No es pot entendre el Perú sense tenir en compte que és un país que es vertebra a partir de tres grans eixos de desigualtat: el socioeconòmic (segons la riquesa que es té, hi ha pocs rics, una dèbil classe mitjana i molts desheretats), el de l’origen cultural i fenotípic (en què es poden distingir aquells que són d’origen europeu respecte dels que són mestissos o indígenes) i finalment un de natura territorial (cal separar la capital, Lima, de les províncies i també de tres territoris diferenciats, la costa, la serralada andina i la selva amazònica). A partir d’aquesta triple desigualtat apareixen múltiples diferències i discriminacions ancestrals, i els rics, blancs i capitalins es troben al vèrtex de la piràmide social, des d’on miren la resta amb superioritat i prejudicis.

No obstant això, la crisi que va esclatar fa més de dos mesos va més enllà d’aquesta distinció secular i atàvica que té el seu origen en la mateixa conquesta i colònia. Al que s’ha exposat s’hi suma el llegat pervers de la dècada dels noranta, quan Alberto Fujimori va estar al poder. Fujimori, al llarg del seu mandat, va endegar (de forma autoritària) polítiques de desregulació i privatització que van suposar una atomització organitzativa i la preeminència dels interessos particulars i egoistes en front dels projectes col·lectius. Al llarg d’aquesta dècada es van esmicolar els partits i els sindicats i es van afeblir les institucions fins al punt que la corrupció va penetrar en tots els racons del país.

Arran d’això, el Perú es va anar conformant en un país fragmentat i trinxat en milers d’interessos, anhels i demandes irreconciliables, on els més poderosos sempre s’acaben imposant. Una mostra d’aquest fet és que al Perú no hi ha partits ni sindicats d’adscripció ideològica, sinó només plataformes personalistes i espúries que obeeixen el mandat de grups econòmics poderosos i no sempre legals. Òbviament, la inexistència d’organitzacions sòlides i duradores vol dir que tampoc hi ha militància, simpatitzants, quadres partidaris ni elits organitzades ni alineades amb confiança mútua ni disciplina a l’hora de formar i organitzar governs (ja siguin locals, regionals o d’àmbit nacional), ni espais amb resiliència orgànica quan cal estar a l’oposició. Res d’això. Al Perú només hi ha grups d’interès aleatoris que d’elecció en elecció fan pactes estratègics per aconseguir diners amb la intenció de finançar campanyes electorals caríssimes per guanyar comicis i aconseguir el govern. La qüestió és que els qui guanyen, una vegada al govern, han d’anar tornant els favors a aquells que els han ajudat a finançar la campanya. No és casual, doncs, que els darrers presidents de la república des del 1990, amb l’excepció de Valentín Paniagua (que no va ser elegit, sinó que va tenir un mandat de transició els anys 2000-2001) hagin estat acusats i condemnats per delictes de corrupció.

A tot això, cal sumar-hi que, amb la constitució actual (nascuda l’any 1993 de bracet de Fujimoiri), hi ha dues regles que indueixen a la inestabilitat. La primera és l’elecció del president de la república a través de la “doble volta” (o ballotage), és a dir, amb un sistema en el qual si cap candidat guanya en una primera volta per majoria absoluta (que és la meitat més un dels vots) hi ha una segona volta amb els dos candidats que han tret els millors resultats. Aquest sistema, que pot ser raonable i funcionar en països amb partits sòlids i ideològicament posicionats, suposa un desgavell en llocs com el Perú, on la competició electoral està totalment desarticulada i només s’escull entre persones que no representen gaire ningú. Així, en les darreres eleccions, els dos candidats que van arribar a la segona volta (Keiko Fujimori –la filla del dictador empresonat– i Pedro Castillo –expresident empresonat des del dia 7 de desembre del 2022–) no sumaven conjuntament el 40% dels sufragis. Amb aquesta lògica, els presidents que arriben al poder no estan sostinguts per cap majoria sòlida al Congrés ni tampoc tenen una legitimitat consistent. La segona regla que genera inestabilitat és la capacitat del Congrés per rebutjar i fer caure el primer ministre i els ministres que nomena el president de la república. Així, si el president no té una majoria sòlida al legislatiu, li és impossible governar. Això és el que li va passar a Castillo, que en els 459 dies que va durar el seu mandat va nomenar 78 ministres perquè els diputats constantment li feien caure els ministres i no el deixaven governar. Cal dir que Castillo només tenia –en un inici– el suport de 32 diputats en una cambra de 130 escons.

