Un company de ball incòmode

Fa cinc anys, ningú estava al cas del que pas­sava en un congrés del Par­tit Comu­nista Xinès. El mes pas­sat, en canvi, tot­hom sem­blava tenir els ulls posats a la Xina, fins i tot aquí a Cata­lu­nya i a Europa. Per què? Què ha can­viat? I quina importància té per a nosal­tres, els cata­lans, que es reu­nei­xin els màxims dig­ni­ta­ris xine­sos en una set­mana de reflexió i esce­ni­fi­cació política? Diver­ses con­clu­si­ons dels dis­cur­sos del pre­si­dent Xi Jin­ping i del nou lide­ratge xinès són real­ment clau per al futur de la segu­re­tat i la pros­pe­ri­tat euro­pees, i cal que ho sapi­guem i que ens pre­pa­rem en con­sonància.

El tema per excel·lència va ser la segu­re­tat. Aquest congrés ens ha mos­trat una Xina més agres­siva que mai abans en l’època con­tem­porània. Xi Jin­ping, en el seu dis­curs d’ober­tura, es va com­pro­me­tre a reforçar i moder­nit­zar l’exèrcit xinès, cen­trant-se sobre­tot a pre­pa­rar-lo per entrar en com­bat –i gua­nyar, ja que és un exèrcit que no ha par­ti­ci­pat en cap guerra des de la sino­vi­et­na­mita del 1979, de la qual es va haver de reti­rar abans d’enfron­tar-se a una der­rota–. Més enllà, Xi vol reforçar sobre­tot el con­trol polític sobre l’exèrcit, pri­mer, per evi­tar un cop d’estat, però també per esta­blir una línia clara de coman­da­ment de cara a un con­flicte pròxim. La pri­mera pri­o­ri­tat per a la Xina és man­te­nir l’esta­bi­li­tat social i la segu­re­tat naci­o­nal, i l’exèrcit juga un paper clau en això. La segona, però, és res­ta­blir la seva uni­tat naci­o­nal, que no con­si­de­rarà plena fins que no recon­que­reixi Taiwan. Xi ho con­si­dera una missió històrica amb la qual està ple­na­ment com­promès. És per això que Europa neces­sita pre­pa­rar-se política­ment per a una pos­si­ble guerra al mar del Sud de la Xina, tant pel que això sig­ni­fi­ca­ria per al trànsit marí de mer­ca­de­ries, com per l’escas­se­tat de micro­xips –Taiwan en fabrica el 80% a escala mun­dial– i per les con­seqüències polítiques. En aquest sen­tit, la guerra d’Ucraïna ens ser­veix de guia, tant per la política de san­ci­ons –que seria molt més difícil d’apli­car a la Xina, pel seu pes comer­cial, que a Rússia– com per la pos­si­bi­li­tat que els Estats Units no només assis­tei­xin amb armes i ajuda finan­cera, sinó que par­ti­ci­pin acti­va­ment en el con­flicte. La política ame­ri­cana vers Taiwan és com­plexa, però les últi­mes decla­ra­ci­ons del pre­si­dent Biden no des­car­ten una guerra directa entre els dos super­po­ders mun­di­als si la Xina s’atre­veix a ata­car Taiwan.

El segon tema és el comerç. Fins fa ben poc, la dècada pas­sada, Europa mirava a la Xina i hi veia un sac ple de diners. La seva relació amb el gegant asiàtic era prin­ci­pal­ment comer­cial i de mutu bene­fici, cen­trada en el comerç i la pros­pe­ri­tat. És per això que Europa ha posat tants esforços a libe­ra­lit­zar i obrir el mer­cat xinès, espe­ci­al­ment des de la seva entrada en l’Orga­nit­zació Mun­dial del Comerç el 2001. Bé, en certa manera, aquesta època s’ha aca­bat. La Xina segueix com­pro­mesa amb un sis­tema inter­na­ci­o­nal que li ha donat tants bene­fi­cis. Sense la glo­ba­lit­zació i sense haver-se con­ver­tit en la fàbrica del món durant les últi­mes dècades per la seva mà d’obra barata, el crei­xe­ment espec­ta­cu­lar que ha vis­cut durant aquest temps no hau­ria estat pos­si­ble. És per això que vol defen­sar aquest sis­tema libe­ral mul­ti­la­te­ral, però ja no està dis­po­sada a tenir-hi un paper secun­dari, sinó que hi vol tenir un rol més actiu a l’hora de defi­nir les nor­mes i la política de les ins­ti­tu­ci­ons inter­na­ci­o­nals, de les quals occi­dent va ser arqui­tecte. Xi també fa marxa enrere en l’ober­tura capi­ta­lista de l’expre­si­dent Deng Xia­o­ping. Ha posat mà dura en sec­tors d’alt crei­xe­ment com els vide­o­jocs i l’immo­bi­li­ari, per impo­sar-hi un con­trol més sever de l’Estat, i ha reim­pul­sat el paper cen­tral de les empre­ses esta­tals, envers les quals les eco­no­mies libe­rals estan tan en con­tra. Per tant, Europa no només ha de pre­pa­rar les empre­ses per com­pe­tir amb aquests gegants alta­ment sub­ven­ci­o­nats, sinó que ha de defen­sar els valors uni­ver­sals que fins ara han gover­nat les ins­ti­tu­ci­ons inter­na­ci­o­nals, com els drets humans i l’estat de dret.

