Per parlar de l’etapa que ve després de la vida laboral en català parlem de jubilació, que segons el DIEC també vol dir “alegria expansiva”. En francès, en canvi, fan servir el mot retraite, que fa referència a apartar-se o separar-se. A França, aquestes darreres setmanes, la jubilació s’ha enfilat al primer lloc de la discussió política no per aquestes subtileses lingüístiques, sinó perquè el govern vol reformar el sistema de pensions, i la majoria de partits de l’oposició i els sindicats hi estan en contra. Però abans d’analitzar la reforma i els arguments d’uns i altres cal posar-nos en situació.

El partit del president, Emmanuel Macron, és un partit polític peculiar. Primer es deia En Marxa, i per tant les sigles del partit (EM) coincidien amb les del seu líder (com el Grupo Independiente Liberal, de Jesús Gil o el Foro Asturias de Ciudadanos, de Francisco Álvarez-Cascos), tot i que ara hi ha afegit una R, i per tant és La República en Marxa! Es va fundar el 2016 i l’any següent ja guanyava les eleccions presidencials i tot seguit les legislatives amb majoria absoluta. Cinc anys més tard, l’any passat, va repetir triomf a les presidencials i, si bé va guanyar les legislatives, no va aconseguir per poc la majoria absoluta. Ara bé, és un partit pràcticament sense militància de base, ni estructura ni implantació al territori, que obté molt mals resultats en les eleccions municipals i regionals.

La seva ideologia és força difusa, la qual cosa li ha permès atreure quadres i votants sobretot del Partit Socialista i en menys mesura de la dreta, ara anomenats Els Republicans. Per exemple, en l’actual govern, la primera ministra havia estat del Partit Socialista, mentre que el ministre d’Economia prové del partit de la dreta. Intenta defugir els termes d’esquerra i dreta, però, en canvi, es defineix com a reformista. I també com a liberal i europeista.

El govern ha portat al parlament la reforma del sistema de pensions a França. L’essencial de la reforma és que vol endarrerir l’edat de jubilació progressivament dels 62 als 64 anys. No a tothom, però. Els que han treballat més de quaranta-quatre anys o els que han fet feines perilloses o molt desgastadores (aquí s’hi inclouen policies i bombers) es podran jubilar abans. El govern justifica la reforma amb diversos arguments, que els ministres repeteixen tothora en entrevistes i rodes de premsa. Segons les dades del govern, el 2002 hi havia 2 persones en actiu per cada pensionista i ara n’hi ha 1,7. Les projeccions marquen que, si no es fa res, el 2040 n’hi haurà 1,5.

La primera ministra, Élisabeth Borne, ha dit que el sistema francès és dels més generosos del món, però insostenible en els termes actuals. El ministre d’Economia diu que no vol endeutar-se més. Per situar-nos: el deute francès és el 112% del PIB, mentre que l’alemany és el 69%, el del Regne Unit el 95%, l’espanyol el 118% i l’italià el 150%. Altres veus del govern i de sectors afins assenyalen que la majoria d’estats del seu entorn recentment ja han endarrerit l’edat de jubilació.

Ara bé, tot això és el que diu el govern i el partit que li dona suport, però per aprovar-ho al Parlament, com que no tenen majoria absoluta, necessitaran que hi voti a favor algun altre partit. I el que té tots els números són Els Republicans, el partit de la dreta tradicional, que ja s’hi ha posat bé. D’entrada, el govern ha incorporat la seva demanda principal: apujar la pensió mínima als 1.200 euros mensuals. Aquesta mesura beneficiaria els pensionistes més pobres, uns 2 milions d’un total de 17.

Els altres grans partits de l’oposició, l’esquerra agrupada a La França Insubmisa de Mélenchon i el Reagrupament Nacional de Le Pen ja han dit que hi estan radicalment en contra i que faran tot el possible per entorpir el procés d’aprovació a l’Assemblea Nacional.

