Internacional

Més benzina al cicle de violència

Ben-Gvir és la referència del supremacisme israelià, i exerceix de ministre de Seguretat i de cap de la policia
La policia israeliana ha declarat que investiga una trentena de suposats crims de revenja que haurien estat perpetrats per colons

“No ho sé.” Musa Alqam, resi­dent palestí de Jeru­sa­lem, asse­gura que no pot par­lar en nom del seu des­a­pa­re­gut fill: “No sé com va pla­ne­jar el que ha fet”, explica aquests dies a la premsa. El jove Khairi Alqam, de 21 anys d’edat, va morir aba­tut per les for­ces isra­e­li­a­nes la set­mana pas­sada quan fugia després d’haver per­pe­trat el pit­jor atemp­tat que s’hagi comès con­tra isra­e­li­ans des del 2008. Armat amb una pis­tola, Alkam, habi­tant de la mateixa ciu­tat santa, va pre­sen­tar-se als vol­tants d’una sina­goga a l’assen­ta­ment de majo­ria ultra­or­to­doxa de Neve Yaakov, on va obrir foc fins que l’arma va dei­xar de dis­pa­rar.

Múlti­ples veus van inter­pre­tar que l’atac era una res­posta a la incursió mili­tar del dia ante­rior, quan sol­dats isra­e­li­ans van entrar al camp de refu­gi­ats de Jenin, al nord de la Cis­jordània ocu­pada, i van matar-hi deu per­so­nes. L’ata­cant, que no tenia ante­ce­dents poli­ci­als, hau­ria pogut tenir altres moti­va­ci­ons. El seu avi, de qui ell n’havia here­tat el nom, havia estat assas­si­nat a gani­ve­ta­des el 1998 a mans d’un colon isra­elià.

Tot i que el cas no està resolt, un extre­mista jueu va ser detin­gut el 2010 per múlti­ples crims d’odi con­tra pales­tins. Ita­mar Ben-Gvir, reco­ne­gut ava­lo­ta­dor jueu d’extrema dreta, va acom­pa­nyar el sos­pitós en la seva entrada al tri­bu­nal. L’home aca­ba­ria en lli­ber­tat sense càrrecs.

Avui, el cicle de violència con­ti­nua. El mateix Ben-Gvir és l’actual referència del supre­ma­cisme isra­elià, i exer­ceix de minis­tre de Segu­re­tat Pública i de cap de la poli­cia. L’exe­cu­tiu del qual forma part, jun­ta­ment amb Ben­ja­min Neta­nyahu com a pri­mer minis­tre, ha orde­nat la demo­lició de la residència de Musa Alqam i de la resta de la seva família, un càstig col·lec­tiu que les auto­ri­tats isra­e­li­a­nes apli­quen sobre els pales­tins que atemp­ten con­tra isra­e­li­ans. N’hi ha d’altres. Arran del tiro­teig con­tra isra­e­li­ans a Jeru­sa­lem, les auto­ri­tats han anun­ciat que faci­li­ta­ran que els ciu­ta­dans isra­e­li­ans obtin­guin armes, i han garan­tit que “enfor­ti­ran” la cons­trucció d’assen­ta­ments il·legals a Cis­jordània.

El paquet de res­pos­tes de l’exe­cu­tiu més a la dreta en la història d’Israel ha inclòs un incre­ment en la violència als ter­ri­to­ris pales­tins en forma de més ender­ro­ca­ments de l’habi­tual. L’empa­ra­ment legal de les ins­ti­tu­ci­ons isra­e­li­a­nes per demo­lir llars pales­ti­nes és la falta d’un permís de cons­trucció que ator­guen elles matei­xes, i que els pales­tins tenen gai­rebé impos­si­ble d’acon­se­guir. Segons l’ONU, al gener s’han ender­ro­cat 130 cons­truc­ci­ons pales­ti­nes entre Jeru­sa­lem Est i Cis­jordània.

