L’ombra allargada del conflicte de Kosovo
El 21 de novembre del 1995, la signatura dels acords de Dayton posava fi a quatre anys de guerra als Balcans. Els acords sancionaven la neteja ètnica que s’havia produït, perquè, malgrat les clàusules que ho garantien, foren molt pocs els desplaçats que regressaren als llocs on residien abans de la guerra i només quan eren localitats amb majoria de la seva comunitat ètnica. A la implosió de Iugoslàvia li mancava, però, un epíleg que s’escriuria, quatre anys més tard, a Kosovo, el territori més pobre i densament poblat de Iugoslàvia, onze mil quilòmetres quadrats i dos milions d’habitants el 1991, un 90% d’albanesos –descendents, com els grecs, de les poblacions preromanes de la Mediterrània oriental– i una minoria sèrbia del 10% en retrocés per efecte de l’emigració cap a Sèrbia i Montenegro des dels anys seixanta del segle passat.
Però Kosovo ocupa un lloc central en el relat nacionalista serbi: el regne de Sèrbia, després d’aconseguir la màxima expansió durant la primera meitat del segle XIV amb la conquesta de Macedònia i part d’Albània, és derrotat pel turcs en la batalla de Kosovo Polje el 28 de juny (festa nacional sèrbia) del 1389. Anys després, la conquesta turca de Constantinoble deixa els Balcans en mans de l’Imperi otomà, afavoreix la islamització de la població de Kosovo (avui, hi ha un 20% d’albanokosovars catòlics que s’entenen molt bé amb la majoria musulmana, però no amb els serbis ortodoxos) i l’emigració sèrbia cap a territoris sota el domini de Viena.
Des de la formació del Regne de Iugoslàvia (1918), l’ultranacionalisme serbi ha intentat expulsar la majoria albanokosovar de Kosovo. Un dels conjurats de l’atemptat de Sarajevo del 1914, més tard professor a la Universitat de Belgrad, explicava com fer-ho a L’expulsió dels albanesos (1937). Aconsellava aplicar la guerra bruta i la llei contra els albanesos, cremar les seves cases i els seus cementiris, expulsar-los de les seves propietats i de la feina, matar-los si es resistien i posar-los en trens i enviar-los cap a Albània i Turquia. Són els mètodes que faran servir, mig segle després, a Bòsnia i Kosovo criminals de guerra com ara Željko Ražnatovic (Arkan).
Des de finals de la dècada dels vuitanta, Slobodan Miloševic no dubta a utilitzar Kosovo per mobilitzar el nacionalisme serbi: commemoració del 600è aniversari de la derrota de Kosovo Polje, denúncia de la suposada discriminació de la minoria sèrbia a Kosovo, ocupació militar, supressió de l’autonomia... La situació s’enverina ràpidament, sobretot després de la victòria d’Ibrahim Rugova en les eleccions del 1992, i també la repressió: expulsió dels albanokosovars de totes les institucions i de les seves terres i cases, prohibició de l’albanès en l’ensenyament i en l’administració, etc. El resultat és l’emigració de prop de 400.000 albanokosovars cap a Europa i els Estats Units durant la primera meitat de la dècada dels noranta. La situació empitjora encara més després dels acords de Dayton, que no consideren la qüestió de Kosovo, i el 1996 sorgeix l’Exèrcit d’Alliberament de Kosovo (UCK), que opta per la lluita armada en detriment de la via pacífica del president Rugova.
El 1998, la repressió i la guerra bruta contra el moviment nacionalista albanokosovar es tornen insuportables: pràctica de tortures, massacres i execucions extrajudicials, manifestacions pacífiques que se salden amb desenes de morts. A l’estiu, es pot parlar ja de guerra oberta entre l’UCK i les forces sèrbies: la primera controla les zones rurals i les segones, les ciutats, el nombre de desplaçats interns (uns 260.000) creix ràpidament i els exiliats en països veïns (uns 200.000), també. Al setembre, el Consell de Seguretat de Nacions Unides exigeix un alto el foc i una retirada de les forces sèrbies i l’OTAN dona un ultimàtum de 96 hores per efectuar la retirada. S’arriba a un principi d’acord que Miloševic trenca poc després. El 24 de març del 1999, l’OTAN bombardeja Sèrbia, mentre que Belgrad intensifica la repressió. Desenes de milers de desplaçats taponen les fronteres i 850.000 han fugit als països veïns.
La por de la UE i els EUA que la guerra involucri els països de la regió imposa la solució militar. El 10 de juny del 1999, el Consell de Seguretat de Nacions Unides aprova la resolució 1244 que contempla la retirada total de les forces sèrbies, la desmilitarització de l’UCK, el retorn dels refugiats i la intervenció de la Kosovo Force (KFOR) comandada per l’OTAN per custodiar “un procés polític destinat a determinar l’estatut futur de Kosovo”. Dos dies després, en una operació conjunta, tropes de la KFOR i russes entren a Kosovo.
El 17 de febrer del 2008, el Parlament de Kosovo declara unilateralment la independència (DUI) i l’Assemblea General de les Nacions Unides demana un dictamen al Tribunal Internacional de Justícia (TIJ) per saber si la DUI vulnera el dret internacional. El 22 de juliol del 2010, el TIJ respon que la DUI no vulnera la resolució 1244 del Consell de Seguretat ni “és contrària a cap norma del dret internacional” (Joan Ridao, El dret a decidir, 2014).
Algú li ho hauria d’explicar al president espanyol, Pedro Sánchez, que, en el viatge als Balcans, ha dit que Espanya no pot reconèixer Kosovo, perquè “una declaració unilateral d’independència viola el dret internacional”. Com recordava el primer ministre albanès, Edi Rama, la posició de Sánchez té a veure amb “qüestions internes espanyoles”, perquè la DUI de Kosovo no interpel·la al dret internacional però sí a la posició espanyola respecte a Catalunya. Ara per ara, Belgrad segueix sense reconèixer la independència de Kosovo, i aquests darrers mesos ha augmentat la tensió entre els dos països arran de la decisió de Pristina d’exigir documentació kosovar a la minoria sèrbia. I, enmig de la guerra a Ucraïna, qualsevol tensió és una amenaça d’inestabilitat a Europa.