L’últim rei d’Escòcia?
Durant la proclamació de Carles III com a nou rei a Edimburg, una noia de 22 anys va ser arrestada per alçar una pancarta en què es podia llegir: “Que es foti l’imperialisme, abolició de la monarquia.” Va ser detinguda fora de la catedral de Saint Giles, on s’havia d’instal·lar la capella ardent de la reina Elisabet II el 12 de setembre. Durant el seguici fúnebre per Escòcia, es van produir protestes minoritàries antimonàrquiques que no reflecteixen la realitat d’Escòcia, on el moviment republicà ha crescut les últimes dècades. Una enquesta del think tank British Future del mes de maig passat deia que el 45% dels escocesos volien conservar la monarquia, en relació amb el 60% dels britànics al conjunt del país. I que el 36% dels escocesos sentia que el final del regnat d’Elisabet II seria el moment adequat per convertir-se en una república, molt superior al 20% dels britànics.
L’arribada al poder de Carles III ha reobert el debat a Escòcia sobre si hauria de convertir-se en una república. Alguns pensen que la mort de la reina Elisabet II podria suposar el començament de la fi de la unió de les quatre nacions que integren el Regne Unit, i que Carles III serà l’últim rei d’Escòcia. La reina sempre va tenir una relació molt especial amb Escòcia. La sentia com casa seva. La seva mare provenia d’una família escocesa i va néixer al castell de Glamis. Elisabet II passar els estius de la seva infantesa, o bé al castell de Balmoral amb els seus pares, o bé al de Glamis amb els seus avis materns, on ella preferia estar perquè hi havia menys formalitats i era més lliure. D’Escòcia guardava els records d’infantesa, és on el Príncep Felip li va demanar matrimoni, on van passar la lluna de mel i on parlava amb els locals en dòric, un dialecte de l’escocès que només es parla a la regió del nord-est d’Escòcia. Va ser on va fixar la seva residència d’estiu i on va morir.
Era una relació d’estima i de respecte. Era tant el respecte que li tenien els escocesos que el 2014, durant la campanya del referèndum d’independència, l’aleshores primer ministre, David Cameron, quan se li van complicar les coses, va demanar ajuda a la reina perquè es dirigís als escocesos. Tres dies abans de la vital consulta, quan sortia de missa, Elisabet II va fer unes declaracions ambigües a la televisió en què demanava als escocesos que es pensessin bé què volien votar. Els unionistes ho van interpretar com que la reina els donava suport. Va ser una de les comptades vegades que la reina va trencar la seva neutralitat política. Els unionistes es van imposar als independentistes amb el 55% dels vots i Escòcia va seguir al Regne Unit.
La integritat territorial
Carles III, de 73 anys, ha fixat la seva residència d’estiu a Restormel Manor, a Cornualla, al sud-oest d’Anglaterra, i no té cap mena de relació amb els escocesos. Ningú no sap què passarà amb ell. La reina Elisabet II era el membre de la reialesa més popular, al davant de Guillem i Caterina, i molt al davant de Carles III. Molta gent donava suport a la reina més que a la institució. La monarquia britànica té mil anys d’història. Es considera Athelstan primer rei d’Anglaterra, el 927, i Kenneth MacAlpin, primer rei dels escocesos, el 843. Escòcia i Anglaterra compartien monarca des del 1603, però no va ser fins al 1707, quan es va signar el Tractat d’Unió entre les dues nacions, que Anna es va convertir en la primer reina de la Gran Bretanya i en l’última dels escocesos. Només durant deus anys de la seva història, el Regne Unit va ser una república, en la dècada del 1640, durant l’anomenada guerra civil anglesa entre les forces reialistes de Carles I i les parlamentàries d’Oliver Cromwell, que havia arreplegat més poder que el rei.
