades cap a la cultura de la pau; participar a fer emergir, en tots els sectors de la vida, actors responsables i confiats en les seves capacitats i posada en relleu de les enormes potencialitats de desenvolupament dels països africans exportadors de migrants.