Els plors de les estudiants afganeses posen fi al desengany de la Casa Blanca. Ara fa un any i mig, els Estats Units van marxar de l’Afganistan deixant-lo tal com l’havien trobat vint anys enrere. Els talibans van agafar el relleu al poder amb una forta campanya de propaganda en què asseguraven que havien canviat. Occident, que fugia del país amb l’orgull ferit, s’ho va voler creure. Però la por, la violència i la marginació que els talibans despleguen sobre el terreny per controlar la població confirmen que el nou règim dels mullàs no és diferent al de l’etapa de govern anterior.

“La universitat era la meva única finestra d’esperança”, reivindica en declaracions a la premsa Sakina Sama. Té 22 anys i estudia periodisme a la província de Balkh, al nord del país. “Però avui estem atrapades en un forat negre”, lamenta dolguda. Dimarts, milions de nenes, d’adolescents i de dones afganeses es van témer el pitjor. Per les xarxes socials va començar a circular una carta a càrrec de Ziaullah Hashemi, el portaveu del Ministeri d’Educació Superior. Al document, les autoritats ordenaven tant a les universitats públiques com a les privades que prohibissin fins a nou avís l’assistència de les dones a classe. La prohibició, van matisar alts càrrecs posteriorment, es mantindrà vigent indefinidament, i ningú espera que els talibans la reverteixin per voluntat pròpia.

Mentre la notícia corria com la pólvora, també ho feien les mesures dels talibans per assegurar-se que ningú incomplia la prohibició. Les forces de seguretat van mobilitzar vehicles amb agents armats a les entrades de les universitats de Kabul, així com en altres grans ciutats. “A dins dels nostres cors, sabíem que això passaria” –confessa a The National, un mitjà de comunicació àrab, una jove estudiant que prefereix mantenir-se en l’anonimat–, “però la forma en què ens han prohibit l’accés a les aules és extremadament humiliant i dolorosa”, afegeix entre llàgrimes. Lamentar-se, però, no ha estat l’única resposta de les expulsades. Milers de dones han participat en protestes esporàdiques en un país en què oposar-se a les autoritats és un acte de valentia. En moltes ocasions, estudiants homes i professorat s’han unit a les protestes com a mostra de solidaritat envers les seves companyes de classe. “He treballat a la Facultat d’Enginyeria Civil de la Universitat Politècnica de Kabul durant vuit anys. Hi he tingut una bona experiència i hi estic estudiant un doctorat”, deia a les seves xarxes socials l’estudiant i candidat a doctor Sifatullah Bahij: “Però malgrat això, no desitjo continuar treballant en un lloc on s’exerceix una discriminació organitzada per part dels qui són al poder contra les dones innocents i talentoses d’aquest país.” En múltiples indrets de l’Afganistan, com a la província de Nangarhar, les aules han quedat buides després que tots els seus estudiants homes les abandonessin i es neguessin a fer els exàmens com a mostra de suport a les estudiants expulsades, que fins a aquesta setmana els havien acompanyat.

La dignitat de la meitat de la població queda a mercè de la voluntat desinteressada de ciutadans anònims que decideixen jugar-se-la. Com la d’un professor que va avançar els exàmens a les seves alumnes noies perquè intuïa que alguna cosa passaria: “Fa un mes, mentre interactuava amb altres persones a la universitat, vaig tenir el pressentiment que passaria”, explica aquest docent, que prefereix no revelar la seva identitat per por de represàlies, en declaracions a la premsa estrangera. “La major part del meu alumnat són dones, i ara som al final del semestre, així que les vaig animar a entregar-me les seves tasques i treballs finals abans d’hora per si de cas”, revela.

Aquest mestre va animar els docents dels altres departaments de la universitat on treballa a prendre les mateixes mesures: “Em preocupava que les meves alumnes no es poguessin graduar”, explica des de l’Afganistan. Però accions com aquesta no canvien la nova prohibició, que impedirà que la immensa majoria de dones que ja havien dedicat anys a estudiar es puguin graduar. Per a les noves generacions, el futur acadèmic i laboral sota el règim dels talibans no és prometedor.

Aquest atac contra els drets fonamentals de les dones no és nou. Milions de nenes i adolescents afganeses estaven pendents de la promesa dels talibans, que en prendre el poder van comprometre’s a oferir educació universal. Durant els primers mesos després d’aconseguir Kabul, les noves autoritats van apartar les noies de les aules d’educació secundària, però van justificar-se públicament al·legant que estaven preparant el terreny per incloure-les als centres educatius d’acord amb la llei islàmica. Fins i tot van posar una data, el 24 de març, en què les adolescents podrien tornar als instituts. Però arribat el dia, els dirigents de l’autoproclamat emirat islàmic van incomplir la seva paraula.

