El 18 de març d’enguany, una notícia sorprenent saltava als mitjans de comunicació: el govern espanyol, segons una carta enviada al rei de Marroc el 14 de març, feia un gir de 180 graus en la posició mantinguda durant gairebé mig segle sobre el conflicte del Sàhara Occidental, que fins a aquell moment, es resumia a donar suport a les resolucions de les Nacions Unides i al Pla de Pau acordat el 1991 i, per tant, a la celebració d’un referèndum d’autodeterminació de la població sahrauí (dues paraules molestes en la política espanyola, referèndum i autodeterminació). La notícia era sorprenent per dues raons. En primer lloc, perquè qui la filtrava era el palau reial marroquí i no pas el govern espanyol, que n’era l’emissor. En segon lloc, perquè el govern espanyol, de manera encara avui poc comprensible i sense explicar-ne els motius, canviava de posició en un conflicte en què, com a antiga metròpoli colonial, té responsabilitats. I un principi elemental en diplomàcia és no variar de posició quan el canvi no reporta guanys materials o geopolítics substancials. I, a la vista del que va succeir a la tanca de Melilla el 24 de juny passat, aquests guanys no es veuen per enlloc. Al contrari, s’han enrarit les relacions amb Algèria en plena crisi energètica quan, segons el portal d’estadística en línia alemany Satista GmbH, el 2021 la distribució per països del gas importat per Espanya va ser la següent: Algèria, 44%; els Estats Units, 15%; Nigèria, 12%; Rússia, 9%; Qatar, 6%; altres països, 14%.

Rellegida avui la carta del president del govern espanyol resulta encara més incomprensible, ja que afirma que és l’ocasió per “construir una nova relació [amb el regne del Marroc], basada en la transparència i la comunicació permanent, el respecte mutu i als acords signats per ambdues parts” i, per evitar futures crisis entre els dos països, reconeix “la importància que té la qüestió del Sàhara Occidental per al Marroc” i considera “que la proposta marroquina d’autonomia presentada el 2007 com la base més seriosa, creïble i realista per resoldre” el contenciós. Segons Pedro Sánchez, el canvi de criteri obre una “nova relació entre els regnes del Marroc i Espanya” i espera “aprofundir la relació privilegiada” entre els dos països germans “en un esperit d’estreta concertació”. Reitera, a més, la determinació “per afrontar junts els desafiaments comuns, especialment la cooperació en la gestió dels fluxos migratoris a la Mediterrània i l’Atlàntic”, per tal de “restablir la plena normalitat en la circulació de persones i béns, en benefici dels nostres pobles”.

Si el canvi d’actitud de Sánchez fos una manera d’afrontar la situació de la frontera sud de l’Estat espanyol i, en conseqüència, de la UE, seria lamentable, perquè el problema de fons és molt més complex i de futur. Ceuta i Melilla són dos enclavaments espanyols a l’Àfrica del Nord, el continent percentualment amb més potencial de creixement demogràfic en els propers cinquanta anys, però també, al sud del Sàhara, el continent més pobre, que pateix els flagells de la fam, la guerra, de malalties mortíferes (malària, VIH, l’Ebola, etc.), de l’explotació desaforada dels seus recursos naturals per companyies del primer món (inclosa la Xina), dels efectes extrems del canvi climàtic, etc. Com a resultat, el Mediterrani ha esdevingut el mar de la mort: 25.331 migrants desapareguts sota les seves aigües entre el gener del 2014 i el novembre del 2022, segons Missing Migrants Project, i Ceuta i Melilla s’han convertit en un embut per accedir a territori europeu. Als boscos que envolten la muntanya del Gurugú, a la serralada de Nador i a tocar de Melilla, malviuen permanentment milers de migrants subsaharians que la policia marroquina gestiona segons els interessos de Rabat. Així, entre el 2 i el 3 de març, 3.700 migrants van intentar saltar la tanca de Melilla i gairebé 900 ho van aconseguir, amb la qual cosa es va col·lapsar el Centre d’Estada Temporal d’Immigrants de la ciutat. No sembla plausible que la decisió del govern espanyol de variar la posició respecte al conflicte del Sàhara sigui una resposta en calent a l’arribada d’immigrants que, amb el beneplàcit del govern marroquí, van aconseguir entrar a Melilla a principis de març, i, si de cas, els fets del mes de juny demostrarien la inutilitat i l’error d’aquella decisió. I és per això que la falta d’explicacions ha donat peu a tota mena d’especulacions mediàtiques, des de pressions de tercers països (els Estats Units, la UE?), fins al conflicte híbrid (ús del Pegasus per part d’algun govern estranger –el Marroc–?), qüestions totes que deixarien en molt mal lloc el govern espanyol. La tossuderia del ministre de l’Interior espanyol, Fernando Grande-Marlaska, que no va deixar un bon record entre els abertzales durant el seu pas per diferents instàncies judicials del País Basc entre el 1989 i el 2003, a l’hora d’insistir que els fets del passat 23 i 24 de juny que van deixar 23 migrants morts i 77 de desapareguts a la tanca de Melilla no van passar en territori espanyol resulta patètica, perquè el que és rellevant no és si van succeir uns metres a un costat o a l’altre de la tanca, sinó el nombre de morts i desapareguts i per quin motiu van succeir aquells fets, de qui n’és la responsabilitat i si es podrien haver evitat.

