El sisme a les zones rurals
Després de més de deu dies del terratrèmol a Turquia i Síria, els rescats es donen per finalitzats a la majoria de províncies i les tasques de reconstrucció continuen. El nombre de morts augmenta cada dia, de moment ja en són més de 42.000, i els damnificats busquen un lloc temporal, o no, per viure. Als indrets afectats es col·loquen tendes, algunes famílies s’allotgen en hotels d’altres zones del país i alguns amb bus, avió o tren es desplacen a les grans ciutats de l’oest de Turquia.
Mentrestant, un grup de 10.000 enginyers civils que depenen del ministeri turc d’urbanisme revisen edifici per edifici per comprovar-ne l’estat i determinar si podrà tornar a ser habitable. Treuen el guix i la pintura de les parets i n’analitzen les esquerdes.
La televisió turca emet, les vint-i-quatre hores del dia, les conseqüències del terratrèmol. Sempre en els mateixos cinc espais: Antioquia, Kahramanmaras, Gaziantep, Iskenderun i Adiyaman. No obstant això, aquestes són només les grans ciutats afectades pel terratrèmol, mentre que les províncies estan formades per pobles que també han quedat devastats. La veu dels habitants d’aquests indrets no té espai als canals oficials ni troba altaveu a les xarxes socials.
“A Besni Kutluca, província Adiyaman, ens van deixar dues tendes el primer dia del terratrèmol. No ha arribat cap ajuda des de llavors. A la regió fa molt fred, tenim nens petits i necessitem urgentment tendes de campanya”, publica Kemal Özkiraz, comunicador turc sis dies després del terratrèmol. “A Adiyaman, els kurds construeixen els seus propis habitatges i ningú no els ajuda”, explica també a les xarxes Mala Mine, veïna de la regió. La ciutat d’Adiyaman és una de les zones més afectades on menys ajuda ha arribat i, conseqüentment, a les zones rurals de la província tampoc no hi ha tot el que mínimament caldria.
Així, l’ajuda a les zones rurals es fonamenta bàsicament en la solidaritat dels veïns. Yakup Özdemin és un habitant de 70 anys de Gölbasi, també a la regió d’Adiyaman; casa seva ha quedat destruïda pel terratrèmol, igual que el seu cotxe. Tot i això, s’ha muntat una tenda davant de l’edifici. El Yakup, com un grup ampli de ciutadans, decideix quedar-se al poble on ha viscut sempre: “Em quedo perquè aquí ho tinc tot, això és casa meva.” Explica que els mitjans no parlen dels pobles perquè “el gran sempre es menja el petit”, i que sort n’han tingut de la solidaritat veïnal: “Hem de donar gràcies als habitants del poble de Tokat, que ens ha ofert molta ajuda.” L’agència de notícies Anadolu publica que voluntaris de Tokat, ubicat al nord del país, prop del mar Negre i a més de 400 quilòmetres de la zona afectada, s’han desplaçat per donar suport i estan col·laborant en la construcció d’una infraestructura de 1.500 cases contenidors per allotjar 6.000 persones del voltant de Gölbasi. Els pobles de la regió d’Adiyaman formen part de la zona kurda de Turquia i estan envoltats per la serralada Toroslar, les muntanyes del Taure, on neix el riu Eufrates. El dia del terratrèmol molts estaven nevats, i fins al cap de dos dies les temperatures no van començar a pujar. En alguns, com Gölbasi, el gel encara cobreix les voreres.
Si seguim cap al nord d’Adiyaman, cada cop ens apropem més a les muntanyes i les aldees són més petites i senzilles. Serefli és un poble de 500 habitants que també ha patit les repercussions del terratrèmol. Durant els sismes van morir 50 persones i moltes de les cases van quedar afectades. El tiet i el cosí de la Seyma també formen part d’aquest grup. A casa del pare de la Seyma, l’alcalde del poble, ara mateix hi dormen 31 persones en dues habitacions: “Necessitem 50 tendes, però només en tenim 15, per això, els que tenim algunes habitacions acollim la resta del poble i els veïns que venen d’altres llocs més afectats”, especifica la Seyma. Diu que el primer dia sí que van rebre ajuda humanitària, però que fins al cap d’una setmana no n’han tingut més. Per menjar aprofiten els animals que hi ha a cada casa: cabres, vaques i gallines. Malgrat tot, la Seyma explica: “No tenim aigua corrent ni cobertura per poder comunicar-nos bé, i a més, ens falten productes d’higiene íntima femenina.”
