Una Xina, però quina?

Si és que hi havia algun dubte, el que va deixar més clar l’últim congrés del Partit Comunista Xinès en què Xi Jinping va ser reescollit per a un tercer mandat inèdit, és que la Xina té tota la intenció de reconquerir Taiwan. El reclam de la Xina sobre Taiwan es remunta a l’any 239, quan un emperador xinès va enviar un exèrcit explorador a l’illa, que Pequín considera des de llavors territori propi. Entre el 1624 i el 1661, Taiwan va ser, no obstant això, una colònia holandesa, fins que va passar a ser administrat per la dinastia xinesa Qing entre el 1683 i el 1895. És en aquesta illa a 2.000 km de la costa xinesa on es van refugiar els perdedors de la guerra civil xinesa, a partir de la qual l’exèrcit comunista de Mao Zedong va agafar el control del país. L’anterior líder del govern Kuomintang, Chiang Kai-shek, es va refugiar a Taiwan el 1949, on va establir un govern a l’exili que va liderar durant vint-i-cinc anys.

Taiwan es va convertir llavors en una de les democràcies més pròsperes de l’Àsia oriental, quan el fill de Chiang va iniciar un procés de democratització que ha perdurat fins avui dia. Tot i així, la Xina manté que Taiwan és part del seu territori i que, per tant, només existeix una Xina, el que popularment s’anomena la “política d’una sola Xina”, que prevé que la gran majoria de governs mundials reconeguin formalment la sobirania de Taiwan i hi estableixin relacions diplomàtiques. Actualment, només quinze països reconeixen el seu estat independent, cosa que els elimina per mantenir qualsevol relació amb la Xina i beneficiar-se, per exemple, de les seves ajudes al desenvolupament o tractes econòmics. Progressivament, Taiwan ha virat cada cop més lluny de la Xina, reafirmant la seva identitat com a estat i com a democràcia liberal, i el model que proposa la Xina per a la seva reconquesta –“un estat, dos sistemes”, que governava el funcionament de Hong Kong fins al 2019–, cada cop genera més animadversió. Actualment, només un 1,8% de la població taiwanesa s’identifica com a exclusivament xinesa, mentre que el 67,9% s’identifica com a només taiwanesa i el 27,9% com a les dues.

Mentrestant, la Xina està en camí d’acomplir el que anomena el “segon objectiu del centenari” per celebrar els 100 anys de la fundació de la República Popular de la Xina l’1 d’octubre del 1949. El seu objectiu és convertir “la Xina en un gran país socialista modern, pròsper, fort, democràtic, culturalment avantguardista, harmoniós i bonic”. Xi considera que per aconseguir aquest objectiu, és condició necessària la reconquesta de Taiwan. Només així la Xina considerarà el seu rejoveniment nacional aconseguit. Doncs bé, l’últim congrés del Partit Comunista ha deixat més clara que mai aquesta intenció, que si bé Xi postula que ha de passar de manera pacífica, amb Taiwan abraçant la mare pàtria de manera voluntària i dòcil, també té clar que la Xina està preparada perquè passi per la força si no hi ha alternativa. Una reunificació pacífica sembla pràcticament il·lusòria, ja que Taiwan fa setanta-tres anys que actua com un país de facto i que desenvolupa la seva identitat pròpia, mentre que entre les noves generacions guanya cada cop més suport una declaració d’independència formal.

Segons Xi, “resoldre el tema de Taiwan i implementar la reunificació completa de la Xina és, per al Partit Comunista, una missió històrica i un compromís impertorbable”. Xi evoca una imatge en què els patriotes de Taiwan desitgen la reunificació, ja que és una tendència inevitable del curs de la història. No ens oblidem que Xi creu i basa les seves polítiques en la filosofia del marxisme, que es fonamenta en la noció del materialisme dialèctic, que manté a grans trets que el desenvolupament històric està predeterminat per les condicions materials i és objectiu, inevitable, independent de la ment o l’esperit entesos com a voluntat. Per tant, poc importa la voluntat dels taiwanesos, ja que la història dicta la reunificació de la Xina en una sola nació i, perquè això passi, Taiwan ha de claudicar.

