Enlluernar l’Europa del futur: una oportunitat per a Algèria
Des de l’inici de la invasió militar russa a Ucraïna, a finals del mes de febrer, i les consegüents sancions dels països de la Unió Europea al país invasor s’ha anat dibuixant un escenari incert respecte a l’avituallament de gas a la UE. La resposta més clara de Rússia davant les sancions de la UE ha estat retallar el subministrament de gas als països més dependents de la seva energia. Una reacció que fa perdre ambdues parts. I és que la UE importa més del 45% del gas que consumeix de Rússia, mentre que Rússia ven a Europa prop del 80% del gas que exporta.
Aquesta situació ha colpejat especialment els països més dependents de la importació del gas rus, que són els països de l’est, així com dos dels tres països amb el PIB més alt de la UE: Alemanya, que l’any 2021 va importar més de la meitat del gas del país rus, i Itàlia, que en va importar més d’un terç. A la cua respecte a la dependència russa hi ha els països de l’oest del Mediterrani, amb Espanya i Portugal amb menys d’un 1% d’importació, i França amb poc més d’un 7%.
Tenint en compte que la dependència energètica externa de la Unió Europea es va situar el 2020 en més d’un 57% –fins i tot abans que Putin passés a l’acció reduint progressivament la quantitat de gas rus destinat a la UE– la Comissió i el Consell ja havien començat a buscar alternatives.
La tercera font d’importació extracomunitària de gas a la Unió Europea, després de Noruega, és Algèria, que representa el 12,6% del volum importat l’any 2019. Per tant, una de les alternatives que hi ha sobre la taula del Consell Europeu, i especialment dels països més afectats per la crisi energètica, és mirar cap a les canonades que provenen de l’altra banda del Mediterrani. En aquest pla alternatiu, els països europeus banyats pel mar Mediterrani són intermediaris necessaris que han de fer de pont per a una major eficiència de la importació del gas algerià.
L’Estat espanyol és, en aquest context, un actor capital a causa de la seva situació geogràfica i la seva posició estratègica, amb Algèria com a importador principal del gas consumit al país ibèric, així com pel paper que pot jugar amb el projecte Midi-Catalunya –popularment conegut com a Midcat i aturat des del 2012 a la població selvatana d’Hostalric– com a via d’entrada del gas del país magrebí a la tan necessitada Europa Central. Tanmateix, aquesta posició estratègica es va veure recentment truncada pel canvi de rumb polític de l’Estat espanyol envers l’estatus del Sàhara Occidental.
En una conjuntura de necessitat d’apropament i d’apaivagament de la crisi diplomàtica més gran entre Espanya i el Marroc des de l’incident de l’illa Perejil –detonada per l’hospitalització en territori espanyol del líder del Front Polisario, Brahim Ghali–, i en un moment en què el sentit comú, almenys en termes geopolítics, demanava més lligam diplomàtic amb Algèria –país que ha estat, des de la proclamació l’any 1976 de la República Àrab Saharaui Democràtica (RASD), el màxim suport internacional del Sàhara sobirà–, el govern espanyol es va permetre el luxe de truncar les relacions amb Alger i va posar en perill el compliment dels contractes d’abastament de gas.
Per al canceller alemany, Olaf Scholz, i per a Pedro Sánchez, el Midcat és un projecte no només necessari, sinó urgent, mentre que per a Emmanuel Macron no només és un projecte ineficaç, sinó inaprofitable a curt termini, amb els arguments que “els dos gasoductes actius que connecten França i Espanya estan infrautilitzats” i que els “reptes energètics del futur demanen més interconnexions elèctriques entre països europeus”. No obstant això, la societat Madrid-Berlín, davant les reticències de París, no va trigar a posar sobre la taula l’alternativa de fer passar el camí de la suficiència energètica per Roma, precisament per la ciutat de Liorna, situada al nord-oest d’Itàlia, a través d’una connexió submarina d’un conducte de prop de set-cents quilòmetres des de la ciutat de Barcelona.
Aquest estira-i-arronsa va anar ocupant els titulars del mes d’octubre a partir de dos episodis centrals. D’una banda, a principis de mes va tenir lloc una cimera hispano-alemanya a la Corunya, on els dos líders van instar la Comissió perquè el Midcat estigués operatiu el 2025 i van assegurar que seria una oportunitat i una via per transportar hidrogen verd en el futur. Un dia després, Macron contestava reafirmant la seva negativa al projecte Midcat, però emplaçant les parts a seguir discutint a l’entorn de l’oportunitat que suposaria per al transport d’hidrogen verd.
Algèria té, en aquesta situació, una oportunitat d’or no només pels beneficis econòmics que suposaria la materialització de qualsevol d’aquests futuribles o d’aquestes operacions, sinó per la seva posició de poder, que pot aprofitar per negociar altres temes pendents amb els països europeus implicats.