“S’ha demos­trat que les tàcti­ques vio­len­tes isra­e­li­a­nes impul­sen la violència en lloc de con­te­nir-la”, escriu l’ana­lista palestí Amjad Iraqi a la revista +972 Maga­zine, con­for­mada per peri­o­dis­tes isra­e­li­ans i pales­tins. Molts ciu­ta­dans isra­e­li­ans, afirma aquest resi­dent de Haifa, s’esti­men més no parar-se a pen­sar en si és ade­quada la repressió vio­lenta dels seus líders “per tal de poder pre­ser­var una visió del món sen­zi­lla i rígida: els pales­tins ens odien i ens ata­quen sense cap motiu i, per tant, no tenim més remei que der­ro­tar-los”. Segons Iraqi, que diri­geix +972, els isra­e­li­ans més crítics lamen­ten “el cicle de la violència”, un afo­risme que “pretén esta­blir una pari­tat moral” que no con­venç l’ana­lista: “Des d’allò estruc­tu­ral a allò físic, la violència és una experiència cons­tant i diària per als pales­tins.”

Ven­jan­ces per­so­nals

Les auto­ri­tats isra­e­li­a­nes no són les úniques que llan­cen ven­jan­ces con­tra els pales­tins com a col·lec­tiu. Els colons que resi­dei­xen als assen­ta­ments il·legals ubi­cats a la Cis­jordània ocu­pada es pre­nen la justícia per la seva mà i, legi­ti­mats per la pro­pa­gació de les posi­ci­ons radi­cals a la Knes­set, llan­cen atacs con­tra els seus veïns pales­tins. Ho fan sabent-se impu­nes o fins i tot acom­pa­nyats pels joves sol­dats que com­plei­xen el ser­vei mili­tar, a qui sovint es veu pre­nent part dels pogroms.

L’orga­nit­zació isra­e­li­ana B’Tse­lem, la pri­mera del país que va fer el pas d’emprar la paraula apart­heid per des­criure la situ­ació sobre el ter­reny, comp­ta­bi­lit­zava dime­cres 35 atacs que colons isra­e­li­ans hau­rien per­pe­trat con­tra ciu­ta­dans pales­tins des que va tenir lloc l’atemp­tat con­tra isra­e­li­ans a Jeru­sa­lem, diven­dres de la set­mana pas­sada. “Hi ha hagut atacs físics, casos de foc amb munició real, llançament de pedres con­tra automòbils en marxa, crema de vehi­cles apar­cats o dany con­tra pro­pi­e­tat pri­vada”, denun­cia B’Tse­lem a la premsa. L’orga­nit­zació adver­teix que la xifra d’atacs podria ser major del que ha pogut enre­gis­trar.

La feina de super­visió de la Comissió de Resistència al Mur i als Assen­ta­ments, una enti­tat afi­li­ada a l’Auto­ri­tat Naci­o­nal Pales­tina, revela xifres més ele­va­des. Durant el mes de gener, el grup compta que les auto­ri­tats isra­e­li­a­nes, i els colons hau­rien comès més de 700 atacs a Cis­jordània. Algu­nes d’aques­tes agres­si­ons són la demo­lició de 94 habi­tat­ges i esta­bli­ments comer­ci­als de pales­tins, agres­si­ons direc­tes con­tra ciu­ta­dans, ocu­pació d’habi­tat­ges o l’arren­ca­ment de fins a 800 arbres, molts dels quals serien oli­ve­res necessàries per a la sub­sistència d’agri­cul­tors pales­tins.

La poli­cia isra­e­li­ana ha decla­rat que inves­tiga una tren­tena de supo­sats crims de revenja que hau­rien estat per­pe­trats per colons. De moment, les inves­ti­ga­ci­ons no han dut a cap detenció.

“Si fos jove, mar­xa­ria”

La Nata­nia s’ajuda de dos bas­tons, un en cada mà, per poder seguir cami­nant. Aquesta isra­e­li­ana nas­cuda el 1939 a Sud-àfrica fa molts anys que par­ti­cipa en les pro­tes­tes que tenen lloc cada diven­dres a Sheikh Jar­rah, un barri palestí de Jeru­sa­lem Est. La mani­fes­tació recorre els car­rers del dis­tricte, cone­gut inter­na­ci­o­nal­ment per ser un dels punts calents del con­flicte. Ciu­ta­dans isra­e­li­ans i resi­dents pales­tins asse­gu­ren ser els legítims pobla­dors de la zona, que cada diven­dres pre­sen­cia moments de tensió. D’una banda, els pales­tins i els acti­vis­tes isra­e­li­ans que mar­xen con­jun­ta­ment. De l’altra, acti­vis­tes ultra­dre­tans que ambi­ci­o­nen la jude­ait­zació de Jeru­sa­lem que s’apro­pen a inti­mi­dar els mani­fes­tants.