Sobre la coo­pe­ració inter­na­ci­o­nal, Xi va fer un dis­curs diri­git indi­rec­ta­ment als Estats Units i a Occi­dent, als quals tit­lla d’hegemònics i per­do­na­vi­des. En con­tra d’aquesta men­ta­li­tat de “guerra freda”, la Xina es pre­senta com a un poder paci­fista, que defensa un món igua­li­tari on tot­hom pugui desen­vo­lu­par-se i tin­gui la mateixa veu. Ana­lit­zat a fons, però, el món que ens pinta la Xina és un món de “tu a la teva i jo a la meva”, on el prin­cipi més impor­tant sigui la sobi­ra­nia naci­o­nal i la no inter­venció, és a dir, on cadascú pugui fer a casa seva el que vul­gui. Aquest és un món on no es res­pec­ten els drets uni­ver­sals i on l’única coo­pe­ració exis­tent és en l’àmbit comer­cial i, en certs casos molt deter­mi­nats, per man­te­nir la pau. Davant d’aquest esce­nari, Europa ha de sal­va­guar­dar el paper de les ins­ti­tu­ci­ons inter­na­ci­o­nals i actuar en coa­lició amb la resta de democràcies per pro­te­gir els drets humans i fona­men­tals. Per això és clau tenir una política fun­ci­o­nal comuna entre els estats mem­bres, per tal d’actuar amb una sola veu i no com en un mer­cat de diu­menge on la Xina es ven­gui al millor postor, ja que això només por­tarà a la divisió interna i a una política de “divi­deix i ven­ceràs”. Europa és més forta quan actua con­jun­ta­ment; l’objec­tiu és eixam­plar el pastís, no repar­tir-lo.

Altra­ment, estem enmig de la revo­lució digi­tal que, com totes les revo­lu­ci­ons ante­ri­ors, pre­senta tan­tes opor­tu­ni­tats com ame­na­ces. Aquí, la Xina es pro­posa no tan sols lide­rar en inno­vació i així sobre­pas­sar els EUA com a pri­mer poder mun­dial, sinó dis­se­nyar regu­la­ci­ons que pas­sin a ser estàndards inter­na­ci­o­nals. Això és real­ment perillós, ja que par­lem d’un país on la vigilància mas­siva és el pa de cada dia. L’Estat ho veu tot, con­trola les dades de tots els ciu­ta­dans i ha creat una ciber­mu­ra­lla que res­trin­geix a quins con­tin­guts i pla­ta­for­mes tenen accés els ciu­ta­dans. En con­seqüència, Europa neces­sita reac­ci­o­nar ràpida­ment i esta­blir la regu­lació necessària per crear estàndards inter­na­ci­o­nals en el món digi­tal que pro­te­gei­xin el con­trol ciu­tadà sobre les seves dades i res­trin­gei­xin dura­ment l’ús de reco­nei­xe­ment facial i altres tec­no­lo­gies de con­trol.

No tot, però, és tan negre. L’àrea on la coo­pe­ració entre Europa i la Xina es pre­senta més frui­tosa és la lluita con­tra el canvi climàtic. En aquest congrés, la Xina s’ha com­promès de nou a acon­se­guir la neu­tra­li­tat climàtica i a tre­ba­llar amb cer­tesa per pro­te­gir els eco­sis­te­mes i la diver­si­tat natu­ral, con­tro­lar la con­ta­mi­nació medi­am­bi­en­tal i avançar en la tran­sició cap a una eco­no­mia verda. Si volem acon­se­guir els objec­tius dels Acords de París i les sub­seqüents COP, com aquesta última COP27 a Egipte, no podem pres­cin­dir d’un dels prin­ci­pals con­ta­mi­na­dors del món com ho és la Xina. A més, com a país en vies de desen­vo­lu­pa­ment, o almenys que no es va indus­tri­a­lit­zar durant la Revo­lució Indus­trial com Europa i els EUA, el seu punt de vista ens pot aju­dar a acon­se­guir una tran­sició més justa i, així, més fac­ti­ble.

La relació d’Europa amb la Xina és pro­fun­da­ment com­plexa, amb àrees d’intens des­a­cord i con­flicte, i d’altres on és insal­va­ble la coo­pe­ració i la dependència mútua. Europa s’ha de recon­ci­liar amb aquesta com­ple­xi­tat i apren­dre a con­viure amb una Xina plena de con­tra­dic­ci­ons segons la mirada occi­den­tal. La seva relació és de “ni amb tu ni sense tu”, però al cap del dia, la des­con­nexió no és fac­ti­ble. Només podem posar les eines necessàries perquè la nos­tra pri­va­ci­tat i els drets humans no siguin moneda de canvi.