Tanmateix, els que tindran més protagonisme en les protestes al carrer són els sindicats, que últimament estaven força dividits, però que s’han unit per combatre la reforma i ja han fet públic un comunicat en què afirmen que “res no justifica [...] aquesta reforma brutal”. De fet, el primer sindicat del país, la CFDT, gens maximalista i habitualment partidari de les reformes, s’hi oposa frontalment. La patronal, en canvi, ja l’ha qualificat de “reforma indispensable per salvaguardar el sistema de pensions”.

Dijous hi va haver la primera jornada de vagues i manifestacions a tot França per protestar contra la reforma. França ha estat, tradicionalment, el país d’Europa on hi ha més manifestacions, molt al davant dels seus veïns, i sembla que aquest pòsit combatiu encara dura, perquè la jornada de protesta va tenir força seguiment, tot i que desigual, això sí. Com és habitual, on la vaga va tenir més impacte va ser en el sector públic, els transports i a les escoles. Però també en el sector de l’energia, on els darrers mesos ja hi ha hagut forces vagues i mobilitzacions per altres qüestions laborals. Els talls de carreteres van proliferar a tot arreu, van afectar gairebé tothom que s’havia de desplaçar i, per tant, la jornada va estar molt lluny de ser un dia normal. De fet, el ministre de Transports ja havia advertit d’un dia “infernal” i havia recomanat teletreballar a tothom qui pogués. A més, hi va haver més de dues-centes manifestacions.

En aquest primer assalt els sindicats no han noquejat el govern però li han ensenyat que si vol guanyar aquest combat haurà d’aguantar molts cops. Que el govern acabi aprovant la reforma dependrà de la intensitat de la mobilització, però també d’altres factors. Per exemple, el govern també té molt present el percentatge de votants i d’abstencionistes per franges d’edat. I a França, igual que a tot Europa, les persones grans voten més que els joves.

El debat sobre les pensions a França i arreu d’Europa perdurarà. En aquest debat s’hi barregen elements que es poden comptar amb números, com la població activa, l’esperança de vida i la baixa natalitat, amb d’altres que tenen a veure amb les idees i els valors sobre com ha de ser la solidaritat intergeneracional, és a dir la ideologia. I en el cas francès com en la majoria d’estats europeus, la ideologia majoritària entre els governs, la que guia les seves accions, és econòmicament liberal, en la línia d’aprimar l’estat del benestar. Dit d’una altra manera, totes les reformes van en la direcció de reduir la protecció social i retirar l’estat de l’economia per deixar més espai al mercat.

Aquesta proposta de reforma de les pensions lliga perfectament amb el discurs que Macron fa últimament respecte a l’economia. Durant la pandèmia, el lema del govern era “costi el que costi”, que es va traduir en generoses injeccions de diners públics als autònoms i a les empreses per ajudar-los a capejar el temporal. Però un cop la pandèmia ja ha passat, i la guerra d’Ucraïna i la inflació han aparegut, el discurs ha canviat radicalment. En el discurs presidencial de final d’any ja va dir: “Hem de treballar més.” Mesos abans ja havia dit que havia arribat “la fi de l’abundància” referint-se a l’augment del preu de les matèries primeres, la inflació i el diner barat. A més, també va augurar la fi de la “despreocupació”, assenyalant que la guerra torna a estar a les portes d’Europa.

Per tant, amb la reforma de les pensions no es pot dir que hagi enganyat ningú. En la campanya electoral de les eleccions del 2022, Macron ja es va comprometre a fer aquesta reforma i ara diu que té tota la legitimitat per fer-la. Els partits d’esquerres, però, diuen que molts electors el van votar en la segona volta no perquè volguessin aquesta reforma, sinó només per aturar Le Pen. Això remet a una bona pregunta aplicable en molts altres contextos més enllà del francès: el programa electoral és un compromís amb la ciutadania que cal complir passi el que passi o només és una guia que depenent del context es pot guardar en un calaix?