Mali ja no balla amb França

El 15 d’agost pas­sat, les tro­pes fran­ce­ses van cer­ti­fi­car la seva sor­tida com­pleta i defi­ni­tiva –almenys a mitjà ter­mini– del ter­ri­tori de Mali, després de més de nou anys (des de gener del 2013) de presència al nord del país. Aquest movi­ment és una de les prin­ci­pals con­seqüències del cop d’estat per­pe­trat per les for­ces arma­des de Mali el maig del 2021, que va posar fi a un altre govern mili­tar que havia pres el poder l’agost del 2020 i que al seu torn havia posat fi a un règim ava­lat per la volun­tat popu­lar a les urnes.

El pri­mer cop d’estat va ser la res­posta de les for­ces arma­des a la “doci­li­tat” del govern democràtic dins del con­text de la guerra del Sahel, que en el cas de Mali es va tra­duir el 2012 en un con­flicte ter­ro­rista interètnic pro­ta­go­nit­zat pels rebels tuàregs del Movi­ment Naci­o­nal d’Alli­be­ració de l’Azawad, rear­mats amb mate­rial bèl·lic fur­tat durant la guerra civil de Líbia del 2011. Aquest con­flicte va sig­ni­fi­car l’inici de l’ope­ració Ser­val de les tro­pes fran­ce­ses per demanda del govern del país africà i amb el suport del Con­sell de Segu­re­tat de l’ONU, una col·labo­ració que comp­tava, ini­ci­al­ment, amb un fort suport popu­lar de la ciu­ta­da­nia mali­ana.

No obs­tant això, després de nou anys de presència fran­cesa a Mali i amb l’ate­nu­ació de la violència a la zona –sense que s’acabés defi­ni­ti­va­ment– com a únic èxit (aco­tat) –a banda de les crei­xents acu­sa­ci­ons al país euro­peu de tenir interes­sos enco­berts i d’apro­fi­tar la presència a la regió per espo­liar recur­sos mine­rals com l’urani o l’or–, la junta col­pista del maig del 2021, codi­ri­gida pel vice­pre­si­dent de la tran­sició, el coro­nel Assimi Goïta –que aca­ba­ria esca­lant un rang més dins l’exe­cu­tiu per con­ver­tir-se en l’actual pre­si­dent de la tran­sició– es va pre­sen­tar com a sal­va­dora d’una pàtria que enca­de­nava mesos de pro­tes­tes lide­ra­des pel Movi­ment 5 de Juny, amb un crei­xent suport popu­lar.

La res­posta inter­na­ci­o­nal no es va fer espe­rar, i es va anar con­cre­tant amb suc­ces­sius paquets de san­ci­ons poste­ri­ors a un comu­ni­cat con­junt d’ins­ti­tu­ci­ons com la Comu­ni­tat Econòmica dels Estats de l’Àfrica Occi­den­tal (CEDEAO), la Unió Afri­cana, l’ONU i la Unió Euro­pea en què es con­dem­nava el cop mili­tar i s’exi­gia l’alli­be­ra­ment dels líders detin­guts i la represa del calen­dari de tran­sició. Tot i que actu­al­ment hi ha un nou calen­dari elec­to­ral que ha de per­me­tre retor­nar el poder a la soci­e­tat civil el 2024, les rela­ci­ons de l’exe­cu­tiu mili­tar amb l’exmetròpoli fran­cesa, i per con­següent amb la Unió Euro­pea, estan en el seu nivell més baix.

Ama­dou Doum­bouya, un jove malià resi­dent a Bamako, reco­neix l’impacte de les san­ci­ons inter­na­ci­o­nals: “Ho notem sobre­tot en la forta ate­nu­ació del comerç amb altres països de la CEDEAO, fet que pro­voca puja­des de preus de pro­duc­tes bàsics.” Pre­gun­tat per si hau­ria pre­fe­rit un calen­dari de tran­sició menys llunyà, Doum­bouya con­testa: “Per­so­nal­ment soc més cau­telós i pre­fe­reixo aquest alleu­ge­ri­ment i faci­li­tació del dia a dia que ha apor­tat aquesta nova junta, ja que ens brinda més segu­re­tat i retorna la sobi­ra­nia del país a les mans del poble. Em temo que una tran­sició ràpida i de retorn de poder a un exe­cu­tiu civil ens des­vi­a­ria de la direcció cor­recta.”

Un any després d’arri­bar al poder, la junta mili­tar lide­rada per Goïta havia tren­cat tots els acords de defensa amb París i la Unió Euro­pea després de ten­sar la corda durant mesos amb acu­sa­ci­ons mútues d’incom­pli­ments de les avi­nen­ces sig­na­des i amb la con­trac­tació del grup para­mi­li­tar rus Wag­ner com a punt més con­flic­tiu.

Doum­bouya és dels que creu que la col·labo­ració mili­tar amb França i amb la Unió Euro­pea ha estat “nefasta” per als interes­sos del país africà: “Els rus­sos han estat molt més pro­duc­tius en sis mesos que França en gai­rebé una dècada. Els pro­gres­sos fets a la zona con­flic­tiva per les for­ces arma­des mali­a­nes s’expli­quen per la col·labo­ració amb els rus­sos i l’ajuda en equi­pa­ments i for­mació directa, fet que ha con­tribuït que els nos­tres mili­tars gua­nyin en auto­no­mia.”

Amb tot, la situ­ació actual de Mali és fruit d’una inca­pa­ci­tat interna fla­grant per fer front a insur­rec­ci­ons ter­ro­ris­tes inter­mi­tents que duren des de finals del segle pas­sat. Una inca­pa­ci­tat que tam­poc es pot expli­car sense tenir en compte la influència de la relació pater­na­lista amb l’exmetròpoli fran­cesa, que ara es veu trun­cada, en part, pel tren­ca­ment d’un ordre mun­dial que des­plaça cada cop més els països euro­peus a un segon pla dins d’Àfrica, a favor d’un tipus de relació més simbiòtica amb una Rússia i una Xina cada cop més pre­sents al con­ti­nent.