Un dels reptes més importants de Carles III com a rei serà mantenir la unitat territorial del Regne Unit tant internament (entre les quatre nacions que l’integren) com externament (entre els països de la Commonwealth). Hi ha cinquanta-quatre països a la Commonwealth, l’organització d’antigues colònies de l’Imperi Britànic. Carles III és el cap d’estat de catorze d’aquests països. Doncs bé, sis d’aquests catorze han demanat fer un referèndum d’independència els propers anys. Són Austràlia, Antiga i Barbuda, Jamaica, Belize, Saint Kitts i Nevis i les Bahames. En un viatge al Carib el mes de març passat, el príncep Guillem va assenyalar que donarà suport amb “orgull i respecte” a qualsevol decisió de convertir-se en república d’alguna de les excolònies.
En l’àmbit intern, perilla també la unió de les quatre nacions que integren el Regne Unit. En aquest sentit, els problemes van començar el 2016 amb el Brexit, que, entès en part com una forma de nacionalisme anglès, va provocar el ressorgiment dels nacionalismes escocès, irlandès i gal·les. A Irlanda del Nord acaben d’arribar al poder els republicans, que plantegen una consulta de reunificació de l’illa d’Irlanda per decidir si tornen a pertànyer a la República d’Irlanda. Al País de Gal·les s’ha posat en marxa una petició popular en contra de continuar amb el títol de príncep de Gal·les, que Carles III va entregar al seu fill, el príncep hereu Guillem, només arribar al tron. La petició ja ha arribat a les 30.000 signatures en només una setmana. La petició recorda que el títol de príncep de Gal·les ha estat exclusivament en mans d’anglesos com a símbol de domini sobre el País de Gal·les. “El títol continua sent un insult a Gal·les i és un símbol d’opressió històrica, i també implica que Gal·les continua sent un principat, cosa que soscava l’estatus de Gal·les com a nació i país”, diu el text.
La qüestió escocesa
A Escòcia, la ministra principal ha convocat una nova consulta sobiranista no vinculant per al 19 d’octubre del 2023. El govern escocès ha presentat un projecte de llei al Parlament escocès per legislar-la, però li cal el consentiment de Londres, que es nega a entregar-lo. El govern escocès ha portat el cas al Tribunal Suprem britànic per saber si té dret a decidir si vol seguir dins la Unió. La vista serà els dies 11 i 12 d’octubre a Londres. Ara mateix, a Escòcia, el 50% de la població és independentista. No obstant això, el sentiment antimonàrquic no està vinculat a l’independentisme. És transversal entre unionistes i independentistes, però sí que està molt relacionat amb l’independentisme en el sentit que una Escòcia sobirana s’hauria de plantejar si vol un cap d’estat electe o seguir sent una monarquia. La cap del govern escocès, la nacionalista Nicola Sturgeon, va dir el mes de juny, durant el Jubileu de Platí de la reina: “Dono suport a la reina i als seus successors perquè segueixin sent caps d’estat [d’una Escòcia independent]. Aquesta és la política del meu partit [l’SNP].”
Aquesta afirmació va provocar la rèplica de membres del seu partit. Tommy Sheppard, el portaveu d’afers constitucionals, va contestar que els escocesos haurien de poder decidir, a més de si volen ser independents, si volen ser una monarquia o una república. Sheppard va dir que les actituds dels votants estaven canviant. Es va referir a una enquesta de YouGov del mes de juny que suggeria que el 45% dels escocesos desitjaven mantenir la monarquia mentre que el 40% volia que s’abolís. Va afirmar que era un canvi significatiu des del Jubileu d’Or d’Elisabet II el 2002, vint anys enrere, quan més de tres quartes parts de la població estava a favor de la família reial. “Aquestes discussions tenen lloc a tot el món, ja que molts països de la Commonwealth revisen la seva relació amb la família reial, i només va en una direcció”, va expressar en referència a les antigues colònies que es volen independitzar.
També els Verds, socis de govern de l’SNP, creuen que una Escòcia independent hauria de poder escollir si vol seguir sent una monarquia, i Alex Salmond, exlíder de l’SNP i fundador del partit independentista Alba, que vol jugar un paper important en el referèndum de l’any vinent, ho creu. Salmond havia proposat que una Escòcia independent seguiria sent una monarquia, però ara es posiciona a favor de poder escollir si vol ser una república.