A més, Xi va advertir al mateix congrés que la qüestió de Taiwan és un tema intern de la Xina i que ha de ser resolt pels xinesos, sense cap interferència externa. Clarament, això va dirigit als Estats Units, fins ara il·lustrativament el “padrí” de Taiwan. Tot i adherir-se a la “política d’una sola Xina”, els EUA mantenen una relació no oficial sòlida amb Taiwan i s’han posicionat més obertament que mai en contra de cap canvi en l’statu quo, és a dir, tant una declaració formal d’independència de Taiwan com un atac invasor de la Xina, promovent una política de pau i estabilitat. De fet, Taiwan és el principal exportador de semiconductors del món, un component clau de la majoria d’aparells tecnològics que utilitzem diàriament, i una invasió que irrompés el seu comerç i producció causaria una crisi mundial d’aprovisionament.

En efecte, davant les declaracions i actes més amenaçadors que mai per part de la Xina, Joe Biden ha estat el primer president americà a declarar que el seu exèrcit defensaria Taiwan en cas d’una invasió xinesa, cosa que catapultaria una guerra directa entre les dues potències mundials, de conseqüències potencialment dramàtiques. Aquestes declaracions del setembre del 2022 van posar fi a la política d’“ambigüitat estratègica” sobre si els EUA respondrien militarment a un atac sobre Taiwan, vigent durant dècades. Això, clarament alterarà els càlculs del president Xi abans d’iniciar qualsevol escalada.

Ara per ara, tot ha quedat en declaracions d’intencions, amenaces i escenificacions. L’exemple més recent és la simulació d’un bloqueig aeri i marítim de l’illa, llançant per primer cop míssils sobre Taipei i violant la zona d’exclusivitat marítima de Taiwan, com a resposta a la visita de l’anterior presidenta del Parlament dels EUA, Nancy Pelosi, a l’illa l’agost passat. Xi va intentar aturar la visita, que veia com una ofensa política, a través de Biden, exigint-li que exercís la seva autoritat com a president. El problema i la font d’incomprensió més crítica entre la Xina i les democràcies occidentals, és que Xi no comprèn el significat ni la importància de la separació de poders. Com a cap de l’executiu, Biden no exerceix cap autoritat sobre Pelosi, que era la cap del poder legislatiu. És així com ha de ser en una democràcia. No obstant això, Xi ho va interpretar com una ofensa, ja que ell entén l’estat com un sistema unitari i, per tant, les accions de Pelosi eren inevitablement les accions dels EUA.

La tensió és alta a l’estret de Taiwan. Entre tota aquesta confusió política de declaracions, fets i intencions només hi ha una cosa clara: la Xina està compromesa a envair Taiwan. S’ha dit clar i català. Per tant, cal que tant els EUA com la Unió Europea i els seus estats membres es preparin per a aquesta invasió. No hi ha excuses si un atac de la Xina els agafa per sorpresa. De la mateixa manera que Taiwan s’està preparant militarment per a una potencial guerra i s’està aprovisionant per poder aguantar un bloqueig de la Xina que els previngui de qualsevol aprovisionament marítim o aeri, Occident hauria de començar a preparar un pla de resposta a la invasió, no només pel que fa a ajut militar i d’abastament, sinó també polític. Una guerra entre la Xina i Taiwan arribaria més previnguda que la guerra d’Ucraïna, i no ens podem permetre que la resposta sigui igual d’improvisada i errant, tant pel que fa a sancions com a les reaccions a les conseqüències econòmiques de la guerra. Hem de començar a treballar des d’ara en cadenes de subministrament flexibles, sense dependències ni de la Xina ni de Taiwan, diversificant importacions i exportacions, perquè el dia que la Xina llanci el primer míssil contra Taipei, no podrem dir que no ho havíem vist venir.