La Seyma és jugadora de voleibol a l’equip nacional i professora d’educació física a l’escola de Serefli. Ara mateix ho serà també dels infants que provenen dels pobles més petits, com Dindirmaz, un poble a 6 quilòmetres de Serefli que és inaccessible en cotxe a causa del mal estat de la carretera. Un dels problemes dels veïnats de prop d’aquestes muntanyes han estat els despreniments, que han provocat el perill d’esfondrament d’habitatges, l’ensorrament de ponts i el tancament dels accessos a alguns pobles i camins. Dindirmaz és més petit que Serefli. Aquí els habitants també es queixen de la poca ajuda i narren que ells mateixos es van haver d’encarregar de les tasques més dures.
Era possible la prevenció?
Feia anys que els experts alertaven d’un possible terratrèmol a la placa d’Anatòlia. Més enllà dels experts, polítics i habitants de la regió també eren conscients del perill d’un nou terratrèmol a la zona. Quan comences a viure a Turquia és un dels primers temes que surt a la palestra: “Pensa a tancar el gas quan acabis de cuinar, és millor prevenir per si hi hagués un terratrèmol”; “Jo tinc un kit d’emergència per actuar davant d’un terratrèmol. Al costat de la porta hi guardo aigua, menjar, una muda, un xiulet, una llista de contactes i una llanterna”; “A l’escola fem simulacres de terratrèmols”; “Fixa-t’hi, pel carrer veuràs els símbols de trobada per als veïns, que marquen espais segurs per si hi ha un terratrèmol.”
En els últims cinquanta anys hi ha hagut set terratrèmols de magnitud de més de 7 graus a l’escala de Richter al país. El 3 d’agost del 2022, sis mesos abans dels terratrèmols, el cap del partit opositor Iyi Party, a Kahramanmaras, una de les ciutats més afectades pels sismes, va fer un discurs alertant de la poca preparació de la ciutat davant els possibles terratrèmols: “L’any passat vam viure un terratrèmol a Elazig de magnitud 5,5 (a 300 km de Kahramanmaras) i la ciutat va tremolar tant com els nostres cotxes al carrer. Així que vam demanar als responsables si la ciutat tenia un pla d’anàlisi del risc. Si en té, qui n’és conscient? No n’hi ha prou que el coneguin deu o quinze persones”.
Per entendre la magnitud del problema també s’ha de considerar l’estat dels edificis com un element rellevant. Estructuralment moltes de les construccions no compleixen la normativa per fer front als sismes, alguns per antiguitat i d’altres per un seguit d’amnisties que el govern ha anat donant des del 1960. Durant els vint anys que fa que Recep Tayyip Erdogan n’és al capdavant, s’han produït vuit grans legalitzacions d’edificis sense la llicència de seguretat necessària, a canvi de contraprestacions econòmiques.
Un exemple és l’amnistia, el maig del 2018, cinc setmanes abans de les eleccions presidencials, quan el govern va donar permís per habitar 3 milions d’edificis que no seguien la regulació. Durant la campanya de les eleccions a Hatay, una de les regions més afectades, Erdogan va anunciar que s’havia resolt el problema de molts habitants en permetre l’ocupació dels edificis, la “pau de la construcció”, ho va anomenar. En total, més de 75.000 edificis de la zona afectada pel terratrèmol formen part dels edificis amnistiats, segons Pelin Pinar Giritlioglu, cap de la Unió de la Cambra d’Enginyers turcs i de la Cambra d’Arquitectes i Urbanistes a Istanbul.
Amb les conseqüències del terratrèmol encara latents, el 14 de maig a Turquia se celebren eleccions presidencials, una setmana després que s’acabi l’estat d’emergència que s’ha atorgat pels efectes dels sismes. La data inicial era el 18 de juny, però Erdogan va decidir anticipar-les. Serà possible amb la situació actual celebrar-les? Com condicionarà el moment el resultat de les urnes? De moment, és difícil determinar l’efecte que tindrà el terratrèmol en les eleccions, ni si passarà factura a l’actual president. El que sabem és que la gestió de la crisi humanitària derivada del desastre natural serà clau per al resultat en un futur pròxim.