Ras i curt, un estat que es pretén respectuós i defensor dels drets humans no pot admetre que es produeixin fets com aquests a la seva frontera (tant és que fos un metre dins o fora del territori espanyol), que és també frontera de la UE. Aquell dia, uns 1.500 migrants van intentar travessar la tanca fronterera del barri xinès de Melilla. Assetjats per la policia marroquina, que va emprar la violència amb contundència i va usar les defenses i gasos lacrimògens, es va produir una allau que va deixar atrapada molta gent alhora que cedia la part superior de la tanca, on algunes persones s’havien enfilat per intentar saltar al costat espanyol i fugir de la brutal escomesa policial. Les víctimes es van produir per aixafament o asfíxia, i ferits i morts eren amuntegats indistintament en piles mentre prosseguia l’acció policial. I no han faltat veus que assenyalin cap a una col·laboració de les forces d’ordre públic espanyoles, si més no pel fet d’efectuar devolucions en calent (es parla d’unes 500), pràctica contrària al Conveni Europeu dels Drets Humans, tal com va recordar l’octubre del 2017 la sentència del Tribunal Europeu de Drets Humans sobre el cas de dos migrants retornats al Marroc des de Melilla.

En conclusió, si –en desafortunada expressió de l’alt representant de la Unió per a Assumptes Exteriors i Política de Seguretat, Josep Borrell– “Europa és un jardí”, s’entén que la majoria de la resta del món és la jungla i que, per tant, els seus habitants aspiren legítimament a gaudir dels beneficis que proporciona viure al jardí, que en les properes dues dècades necessitarà un mínim de 50 milions de treballadors arribats d’altres continents. Però, ai las!, contràriament als valors que diem defensar, des de la dècada dels vuitanta del segle passat, els europeus estem bastint un model de fortalesa a Europa, que expulsa més enllà de les seves fronteres els fills de la misèria i la fam que arriben d’altres continents sense els “papers” necessaris (el sistema de visats de treball és impossible d’aconseguir per als habitants de molts països africans). I, tanmateix, seguirem parlant de valors, de drets i de la bondat de la democràcia (la nostra democràcia, d’ús exclusiu vinculat al lloc de naixement), mentre ens convertim en còmplices objectius, col·laboradors per omissió, de desastres humanitaris com el de Melilla. Marlaska i la seva patètica insistència sobre el cantó de la ratlla on van caure els morts és el símptoma, però la causa de fons és el sistema migratori que hem establert, basat en unes profundes arrels racistes i que comporta una reiterada degradació de la democràcia i dels drets humans que ens vantem de defensar, mentre externalitzem (acord UE-Turquia de 18 de març del 2016) la gestió de la migració i dels refugiats a països poc escrupolosos amb els drets humans i el dret internacional.