Menuda i apa­rent­ment dèbil, la Nata­nia aguanta els crits d’un colon que en fa dos com ella i que l’escri­dassa a la cara. Els joves poli­cies isra­e­li­ans que pre­sen­cien la imatge estan atents a la situ­ació, però no fan res per evi­tar-la. Tant bon punt l’ava­lo­ta­dor se separa de la Nata­nia, la dona es diri­geix a La República: “Israel s’està arros­se­gant a si mateix al cantó fosc de la història”, adver­teix amb con­tundència. Asse­gura que viu amoïnada des de les pas­sa­des elec­ci­ons de l’1 de novem­bre, quan l’èxit dels par­tits de dre­tes i d’extrema dreta va dibui­xar la coa­lició que avui governa. “Durant el pri­mer mes no podia ni veure les notícies. A molts dels meus amics els va pas­sar el mateix”, recorda.

Apunta con­tra Neta­nyahu, con­tra el mateix Ben-Gvir i con­tra el seu com­pany de for­mació decla­ra­da­ment fei­xista i actual minis­tre de Finan­ces, Beza­lel Smo­trich: “El que està pas­sant és ter­rorífic, i a més, penso que se’n sor­ti­ran”, diu en referència a la reforma judi­cial que volen apli­car. El pro­jecte aca­ba­ria amb el con­tra­po­der que suposa el Tri­bu­nal Supe­rior, i cen­te­nars d’advo­cats han par­ti­ci­pat de pro­tes­tes que asse­gu­ren que supo­sa­ria la fi de la democràcia. Les refor­mes bene­fi­ci­a­rien Neta­nyahu, que té tres inves­ti­ga­ci­ons ober­tes con­tra ell per múlti­ples casos de cor­rupció i sub­orn. “Neta­nyahu farà el que sigui per sal­var-se a si mateix. El país no li importa una merda”, denun­cia la Nata­nia.

Les pro­tes­tes anti­go­ver­na­men­tals d’aquests dies, asse­gura aquesta vete­rana isra­e­li­ana, ama­guen diferències inter­nes. “Hi ha dos grups: el de la gent com jo, que estan en con­tra de l’ocu­pació i en con­tra de les noves lleis plan­te­ja­des pel govern; i un altre grup d’isra­e­li­ans, que de sobte s’han ado­nat que aques­tes noves lleis judi­ci­als i reli­gi­o­ses els poden afec­tar i que han entrat en pànic, però als quals l’ocu­pació no els importa.” La por també s’apo­dera de la Nata­nia, que tem que la tendència con­ser­va­dora del país els agafi “com un pop” i no els deixi sor­tir. Anti­cipa que els líders isra­e­li­ans ins­tru­men­ta­lit­za­ran els atacs a càrrec de pales­tins per al·legar que hi ha una situ­ació d’emergència i pro­hi­bir tant les pro­tes­tes com la lli­ber­tat d’expressió.

“Fa sei­xanta anys que soc aquí i vaig arri­bar de Sud-àfrica con­tenta i orgu­llosa”, declara la mani­fes­tant. Mai va pen­sar a mar­xar, ni tan sols durant la guerra dels Sis Dies, quan la seva família li va dema­nar que tornés i li va ofe­rir suport per fer-ho: “Els vaig dir que no, que aquest era el meu país i el meu destí.” Més de cinc dècades després, el que veu al seu vol­tant li fa mal. Si fos més jove, diu, espe­ra­ria uns mesos per veure què passa i es plan­te­ja­ria mar­xar. “I si deixés Israel, hi talla­ria tot el con­tacte.”

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor