Podrà Macron reformar les pensions?

Per par­lar de l’etapa que ve després de la vida labo­ral en català par­lem de jubi­lació, que segons el DIEC també vol dir “ale­gria expan­siva”. En francès, en canvi, fan ser­vir el mot retraite, que fa referència a apar­tar-se o sepa­rar-se. A França, aques­tes dar­re­res set­ma­nes, la jubi­lació s’ha enfi­lat al pri­mer lloc de la dis­cussió política no per aques­tes sub­ti­le­ses lingüísti­ques, sinó perquè el govern vol refor­mar el sis­tema de pen­si­ons, i la majo­ria de par­tits de l’opo­sició i els sin­di­cats hi estan en con­tra. Però abans d’ana­lit­zar la reforma i els argu­ments d’uns i altres cal posar-nos en situ­ació.

El par­tit del pre­si­dent, Emma­nuel Macron, és un par­tit polític pecu­liar. Pri­mer es deia En Marxa, i per tant les sigles del par­tit (EM) coin­ci­dien amb les del seu líder (com el Grupo Inde­pen­di­ente Libe­ral, de Jesús Gil o el Foro Astu­rias de Ciu­da­da­nos, de Fran­cisco Álva­rez-Cas­cos), tot i que ara hi ha afe­git una R, i per tant és La República en Marxa! Es va fun­dar el 2016 i l’any següent ja gua­nyava les elec­ci­ons pre­si­den­ci­als i tot seguit les legis­la­ti­ves amb majo­ria abso­luta. Cinc anys més tard, l’any pas­sat, va repe­tir tri­omf a les pre­si­den­ci­als i, si bé va gua­nyar les legis­la­ti­ves, no va acon­se­guir per poc la majo­ria abso­luta. Ara bé, és un par­tit pràcti­ca­ment sense militància de base, ni estruc­tura ni implan­tació al ter­ri­tori, que obté molt mals resul­tats en les elec­ci­ons muni­ci­pals i regi­o­nals.

La seva ide­o­lo­gia és força difusa, la qual cosa li ha permès atreure qua­dres i votants sobre­tot del Par­tit Soci­a­lista i en menys mesura de la dreta, ara ano­me­nats Els Repu­bli­cans. Per exem­ple, en l’actual govern, la pri­mera minis­tra havia estat del Par­tit Soci­a­lista, men­tre que el minis­tre d’Eco­no­mia prové del par­tit de la dreta. Intenta defu­gir els ter­mes d’esquerra i dreta, però, en canvi, es defi­neix com a refor­mista. I també com a libe­ral i euro­pe­ista.

El govern ha por­tat al par­la­ment la reforma del sis­tema de pen­si­ons a França. L’essen­cial de la reforma és que vol endar­re­rir l’edat de jubi­lació pro­gres­si­va­ment dels 62 als 64 anys. No a tot­hom, però. Els que han tre­ba­llat més de qua­ranta-qua­tre anys o els que han fet fei­nes peri­llo­ses o molt des­gas­ta­do­res (aquí s’hi inclo­uen poli­cies i bom­bers) es podran jubi­lar abans. El govern jus­ti­fica la reforma amb diver­sos argu­ments, que els minis­tres repe­tei­xen tot­hora en entre­vis­tes i rodes de premsa. Segons les dades del govern, el 2002 hi havia 2 per­so­nes en actiu per cada pen­si­o­nista i ara n’hi ha 1,7. Les pro­jec­ci­ons mar­quen que, si no es fa res, el 2040 n’hi haurà 1,5.

La pri­mera minis­tra, Élisa­beth Borne, ha dit que el sis­tema francès és dels més gene­ro­sos del món, però insos­te­ni­ble en els ter­mes actu­als. El minis­tre d’Eco­no­mia diu que no vol endeu­tar-se més. Per situar-nos: el deute francès és el 112% del PIB, men­tre que l’ale­many és el 69%, el del Regne Unit el 95%, l’espa­nyol el 118% i l’italià el 150%. Altres veus del govern i de sec­tors afins asse­nya­len que la majo­ria d’estats del seu entorn recent­ment ja han endar­re­rit l’edat de jubi­lació.

Ara bé, tot això és el que diu el govern i el par­tit que li dona suport, però per apro­var-ho al Par­la­ment, com que no tenen majo­ria abso­luta, neces­si­ta­ran que hi voti a favor algun altre par­tit. I el que té tots els números són Els Repu­bli­cans, el par­tit de la dreta tra­di­ci­o­nal, que ja s’hi ha posat bé. D’entrada, el govern ha incor­po­rat la seva demanda prin­ci­pal: apu­jar la pensió mínima als 1.200 euros men­su­als. Aquesta mesura bene­fi­ci­a­ria els pen­si­o­nis­tes més pobres, uns 2 mili­ons d’un total de 17.

Els altres grans par­tits de l’opo­sició, l’esquerra agru­pada a La França Insub­misa de Mélenc­hon i el Rea­gru­pa­ment Naci­o­nal de Le Pen ja han dit que hi estan radi­cal­ment en con­tra i que faran tot el pos­si­ble per entor­pir el procés d’apro­vació a l’Assem­blea Naci­o­nal.

