El 15 d’agost passat, les tropes franceses van certificar la seva sortida completa i definitiva –almenys a mitjà termini– del territori de Mali, després de més de nou anys (des de gener del 2013) de presència al nord del país. Aquest moviment és una de les principals conseqüències del cop d’estat perpetrat per les forces armades de Mali el maig del 2021, que va posar fi a un altre govern militar que havia pres el poder l’agost del 2020 i que al seu torn havia posat fi a un règim avalat per la voluntat popular a les urnes.

El primer cop d’estat va ser la resposta de les forces armades a la “docilitat” del govern democràtic dins del context de la guerra del Sahel, que en el cas de Mali es va traduir el 2012 en un conflicte terrorista interètnic protagonitzat pels rebels tuàregs del Moviment Nacional d’Alliberació de l’Azawad, rearmats amb material bèl·lic furtat durant la guerra civil de Líbia del 2011. Aquest conflicte va significar l’inici de l’operació Serval de les tropes franceses per demanda del govern del país africà i amb el suport del Consell de Seguretat de l’ONU, una col·laboració que comptava, inicialment, amb un fort suport popular de la ciutadania maliana.

No obstant això, després de nou anys de presència francesa a Mali i amb l’atenuació de la violència a la zona –sense que s’acabés definitivament– com a únic èxit (acotat) –a banda de les creixents acusacions al país europeu de tenir interessos encoberts i d’aprofitar la presència a la regió per espoliar recursos minerals com l’urani o l’or–, la junta colpista del maig del 2021, codirigida pel vicepresident de la transició, el coronel Assimi Goïta –que acabaria escalant un rang més dins l’executiu per convertir-se en l’actual president de la transició– es va presentar com a salvadora d’una pàtria que encadenava mesos de protestes liderades pel Moviment 5 de Juny, amb un creixent suport popular.

La resposta internacional no es va fer esperar, i es va anar concretant amb successius paquets de sancions posteriors a un comunicat conjunt d’institucions com la Comunitat Econòmica dels Estats de l’Àfrica Occidental (CEDEAO), la Unió Africana, l’ONU i la Unió Europea en què es condemnava el cop militar i s’exigia l’alliberament dels líders detinguts i la represa del calendari de transició. Tot i que actualment hi ha un nou calendari electoral que ha de permetre retornar el poder a la societat civil el 2024, les relacions de l’executiu militar amb l’exmetròpoli francesa, i per consegüent amb la Unió Europea, estan en el seu nivell més baix.

Amadou Doumbouya, un jove malià resident a Bamako, reconeix l’impacte de les sancions internacionals: “Ho notem sobretot en la forta atenuació del comerç amb altres països de la CEDEAO, fet que provoca pujades de preus de productes bàsics.” Preguntat per si hauria preferit un calendari de transició menys llunyà, Doumbouya contesta: “Personalment soc més cautelós i prefereixo aquest alleugeriment i facilitació del dia a dia que ha aportat aquesta nova junta, ja que ens brinda més seguretat i retorna la sobirania del país a les mans del poble. Em temo que una transició ràpida i de retorn de poder a un executiu civil ens desviaria de la direcció correcta.”

Un any després d’arribar al poder, la junta militar liderada per Goïta havia trencat tots els acords de defensa amb París i la Unió Europea després de tensar la corda durant mesos amb acusacions mútues d’incompliments de les avinences signades i amb la contractació del grup paramilitar rus Wagner com a punt més conflictiu.

Doumbouya és dels que creu que la col·laboració militar amb França i amb la Unió Europea ha estat “nefasta” per als interessos del país africà: “Els russos han estat molt més productius en sis mesos que França en gairebé una dècada. Els progressos fets a la zona conflictiva per les forces armades malianes s’expliquen per la col·laboració amb els russos i l’ajuda en equipaments i formació directa, fet que ha contribuït que els nostres militars guanyin en autonomia.”

Amb tot, la situació actual de Mali és fruit d’una incapacitat interna flagrant per fer front a insurreccions terroristes intermitents que duren des de finals del segle passat. Una incapacitat que tampoc es pot explicar sense tenir en compte la influència de la relació paternalista amb l’exmetròpoli francesa, que ara es veu truncada, en part, pel trencament d’un ordre mundial que desplaça cada cop més els països europeus a un segon pla dins d’Àfrica, a favor d’un tipus de relació més simbiòtica amb una Rússia i una Xina cada cop més presents al continent.