Una Xina dempeus

El congrés del Par­tit Comu­nista Xinès es defi­neix per dos moments clau: l’informe polític del pre­si­dent en l’ober­tura i la pre­sen­tació del nou lide­ratge l’endemà de la clau­sura. És aquí on podem tro­bar les pis­tes de cap on anirà el país durant els pro­pers cinc anys. L’informe polític del pre­si­dent,Xi Jin­ping, va durar dues hores, tot i ser gai­rebé la mei­tat del de fa cinc anys. En gene­ral, ens mos­tra una Xina a la defen­siva, que per­cep un entorn ple d’ame­na­ces per al seu ascens com a super­po­der mun­dial i per a la seva esta­bi­li­tat i segu­re­tat naci­o­nals. El més sor­pre­nent és que per pri­mera vegada es té en compte ober­ta­ment l’ús de la força per recon­que­rir Taiwan, cosa que el Par­tit Comu­nista con­si­dera clau per acon­se­guir el “rejo­ve­ni­ment naci­o­nal” del país abans del cen­te­nari de la fun­dació de la República Popu­lar de la Xina, l’1 d’octu­bre del 1949, i que obser­vem una Xina cada cop més autàrquica, asser­tiva, a la con­tra dels Estats Units i Occi­dent i deci­dida a lide­rar la nova revo­lució tec­nològica.

Xi ens va mos­trar una Xina on, per pri­mera vegada, el Par­tit Comu­nista està al davant de l’eco­no­mia. El naci­o­na­lisme, l’ordre i l’esta­bi­li­tat social han pres pre­cedència sobre el crei­xe­ment econòmic, que fins ara havia estat el pilar fona­men­tal de legi­ti­mi­tat i èxit del par­tit, des dels temps de Deng Xia­o­ping, l’arqui­tecte de la política de “reforma i ober­tura” el 1978, el pro­grama de refor­mes econòmiques i fins i tot polítiques que va pren­dre el nom de “soci­a­lisme amb carac­terísti­ques xine­ses”. La set­mana pas­sada, Xi va dir prou. Avui ens tro­bem amb una Xina on la ide­o­lo­gia està per sobre de la ciència, com demos­tra la seva nega­tiva a impor­tar vacu­nes con­tra la covid d’occi­dent, més efec­ti­ves que les xine­ses, en lloc d’aixe­car els bru­tals con­fi­na­ments de mili­ons de per­so­nes arreu de la Xina, que tant han danyat el seu crei­xe­ment, però que sem­bla que es man­tin­dran, almenys en un futur pro­per.

El congrés és l’únic òrgan que pot esme­nar la Cons­ti­tució del Par­tit Comu­nista, que és el docu­ment fona­men­tal que guia la seva ide­o­lo­gia. És en aquest text suprem en què els pre­si­dents han d’acon­se­guir gra­var el seu nom i empremta si volen entrar a for­mar part de la història del país i la revo­lució comu­nista. Fins avui, el pri­mer podi l’ocupa indub­ta­ble­ment Mao Zedong, el pri­mer pre­si­dent de la Xina comu­nista, però Xi cada cop li tre­pitja més fort els talons, i aquest congrés no ha can­viat aquesta direcció. Amb les esme­nes introduïdes a la Carta Magna, Xi es defi­neix com el “cen­tre” del Par­tit i reco­neix la seva cen­tra­li­tat en defi­nir la ide­o­lo­gia i la pràctica del par­tit. Tot i així, no ha acon­se­guit la fita màxima: acon­se­guir que el seu “pen­sa­ment”, com es deno­mina la teo­ria de cada líder xinès, sigui equi­pa­rat al nivell del de Mao. Tot i que pugui sem­blar molt abs­tracte, la Xina és un país de ritu­als, de jerar­quies, de símbols. Xi ha entrat al panteó, però no es con­forma a ser un déu menor, vol ser el Zeus del panteó xinès, i la carta que té més números per ator­gar-li aquest lloc és la recon­questa de Taiwan.

La Xina té ara un nou lide­ratge amb una clara carac­terística comuna: la seva lle­ial­tat a Xi. La clau per a una suc­cessió pacífica de poder són les nor­mes de relleu polític. Això és el que ens pro­por­ci­o­nen les elec­ci­ons en una democràcia. En no tenir vota­ci­ons, la Xina havia defi­nit un con­junt de nor­mes escri­tes i no escri­tes que gover­na­ven les suc­ces­si­ons al cap­da­vant del Par­tit Comu­nista, després del caos de traïcions i assas­si­nats que va reg­nar la suc­cessió del pri­mer líder, Mao. Pri­mer, el pre­si­dent només el podia lide­rar durant dos man­dats con­se­cu­tius. Xi va esme­nar la Cons­ti­tució el 2018 per tal que en aquest congrés pogués ini­ciar el seu ter­cer man­dat, cosa que clara­ment ha acon­se­guit. La segona norma és el límit d’edat de 67 anys per ocu­par alts càrrecs polítics. Quan li ha con­vin­gut, Xi també s’ha sal­tat per pri­mer cop aquesta norma, com ara amb el minis­tre d’Exte­ri­ors Wang Yi –i amb ell mateix, que té 69 anys–. La ter­cera norma és la de l’experiència política, que es con­si­de­rava necessària per acce­dir al polit­buró i, encara més, al seu comitè cen­tral – el màxim òrgan de lide­ratge ocu­pat per set pri­vi­le­gi­ats–. Xi hi ha col·locat grans ali­ats, com ara el seu secre­tari per­so­nal, Ding Xue­xi­ang, i l’encar­re­gat dels con­fi­na­ments impla­ca­bles a Xan­gai, Li Qiang, qui serà res­pon­sa­ble del con­trol de l’eco­no­mia com a pro­per pre­mier, però que no tenien experiència com a gover­na­dors pro­vin­ci­als ni en l’àmbit polític naci­o­nal.