Tan­ma­teix, els que tin­dran més pro­ta­go­nisme en les pro­tes­tes al car­rer són els sin­di­cats, que últi­ma­ment esta­ven força divi­dits, però que s’han unit per com­ba­tre la reforma i ja han fet públic un comu­ni­cat en què afir­men que “res no jus­ti­fica [...] aquesta reforma bru­tal”. De fet, el pri­mer sin­di­cat del país, la CFDT, gens maxi­ma­lista i habi­tu­al­ment par­ti­dari de les refor­mes, s’hi oposa fron­tal­ment. La patro­nal, en canvi, ja l’ha qua­li­fi­cat de “reforma indis­pen­sa­ble per sal­va­guar­dar el sis­tema de pen­si­ons”.

Dijous hi va haver la pri­mera jor­nada de vagues i mani­fes­ta­ci­ons a tot França per pro­tes­tar con­tra la reforma. França ha estat, tra­di­ci­o­nal­ment, el país d’Europa on hi ha més mani­fes­ta­ci­ons, molt al davant dels seus veïns, i sem­bla que aquest pòsit com­ba­tiu encara dura, perquè la jor­nada de pro­testa va tenir força segui­ment, tot i que desi­gual, això sí. Com és habi­tual, on la vaga va tenir més impacte va ser en el sec­tor públic, els trans­ports i a les esco­les. Però també en el sec­tor de l’ener­gia, on els dar­rers mesos ja hi ha hagut for­ces vagues i mobi­lit­za­ci­ons per altres qüesti­ons labo­rals. Els talls de car­re­te­res van pro­li­fe­rar a tot arreu, van afec­tar gai­rebé tot­hom que s’havia de des­plaçar i, per tant, la jor­nada va estar molt lluny de ser un dia nor­mal. De fet, el minis­tre de Trans­ports ja havia adver­tit d’un dia “infer­nal” i havia reco­ma­nat tele­tre­ba­llar a tot­hom qui pogués. A més, hi va haver més de dues-cen­tes mani­fes­ta­ci­ons.

En aquest pri­mer assalt els sin­di­cats no han noque­jat el govern però li han ense­nyat que si vol gua­nyar aquest com­bat haurà d’aguan­tar molts cops. Que el govern acabi apro­vant la reforma dependrà de la inten­si­tat de la mobi­lit­zació, però també d’altres fac­tors. Per exem­ple, el govern també té molt pre­sent el per­cen­tatge de votants i d’abs­ten­ci­o­nis­tes per fran­ges d’edat. I a França, igual que a tot Europa, les per­so­nes grans voten més que els joves.

El debat sobre les pen­si­ons a França i arreu d’Europa per­du­rarà. En aquest debat s’hi bar­re­gen ele­ments que es poden comp­tar amb números, com la població activa, l’espe­rança de vida i la baixa nata­li­tat, amb d’altres que tenen a veure amb les idees i els valors sobre com ha de ser la soli­da­ri­tat inter­ge­ne­ra­ci­o­nal, és a dir la ide­o­lo­gia. I en el cas francès com en la majo­ria d’estats euro­peus, la ide­o­lo­gia majo­ritària entre els governs, la que guia les seves acci­ons, és econòmica­ment libe­ral, en la línia d’apri­mar l’estat del benes­tar. Dit d’una altra manera, totes les refor­mes van en la direcció de reduir la pro­tecció social i reti­rar l’estat de l’eco­no­mia per dei­xar més espai al mer­cat.

Aquesta pro­posta de reforma de les pen­si­ons lliga per­fec­ta­ment amb el dis­curs que Macron fa últi­ma­ment res­pecte a l’eco­no­mia. Durant la pandèmia, el lema del govern era “costi el que costi”, que es va tra­duir en gene­ro­ses injec­ci­ons de diners públics als autònoms i a les empre­ses per aju­dar-los a cape­jar el tem­po­ral. Però un cop la pandèmia ja ha pas­sat, i la guerra d’Ucraïna i la inflació han apa­re­gut, el dis­curs ha can­viat radi­cal­ment. En el dis­curs pre­si­den­cial de final d’any ja va dir: “Hem de tre­ba­llar més.” Mesos abans ja havia dit que havia arri­bat “la fi de l’abundància” refe­rint-se a l’aug­ment del preu de les matèries pri­me­res, la inflació i el diner barat. A més, també va augu­rar la fi de la “des­pre­o­cu­pació”, asse­nya­lant que la guerra torna a estar a les por­tes d’Europa.

Per tant, amb la reforma de les pen­si­ons no es pot dir que hagi enga­nyat ningú. En la cam­pa­nya elec­to­ral de les elec­ci­ons del 2022, Macron ja es va com­pro­me­tre a fer aquesta reforma i ara diu que té tota la legi­ti­mi­tat per fer-la. Els par­tits d’esquer­res, però, diuen que molts elec­tors el van votar en la segona volta no perquè vol­gues­sin aquesta reforma, sinó només per atu­rar Le Pen. Això remet a una bona pre­gunta apli­ca­ble en molts altres con­tex­tos més enllà del francès: el pro­grama elec­to­ral és un com­promís amb la ciu­ta­da­nia que cal com­plir passi el que passi o només és una guia que depe­nent del con­text es pot guar­dar en un calaix?