Era obvi que en aquest context Pedro Castillo no podia governar, i el dia 7 de desembre del 2022, dèbil i aïllat, va intentar dissoldre el congrés abans que aquest el destituís per incapaç. La qüestió és que, sense el suport de les forces armades ni de les elits econòmiques, ningú va fer cas de la seva amenaça i poc després de la seva declaració l’escolta que el protegia el va detenir.

Aquest episodi, que la premsa va considerar una acció esperpèntica i sense cap recorregut, va ser l’espurna que va fer esclatar una crisi social i política sense precedents des de fa trenta anys. Es tracta d’una onada d’inestabilitat i violència que ja s’ha cobrat més de 60 morts i que té la novetat que els col·lectius que s’han aixecat i protesten no són moviments organitzats, sinó una multitud amorfa d’origen humil que està tipa de ser menyspreada per les elits blanques i racistes. És una multitud que es pot identificar amb la forma com els poders fàctics van tractar i menysprear Pedro Castillo pel seu origen, cultura, ascendència, manera de vestir i parlar.

És inexplicable que cap dels que el van menystenir –ja fossin congressistes, empresaris, tertulians o intel·lectuals– pensés en la possibilitat que s’activés una onada de protestes tan intensa i tossuda com la que perviu des de ja fa dos mesos. Arran d’aquests aldarulls, ja fa un mes que a Lima (on viuen 10 milions d’habitants) està bloquejada. Mentrestant, al sud andí es viu una situació de setge i ocupació per part de l’exèrcit, i a la província de Puno, a la frontera amb Bolívia, hi ha un estat quasi insurreccional.

En aquest context excepcional, l’actual presidenta, Dina Boluarte, (que era l’anterior vicepresidenta de Pedro Castillo), ha declarat l’estat d’emergència i ha anunciat que es planteja mantenir-se al poder fins al 2024. El problema, però, és que ningú creu que Boluarte s’hi pugui mantenir-se, ja que només se sosté pel suport que té de les forces armades i pel fet que els congressistes no volen convocar eleccions immediates perquè els suposaria la pèrdua del seu escó. Avui dia ningú confia ni en el Congrés ni en la presidenta, però tampoc és evident que fer noves eleccions per escollir una assemblea constituent sigui la solució. Actualment el poder econòmic, el mediàtic, el judicial, el legislatiu, el policial i les forces armades estan en mans de la dreta immobilista i reaccionària. Com diu el veterà pensador i activista peruà Héctor Béjar “ara mateix és molt difícil pensar en una sortida decent i realista”.

Ningú sap com pot acabar aquest darrer episodi de la llarga crisi que viu el Perú des de fa dècades i que no té aturador. Tothom recorda la cèlebre frase escrita per Mario Vargas Llosa a l’obra Conversación en La Catedral, publicada el 1969, en què un dels seus personatges pregunta: ¿En qué momento se jodió el Perú, Zabalita? D’aquesta frase fa més de mig segle, i des d’aleshores no sembla que les coses hagin anat millor. Però és difícil pensar en cap millora si no hi ha, de la manera que sigui, alguna política que suposi l’inici d’alguna reparació dels greuges i les injustícies seculars que han patit la gran majoria dels qui l’habiten. De ben segur que aquest diagnòstic no el comparteix l’autor de la novel·la citada, però jo penso que és l’única sortida possible.