Al nou polit­buró, la ide­o­lo­gia, l’anti­cor­rupció, la pre­e­minència del par­tit per sobre de l’eco­no­mia i, per damunt de tot, la lle­ial­tat vers Xi, són els requi­sits clau. Xi ha apar­tat a la perifèria del par­tit figu­res que fins ara ocu­pa­ven càrrecs ben dis­tin­gits, com ara l’antic pre­mier Li Keqi­ang i el cap de la Con­ferència Con­sul­tiva Política del Poble Xinès, Wang Yang, tots dos con­si­de­rats de l’ala libe­ral refor­mista del par­tit. La cen­tra­li­tat al vol­tant de la figura de Xi no té pre­ce­dents des dels temps de Mao. El més paorós és la “cam­bra d’eco” que s’ha creat al vol­tant del pre­si­dent, el seu aïlla­ment. Hi ha algú que real­ment pugui dir a Xi que està equi­vo­cat? Que no? Que el que pro­posa no té cap sen­tit? Envol­tar-se d’adu­la­dors és una estratègia que només pot por­tar al des­as­tre. L’essència d’un Con­sell d’Estat és asses­so­rar al líder per tal que aquest pugui pren­dre les millors deci­si­ons pos­si­bles. Quan aquest procés és segres­tat per la con­for­mi­tat, l’abne­gació i la lle­ial­tat, el país només pot seguir una deriva ultra­na­ci­o­na­lista, radi­cal i dema­goga, com s’entre­veu a la Xina. La “reforma econòmica” de Deng ha per­dut tot el sig­ni­fi­cat; allò a què Xi es refe­reix com a reforma és una reforma recen­tra­lit­za­dora, on les empre­ses públi­ques recu­pe­rin un lloc cen­tral en l’eco­no­mia, on no hi hagi homes de nego­cis tan pode­ro­sos que puguin amenaçar la pre­e­minència del par­tit, en resum, una eco­no­mia sota el con­trol del Par­tit Comu­nista i al ser­vei del mateix.

Aquest tren­ca­ment amb la doc­trina pas­sada, la vigent des dels temps de Deng, va ser esce­ni­fi­cat a la per­fecció amb l’expulsió de l’expre­si­dent Hu Jin­tao, pre­de­ces­sor imme­diat de Xi. Amb l’excusa d’un pro­blema de salut, l’expre­si­dent, que seia just a l’esquerra de Xi, va ser escor­tat per un guàrdia de segu­re­tat fora de la sala durant la cerimònia de clau­sura. No van esca­par als ulls atents, però, el copets de com­pli­ci­tat que Hu va fer a a l’esquena de l’ex-pre­mier Li Keqi­ang, con­si­de­rat el seu pro­te­git, fins i tot per arri­bar a suc­ceir Xi, cosa que pre­ci­sa­ment, un cop Xi s’ha sen­tit prou fort i poderós, és el que l’ha por­tat a la seva dis­sort.

La con­clusió última d’aquest congrés és que Xi no té la intenció d’anar enlloc, que és aquí per que­dar-se. Ha acon­se­guit un ter­cer man­dat sense pre­ce­dents des del 1978, ha cen­tra­lit­zat el poder al vol­tant de la seva per­sona i dels seus ali­ats de forma inau­dita i, per si hi havia encara algun dubte, l’ha esbor­rat dei­xant de desig­nar cap suc­ces­sor. Cap dels mem­bres del nou lide­ratge està dins de la franja d’edat necessària per ser-ho. Només això ja ens asse­gura que Xi bus­carà la ree­lecció com a pre­si­dent per un quart man­dat, amb la qual cosa s’allar­garà dues dècades al poder del gegant asiàtic. Amb aquest horitzó al davant, Xi té el poder de dis­se­nyar una estratègia a molt llarg ter­mini que li per­meti no tan sols acon­se­guir l’objec­tiu de con­ver­tir la Xina en un país soci­a­lista modern i ple­na­ment desen­vo­lu­pat abans del 2049, sinó de posar fi a la recon­questa comu­nista retor­nant Taiwan a la pàtria i lide­rant la Xina en tots els àmbits (econòmic, tec­nològic, científic) per retor­nar-li l’esta­tus de super­po­der que, segons ell, es mereix. Aquest últim congrés esbossa amb prou cer­tesa la visió de Xi per a la Xina i, nosal­tres, des de Occi­dent, cal que ens esfor­cem a enten­dre el que fins fa poc ens era un país mis­teriós, confús i incomprès pel seu sis­tema polític, remot per la seva cul­tura i rebut­jat pel seu model econòmic. La Xina s’ha posat dem­peus i es nega a ser silen­ci­ada.