Brasil: Lula ho té complicat
Hi ha qui diu que el Brasil és un continent. Jo crec que és una galàxia. Fer una reflexió acurada de la política i la societat brasilera és un repte que depassa la capacitat de qualsevol, però que sovint –des de l’anàlisi acadèmica– ens toca fer. Aquesta vegada arran de dues eleccions. La del dia 3 d’octubre per escollir els membres de les dues cambres legislatives (Congrés Federal i Senat), dels governadors i del president de la república. I la del dia 30 d’octubre per escollir els càrrecs unipersonals que no havien aconseguit la majoria absoluta en l’anterior, la més notòria de les quals va ser el duel entre Luiz Inácio Lula da Silva i Jair Bolsonaro.
El més sorprenent en les dues eleccions és que les enquestes no van ser gaire fiables. En la primera jornada electoral, els resultats van ser força diferents als esperats, però no pels vots que va aconseguir Lula (que van ser el 48,4%, tal com preveien els sondejos), sinó pel bon resultat de Bolsonaro, que va obtenir gairebé 10 punts més del que s’esperava i va arribar al 43,2%. Amb aquest escrutini tothom es va preguntar, d’una banda, per què havien fallat les enquestes i, de l’altra, per què la candidatura de Bolsonaro va resistir tan bé malgrat la seva pèssima imatge internacional i la seva incompetència durant la pandèmia de la covid-19.
La resposta a la primera pregunta, la de la incapacitat de les enquestes per detectar el vot a Bolsonaro, està relacionada amb el fet que molts dels seus adeptes van amagar la seva intenció de vot. Això és així perquè des dels mitjans de comunicació establerts i des de l’opinió pública internacional es va estendre el missatge que votar Bolsonaro era políticament incorrecte i vergonyós. Precisament per això, molts dels “bolsonaristes” van ocultar públicament la seva intenció de vot i van exercir el sufragi com un acte de rebel·lia, igual com als Estats Units ho és –per als seus
seguidors– votar Trump.
La segona qüestió es pot respondre perquè, després de quatre anys al Palau de Planalto, Bolsonaro va aconseguir cohesionar una coalició electoral que aplega els sectors coneguts com les “tres B”: les de bife, bala i bíblia. La B de bife es refereix als interessos dels magnats de l’agrobussines, que tenen com a objectiu seguir amb l’explotació intensiva de l’agricultura i de la ramaderia a les zones de la frontera agrícola amazònica. No és casual, en aquest sentit, que en tots els estats amazònics hagi guanyat Bolsonaro. La B de bala fa esment als col·lectius que demanen mà dura contra la petita delinqüència i que donen suport a les polítiques que estimulen la compra d’armes per a ús personal –un dels negocis més pròspers dels últims anys al Brasil–. La tercera B és de bíblia i es vincula amb les emergents esglésies evangèliques que fan bandera de la lluita contra l’anomenada “ideologia de gènere”, l’avortament i el relativisme moral. A aquestes tres B, a més, se’n pot afegir una altra, la de la supremacia blanca en contra de totes les mesures –impulsades anteriorment des dels governs del PT– a favor de les minories racials, sobretot dels afrobrasilers i dels pobles indígenes.
De les eleccions del dia 3 d’octubre en van sortir els resultats de la cambra de diputats federal, del senat i el d’alguns dels vint-i-set governadors dels estats federats, la gran majoria conservadors. Respecte al poder legislatiu, la dreta va incrementar la seva representació, deixant en minoria l’esquerra. Per ser conscients de la feble representació de l’esquerra a la cambra baixa, cal assenyalar que la coalició lul·lista batejada com a Federació Brasil de l’Esperança només va aconseguir 80 diputats dels 513 que es disputaven. Així doncs, l’única via que tindrà el nou govern per poder aprovar alguna llei serà negociar amb el difós grup parlamentari anomenat de centre, que sempre està disposat a vendre els seus vots al millor postor.
Posteriorment, al cap d’un mes, els sondejos (que donaven una còmoda victòria a Lula) es van tornar a equivocar. Això sí, s’ha de dir que algunes enquestes mostraven que mentre la campanya avançava, la distància entre Bolsonaro i Lula s’anava reduint.
Com ja és sabut, el resultat va ser molt ajustat. El líder del PT va aconseguir la victòria amb un marge d’1,8 punts, fet que assenyala tant la divisió que hi ha entre la societat brasilera, com el sorprenent suport que té el discurs reaccionari, classista, masclista i racista elaborat per Bolsonaro i el seu entorn.
El mapa electoral de la segona volta no va ser gaire diferent al de la primera. El sud ric i el centre-oest amazònic van donar suport sense fissures a Bolsonaro, i el nord, nord-est i l’estat clau de Minas Gerais van votar Lula. També el perfil de votants va ser congruent amb les primeres eleccions: Bolsonaro va aconseguir crear una robusta coalició de votants tendencialment masculina, blanca, de rendes altes, antiecologista, evangèlica i que veu amb bons ulls les polítiques de mà dura contra la delinqüència, i a Lula, en canvi, li va donar suport un electorat més femení, popular, catòlic, ambientalista, més liberal i respectuós amb la diversitat.
Més enllà de la victòria de Lula, però, cal dir que en quatre setmanes de campanya, Bolsonaro va retallar la distància que el separava del seu contrincant, ja que va aconseguir incrementar un 14% el seu vot, mentre que Lula només ho va fer en un 5,4%. Hi ha qui diu, per això, que si la campanya hagués durat un xic més, potser hauria guanyat. Però més enllà de les especulacions, Lula serà el primer president electe de la jove democràcia brasilera que opta a un tercer mandat i, només per aquest fet, mereix un respecte. Això sí, per aconseguir la victòria, Lula ha hagut de fer contorsions ideològiques i cromàtiques (la seva campanya va començar amb el vermell i ha acabat de color blanc) i teixir múltiples aliances amb antics competidors i enemics. I és que Lula no és qualsevol: és el polític sud-americà que més vegades s’ha presentat a una elecció presidencial en les darreres quatre dècades i el que més eleccions competitives ha guanyat. Els seus dos mandats presidencials anteriors (2002-2006 i 2006-2010) no només van suposar l’arribada per primera vegada d’un home d’esquerres a la presidència del Brasil, sinó que van constituir un període de consolidació de la democràcia, de creixement econòmic i de disminució de la pobresa.
Avui, però, tot fa pensar que aquest tercer mandat serà més complicat que els anteriors. Lula i el seu govern, que serà de coalició (integrant membres de formacions d’esquerra i de centredreta), no només s’haurà d’enfrontar a un congrés federal i un senat esbiaixat a la dreta, sinó que haurà d’esquivar les resistències d’un sindicat de governadors majoritàriament adversos i, segons sembla, els entrebancs dels sectors “bolsonaristes” que, des del primer dia, neguen la victòria i la legitimitat al nou president. I si bé és cert que dos dies després de les eleccions Bolsonaro va anunciar que compliria la constitució del seu país, mai va pronunciar la paraula derrota ni va felicitar el vencedor.
Fa pocs dies que ha començat el compte enrere per dur a terme un traspàs ordenat del govern, tasca que coordina el vicepresident Geraldo Alckmin, i de moment tot sembla que transcorre amb normalitat. Però cal ser conscients que fins al dia 31 de desembre del 2022 Bolsonaro serà el cap de l’Estat i, fins aleshores, no es pot dir blat fins que estigui al sac i ben lligat. El record de l’assalt dels simpatitzants de Donald Trump el dia 6 de gener del 2021 al Capitoli nord-americà sobrevola en l’imaginari de tots aquells brasilers que no accepten la victòria de Lula. Els resultats en les eleccions intermèdies als Estats Units, amb una victòria a la cambra de representants de l’ala més populista i reaccionària del partit republicà, i el rellançament de la candidatura presidencial de Trump donen ales a Bolsonaro i als seus acòlits.