Més benzina al cicle de violència
-
La gent contempla com les excavadores israelianes demoleixen la propietat del palestí Nasser Amera al barri de Jerusalem Est de Tsur Baher EFE / ATEF SAFADI. -
El ministre de Seguretat Nacional i líder del partit d’extrema dreta Otzma Yehudit, Itamar Ben-Gvir, arriba al lloc del tiroteig en una sinagoga a la zona de Neve Yaakov de Jerusalem EFE / ATEF SAFADI.
“No ho sé.” Musa Alqam, resident palestí de Jerusalem, assegura que no pot parlar en nom del seu desaparegut fill: “No sé com va planejar el que ha fet”, explica aquests dies a la premsa. El jove Khairi Alqam, de 21 anys d’edat, va morir abatut per les forces israelianes la setmana passada quan fugia després d’haver perpetrat el pitjor atemptat que s’hagi comès contra israelians des del 2008. Armat amb una pistola, Alkam, habitant de la mateixa ciutat santa, va presentar-se als voltants d’una sinagoga a l’assentament de majoria ultraortodoxa de Neve Yaakov, on va obrir foc fins que l’arma va deixar de disparar.
Múltiples veus van interpretar que l’atac era una resposta a la incursió militar del dia anterior, quan soldats israelians van entrar al camp de refugiats de Jenin, al nord de la Cisjordània ocupada, i van matar-hi deu persones. L’atacant, que no tenia antecedents policials, hauria pogut tenir altres motivacions. El seu avi, de qui ell n’havia heretat el nom, havia estat assassinat a ganivetades el 1998 a mans d’un colon israelià.
Tot i que el cas no està resolt, un extremista jueu va ser detingut el 2010 per múltiples crims d’odi contra palestins. Itamar Ben-Gvir, reconegut avalotador jueu d’extrema dreta, va acompanyar el sospitós en la seva entrada al tribunal. L’home acabaria en llibertat sense càrrecs.
Avui, el cicle de violència continua. El mateix Ben-Gvir és l’actual referència del supremacisme israelià, i exerceix de ministre de Seguretat Pública i de cap de la policia. L’executiu del qual forma part, juntament amb Benjamin Netanyahu com a primer ministre, ha ordenat la demolició de la residència de Musa Alqam i de la resta de la seva família, un càstig col·lectiu que les autoritats israelianes apliquen sobre els palestins que atempten contra israelians. N’hi ha d’altres. Arran del tiroteig contra israelians a Jerusalem, les autoritats han anunciat que facilitaran que els ciutadans israelians obtinguin armes, i han garantit que “enfortiran” la construcció d’assentaments il·legals a Cisjordània.
El paquet de respostes de l’executiu més a la dreta en la història d’Israel ha inclòs un increment en la violència als territoris palestins en forma de més enderrocaments de l’habitual. L’emparament legal de les institucions israelianes per demolir llars palestines és la falta d’un permís de construcció que atorguen elles mateixes, i que els palestins tenen gairebé impossible d’aconseguir. Segons l’ONU, al gener s’han enderrocat 130 construccions palestines entre Jerusalem Est i Cisjordània.
“S’ha demostrat que les tàctiques violentes israelianes impulsen la violència en lloc de contenir-la”, escriu l’analista palestí Amjad Iraqi a la revista +972 Magazine, conformada per periodistes israelians i palestins. Molts ciutadans israelians, afirma aquest resident de Haifa, s’estimen més no parar-se a pensar en si és adequada la repressió violenta dels seus líders “per tal de poder preservar una visió del món senzilla i rígida: els palestins ens odien i ens ataquen sense cap motiu i, per tant, no tenim més remei que derrotar-los”. Segons Iraqi, que dirigeix +972, els israelians més crítics lamenten “el cicle de la violència”, un aforisme que “pretén establir una paritat moral” que no convenç l’analista: “Des d’allò estructural a allò físic, la violència és una experiència constant i diària per als palestins.”
Venjances personals
Les autoritats israelianes no són les úniques que llancen venjances contra els palestins com a col·lectiu. Els colons que resideixen als assentaments il·legals ubicats a la Cisjordània ocupada es prenen la justícia per la seva mà i, legitimats per la propagació de les posicions radicals a la Knesset, llancen atacs contra els seus veïns palestins. Ho fan sabent-se impunes o fins i tot acompanyats pels joves soldats que compleixen el servei militar, a qui sovint es veu prenent part dels pogroms.
