El congrés del Partit Comunista Xinès es defineix per dos moments clau: l’informe polític del president en l’obertura i la presentació del nou lideratge l’endemà de la clausura. És aquí on podem trobar les pistes de cap on anirà el país durant els propers cinc anys. L’informe polític del president,Xi Jinping, va durar dues hores, tot i ser gairebé la meitat del de fa cinc anys. En general, ens mostra una Xina a la defensiva, que percep un entorn ple d’amenaces per al seu ascens com a superpoder mundial i per a la seva estabilitat i seguretat nacionals. El més sorprenent és que per primera vegada es té en compte obertament l’ús de la força per reconquerir Taiwan, cosa que el Partit Comunista considera clau per aconseguir el “rejoveniment nacional” del país abans del centenari de la fundació de la República Popular de la Xina, l’1 d’octubre del 1949, i que observem una Xina cada cop més autàrquica, assertiva, a la contra dels Estats Units i Occident i decidida a liderar la nova revolució tecnològica.

Xi ens va mostrar una Xina on, per primera vegada, el Partit Comunista està al davant de l’economia. El nacionalisme, l’ordre i l’estabilitat social han pres precedència sobre el creixement econòmic, que fins ara havia estat el pilar fonamental de legitimitat i èxit del partit, des dels temps de Deng Xiaoping, l’arquitecte de la política de “reforma i obertura” el 1978, el programa de reformes econòmiques i fins i tot polítiques que va prendre el nom de “socialisme amb característiques xineses”. La setmana passada, Xi va dir prou. Avui ens trobem amb una Xina on la ideologia està per sobre de la ciència, com demostra la seva negativa a importar vacunes contra la covid d’occident, més efectives que les xineses, en lloc d’aixecar els brutals confinaments de milions de persones arreu de la Xina, que tant han danyat el seu creixement, però que sembla que es mantindran, almenys en un futur proper.

El congrés és l’únic òrgan que pot esmenar la Constitució del Partit Comunista, que és el document fonamental que guia la seva ideologia. És en aquest text suprem en què els presidents han d’aconseguir gravar el seu nom i empremta si volen entrar a formar part de la història del país i la revolució comunista. Fins avui, el primer podi l’ocupa indubtablement Mao Zedong, el primer president de la Xina comunista, però Xi cada cop li trepitja més fort els talons, i aquest congrés no ha canviat aquesta direcció. Amb les esmenes introduïdes a la Carta Magna, Xi es defineix com el “centre” del Partit i reconeix la seva centralitat en definir la ideologia i la pràctica del partit. Tot i així, no ha aconseguit la fita màxima: aconseguir que el seu “pensament”, com es denomina la teoria de cada líder xinès, sigui equiparat al nivell del de Mao. Tot i que pugui semblar molt abstracte, la Xina és un país de rituals, de jerarquies, de símbols. Xi ha entrat al panteó, però no es conforma a ser un déu menor, vol ser el Zeus del panteó xinès, i la carta que té més números per atorgar-li aquest lloc és la reconquesta de Taiwan.

La Xina té ara un nou lideratge amb una clara característica comuna: la seva lleialtat a Xi. La clau per a una successió pacífica de poder són les normes de relleu polític. Això és el que ens proporcionen les eleccions en una democràcia. En no tenir votacions, la Xina havia definit un conjunt de normes escrites i no escrites que governaven les successions al capdavant del Partit Comunista, després del caos de traïcions i assassinats que va regnar la successió del primer líder, Mao. Primer, el president només el podia liderar durant dos mandats consecutius. Xi va esmenar la Constitució el 2018 per tal que en aquest congrés pogués iniciar el seu tercer mandat, cosa que clarament ha aconseguit. La segona norma és el límit d’edat de 67 anys per ocupar alts càrrecs polítics. Quan li ha convingut, Xi també s’ha saltat per primer cop aquesta norma, com ara amb el ministre d’Exteriors Wang Yi –i amb ell mateix, que té 69 anys–. La tercera norma és la de l’experiència política, que es considerava necessària per accedir al politburó i, encara més, al seu comitè central – el màxim òrgan de lideratge ocupat per set privilegiats–. Xi hi ha col·locat grans aliats, com ara el seu secretari personal, Ding Xuexiang, i l’encarregat dels confinaments implacables a Xangai, Li Qiang, qui serà responsable del control de l’economia com a proper premier, però que no tenien experiència com a governadors provincials ni en l’àmbit polític nacional.