Per a les estudiants més joves, veure que les universitàries podien seguir assistint a classe era motiu d’esperança. Ara, el missatge emès per les autoritats és clar: l’aula no és lloc per a dones. Com tampoc ho és seure al volant d’un vehicle, després que les autoritats deixessin d’entregar permisos de conduir a les dones, ni el carrer en general. Els talibans han introduït la segregació per sexe als espais públics, la impossibilitat que les dones es desplacin en trajectes llargs sense un acompanyant masculí i un sever codi de vestimenta anunciat el mes de maig que dones i nenes han de seguir quan són fora de la llar. Tot i que el líder suprem de l’Afganistan i cap talibà, Hibatullah Akhundzada, va anunciar la mesura com una recomanació, el mateix règim es va encarregar de fer saber que incomplir-lo comportava la detenció d’algun membre masculí de la família i, en el cas de les dones que treballen per a l’emirat, la pèrdua del lloc de treball.

La regressió de drets a l’Afganistan avança a mesura que el líder suprem col·loca la gent que li és propera als càrrecs de poder de l’estat. El predomini de l’ala més dura dels talibans als ministeris i en altres càrrecs governamentals fa que els clergues conservadors puguin imposar la seva visió de les coses a través d’edictes.

L’Afganistan és avui un forat negre de dimensions colossals on pràcticament la totalitat dels seus 38 milions de residents malviu en la misèria. El Programa de Desenvolupament de l’ONU considera que el país pateix “pobresa universal”, atès que el 97% de la ciutadania sobreviu amb menys d’1,90 dòlars al dia, xifra que el Banc Mundial posa com a llindar per definir la pobresa.

Els mateixos poders occidentals que van tocar el dos deixant enrere un país submergit en el caos en tenen part de la responsabilitat. El món aïlla les autoritats afganeses del sistema de finançament global des del dia en què el govern d’Ashraf Ghani, recolzat per la coalició internacional, va entregar el poder als talibans. L’ofec econòmic de l’Afganistan té també el seu origen en el congelament, per part de la comunitat internacional, del capital que les autoritats afganeses tenen dipositat a l’exterior. Els Estats Units retenen 7.000 milions de dòlars que no pensen retornar a les institucions afganeses. Una mesura de pressió contra els talibans que múltiples analistes critiquen, afirmant que només incrementa el patiment dels afganesos mentre els mul·làs continuen al poder.

El president estatunidenc, Joe Biden, va engrandir la ferida econòmica de l’Afganistan amb una de les notícies més polèmiques i infraexplicades del 2022. El mes de febrer, Biden va anunciar que la meitat dels diners afganesos retinguts a Washington, uns 3.500 milions de dòlars, anirien destinats a les famílies de les víctimes dels atemptats de l’11 de setembre del 2001, incorporant així aquesta quantitat a l’economia domèstica dels EUA.

Grups sobre el terreny alerten que el conflicte, la precarietat perpètua i la marginació contra les nenes conformen una tempesta perfecta per a la propagació del matrimoni infantil. La desesperació de milers de persones ha provocat l’increment del tràfic d’òrgans en un país en què la desesperació du persones a vendre’s un ronyó per alimentar la família. El Programa Mundial de l’Alimentació ha anunciat que proveirà assistència a 15 milions de persones fins al maig del 2023, una operació que costarà uns 1.000 milions d’euros i que mirarà de pal·liar el patiment del país.

Tanmateix, denunciar la situació no és fàcil. Els talibans asseguren que a l’Afganistan no hi ha assassinats ni detencions arbitràries, però l’Observatori de la Pau Afganès denuncia fuetades públiques contra ciutadans que no es comporten al gust de les autoritats. Des de l’arribada dels talibans al palau presidencial de Kabul, centenars de mitjans de comunicació han tancat al país, i l’exili ha esdevingut una opció habitual entre els qui se’l poden permetre. Segons un informe del mateix Observatori, als periodistes de Baghlan, Balkh, Takhar i de moltes altres províncies només se’ls permet publicar notícies positives en relació amb els talibans: “Estem advertits que hem d’evitar publicar articles que critiquin el govern”, diu un periodista anònim en declaracions a aquest grup afganès.

Mentre el país cau a la deriva, un grup de dones joves tapades amb el vel protestava aquesta setmana al carrer: “Quan van tancar els instituts, el món va fer silenci; ara tanquen les universitats i hi torna a haver silenci”, protestava una d’elles indignada. Les seves companyes l’envoltaven i li donaven suport mentre carregaven amb les mans les llibretes que ja no els deixaran fer servir: “Què se suposa que hem de fer? Suïcidar-nos?”