L’organització israeliana B’Tselem, la primera del país que va fer el pas d’emprar la paraula apartheid per descriure la situació sobre el terreny, comptabilitzava dimecres 35 atacs que colons israelians haurien perpetrat contra ciutadans palestins des que va tenir lloc l’atemptat contra israelians a Jerusalem, divendres de la setmana passada. “Hi ha hagut atacs físics, casos de foc amb munició real, llançament de pedres contra automòbils en marxa, crema de vehicles aparcats o dany contra propietat privada”, denuncia B’Tselem a la premsa. L’organització adverteix que la xifra d’atacs podria ser major del que ha pogut enregistrar.
La feina de supervisió de la Comissió de Resistència al Mur i als Assentaments, una entitat afiliada a l’Autoritat Nacional Palestina, revela xifres més elevades. Durant el mes de gener, el grup compta que les autoritats israelianes, i els colons haurien comès més de 700 atacs a Cisjordània. Algunes d’aquestes agressions són la demolició de 94 habitatges i establiments comercials de palestins, agressions directes contra ciutadans, ocupació d’habitatges o l’arrencament de fins a 800 arbres, molts dels quals serien oliveres necessàries per a la subsistència d’agricultors palestins.
La policia israeliana ha declarat que investiga una trentena de suposats crims de revenja que haurien estat perpetrats per colons. De moment, les investigacions no han dut a cap detenció.
“Si fos jove, marxaria”
La Natania s’ajuda de dos bastons, un en cada mà, per poder seguir caminant. Aquesta israeliana nascuda el 1939 a Sud-àfrica fa molts anys que participa en les protestes que tenen lloc cada divendres a Sheikh Jarrah, un barri palestí de Jerusalem Est. La manifestació recorre els carrers del districte, conegut internacionalment per ser un dels punts calents del conflicte. Ciutadans israelians i residents palestins asseguren ser els legítims pobladors de la zona, que cada divendres presencia moments de tensió. D’una banda, els palestins i els activistes israelians que marxen conjuntament. De l’altra, activistes ultradretans que ambicionen la judeaització de Jerusalem que s’apropen a intimidar els manifestants.
Menuda i aparentment dèbil, la Natania aguanta els crits d’un colon que en fa dos com ella i que l’escridassa a la cara. Els joves policies israelians que presencien la imatge estan atents a la situació, però no fan res per evitar-la. Tant bon punt l’avalotador se separa de la Natania, la dona es dirigeix a La República: “Israel s’està arrossegant a si mateix al cantó fosc de la història”, adverteix amb contundència. Assegura que viu amoïnada des de les passades eleccions de l’1 de novembre, quan l’èxit dels partits de dretes i d’extrema dreta va dibuixar la coalició que avui governa. “Durant el primer mes no podia ni veure les notícies. A molts dels meus amics els va passar el mateix”, recorda.
Apunta contra Netanyahu, contra el mateix Ben-Gvir i contra el seu company de formació declaradament feixista i actual ministre de Finances, Bezalel Smotrich: “El que està passant és terrorífic, i a més, penso que se’n sortiran”, diu en referència a la reforma judicial que volen aplicar. El projecte acabaria amb el contrapoder que suposa el Tribunal Superior, i centenars d’advocats han participat de protestes que asseguren que suposaria la fi de la democràcia. Les reformes beneficiarien Netanyahu, que té tres investigacions obertes contra ell per múltiples casos de corrupció i suborn. “Netanyahu farà el que sigui per salvar-se a si mateix. El país no li importa una merda”, denuncia la Natania.
Les protestes antigovernamentals d’aquests dies, assegura aquesta veterana israeliana, amaguen diferències internes. “Hi ha dos grups: el de la gent com jo, que estan en contra de l’ocupació i en contra de les noves lleis plantejades pel govern; i un altre grup d’israelians, que de sobte s’han adonat que aquestes noves lleis judicials i religioses els poden afectar i que han entrat en pànic, però als quals l’ocupació no els importa.” La por també s’apodera de la Natania, que tem que la tendència conservadora del país els agafi “com un pop” i no els deixi sortir. Anticipa que els líders israelians instrumentalitzaran els atacs a càrrec de palestins per al·legar que hi ha una situació d’emergència i prohibir tant les protestes com la llibertat d’expressió.
“Fa seixanta anys que soc aquí i vaig arribar de Sud-àfrica contenta i orgullosa”, declara la manifestant. Mai va pensar a marxar, ni tan sols durant la guerra dels Sis Dies, quan la seva família li va demanar que tornés i li va oferir suport per fer-ho: “Els vaig dir que no, que aquest era el meu país i el meu destí.” Més de cinc dècades després, el que veu al seu voltant li fa mal. Si fos més jove, diu, esperaria uns mesos per veure què passa i es plantejaria marxar. “I si deixés Israel, hi tallaria tot el contacte.”