Al nou politburó, la ideologia, l’anticorrupció, la preeminència del partit per sobre de l’economia i, per damunt de tot, la lleialtat vers Xi, són els requisits clau. Xi ha apartat a la perifèria del partit figures que fins ara ocupaven càrrecs ben distingits, com ara l’antic premier Li Keqiang i el cap de la Conferència Consultiva Política del Poble Xinès, Wang Yang, tots dos considerats de l’ala liberal reformista del partit. La centralitat al voltant de la figura de Xi no té precedents des dels temps de Mao. El més paorós és la “cambra d’eco” que s’ha creat al voltant del president, el seu aïllament. Hi ha algú que realment pugui dir a Xi que està equivocat? Que no? Que el que proposa no té cap sentit? Envoltar-se d’aduladors és una estratègia que només pot portar al desastre. L’essència d’un Consell d’Estat és assessorar al líder per tal que aquest pugui prendre les millors decisions possibles. Quan aquest procés és segrestat per la conformitat, l’abnegació i la lleialtat, el país només pot seguir una deriva ultranacionalista, radical i demagoga, com s’entreveu a la Xina. La “reforma econòmica” de Deng ha perdut tot el significat; allò a què Xi es refereix com a reforma és una reforma recentralitzadora, on les empreses públiques recuperin un lloc central en l’economia, on no hi hagi homes de negocis tan poderosos que puguin amenaçar la preeminència del partit, en resum, una economia sota el control del Partit Comunista i al servei del mateix.

Aquest trencament amb la doctrina passada, la vigent des dels temps de Deng, va ser escenificat a la perfecció amb l’expulsió de l’expresident Hu Jintao, predecessor immediat de Xi. Amb l’excusa d’un problema de salut, l’expresident, que seia just a l’esquerra de Xi, va ser escortat per un guàrdia de seguretat fora de la sala durant la cerimònia de clausura. No van escapar als ulls atents, però, el copets de complicitat que Hu va fer a a l’esquena de l’ex-premier Li Keqiang, considerat el seu protegit, fins i tot per arribar a succeir Xi, cosa que precisament, un cop Xi s’ha sentit prou fort i poderós, és el que l’ha portat a la seva dissort.

La conclusió última d’aquest congrés és que Xi no té la intenció d’anar enlloc, que és aquí per quedar-se. Ha aconseguit un tercer mandat sense precedents des del 1978, ha centralitzat el poder al voltant de la seva persona i dels seus aliats de forma inaudita i, per si hi havia encara algun dubte, l’ha esborrat deixant de designar cap successor. Cap dels membres del nou lideratge està dins de la franja d’edat necessària per ser-ho. Només això ja ens assegura que Xi buscarà la reelecció com a president per un quart mandat, amb la qual cosa s’allargarà dues dècades al poder del gegant asiàtic. Amb aquest horitzó al davant, Xi té el poder de dissenyar una estratègia a molt llarg termini que li permeti no tan sols aconseguir l’objectiu de convertir la Xina en un país socialista modern i plenament desenvolupat abans del 2049, sinó de posar fi a la reconquesta comunista retornant Taiwan a la pàtria i liderant la Xina en tots els àmbits (econòmic, tecnològic, científic) per retornar-li l’estatus de superpoder que, segons ell, es mereix. Aquest últim congrés esbossa amb prou certesa la visió de Xi per a la Xina i, nosaltres, des de Occident, cal que ens esforcem a entendre el que fins fa poc ens era un país misteriós, confús i incomprès pel seu sistema polític, remot per la seva cultura i rebutjat pel seu model econòmic. La Xina s’ha posat dempeus i es nega a ser silenciada.