Adeu de Sturgeon i canvi d’estratègia?

El 15 de febrer, la líder del Par­tit Naci­o­nal Escocès (SNP) i pri­mera minis­tra d’Escòcia, Nicola Stur­geon, va con­vo­car una roda de premsa i per sor­presa va dimi­tir. No era una decisió gens pre­vista, ja que fa menys d’un any va tor­nar a gua­nyar les elec­ci­ons esco­ce­ses. Per argu­men­tar el seu adeu, entre altres coses, va dir: “Soc un ésser humà, a més de política” i es va refe­rir al seu can­sa­ment, per la qual cosa es pot deduir que es retira més per aspec­tes per­so­nals que polítics, cosa que nor­mal­ment és certa només a mit­ges. Però què és l’SNP i qui és Nicola Stur­geon?

L’SNP es va fun­dar el 1934 i fins fa trenta anys havia sigut un par­tit petit unit per la idea de la inde­pendència d’Escòcia (sense con­cre­tar gaire com es podria acon­se­guir) i sense gaire ide­o­lo­gia. Hi con­vi­vien par­ti­da­ris i detrac­tors en temes com l’avor­ta­ment, el divorci o la Unió Euro­pea, i tam­poc tenien gaire clar si volien abai­xar impos­tos o més ser­veis públics. Però a par­tir dels anys noranta, amb el lide­ratge d’Alex Sal­mond es va impo­sar la cla­ri­fi­cació ideològica: l’SNP va pas­sar a ser un par­tit soci­al­demòcrata en allò social i gra­du­a­lista en allò naci­o­nal, és a dir que con­si­dera que l’auto­no­mia és un pas cap a la inde­pendència i no una trampa de Lon­dres.

El 1997, el nou govern labo­rista britànic encapçalat per Tony Blair va con­vo­car un referèndum per tor­nar a Escòcia part dels seus poders. De fet, en deien devo­lu­tion (‘devo­lució’) emfa­tit­zant que Lon­dres retor­nava part dels poders que Escòcia ja havia tin­gut abans del 1707. Tant els labo­ris­tes com l’SNP van fer cam­pa­nya a favor d’aquesta devo­lució i van gua­nyar el referèndum. Es va crear l’auto­no­mia, se li van trans­fe­rir com­petències, es va esco­llir un par­la­ment i es van crear noves ins­ti­tu­ci­ons.

L’auto­no­mia ha estat com aigua beneïda per a l’SNP. Les dues pri­me­res elec­ci­ons esco­ce­ses les van gua­nyar els labo­ris­tes (ben pre­vi­si­ble, ja que por­ta­ven un segle sent el par­tit majo­ri­tari a Escòcia), però d’ençà del 2007 les va gua­nyar l’SNP i des de lla­vors ha gover­nat. De fet, l’estratègia de l’SNP cap a la inde­pendència s’ha cen­trat en els rèdits de gover­nar. S’ha apel·lat més a argu­ments del tipus “en una Escòcia inde­pen­dent viuríem millor” o “si amb la poca auto­no­mia que tenim ho fem bé, ima­gina què faríem si tinguéssim tot el poder que té un estat” més que a la història o la iden­ti­tat. L’SNP impulsa polítiques d’esquer­res en ter­mes econòmics, afa­vo­rint la sani­tat pública i pro­mo­vent les beques i la gratuïtat en l’ense­nya­ment, i s’emmi­ra­lla en els països nòrdics. Tot ple­gat els ha permès res­sal­tar les diferències d’un govern escocès d’esquer­res i euro­pe­ista (com la major part de la soci­e­tat esco­cesa) davant un govern de Lon­dres de dre­tes i que ha sor­tit de la UE.

I qui és Nicola Stur­geon? La fins ara líder indis­cu­ti­ble de l’inde­pen­den­tisme escocès va començar a mili­tar a l’SNP als 16 anys, quan era un par­tit petit (tenia dos escons al par­la­ment britànic dels cin­quanta-nou que cor­res­po­nen a Escòcia, men­tre que ara en té qua­ranta-vuit), i la inde­pendència era una idea poc rea­lista d’una mino­ria. Lli­cen­ci­ada en dret, va exer­cir breu­ment d’advo­cada, però als 29 anys ja va obte­nir un escó, i des de lla­vors ha dedi­cat tota la seva vida labo­ral a la política de par­tit i ins­ti­tu­ci­o­nal. El 2004 va inten­tar esde­ve­nir la líder del par­tit, però va reti­rar-se i va donar Suport a Alex Sal­mond, de qui des de lla­vors va ser la mà dreta. Durant aquests anys, l’SNP ha esde­vin­gut la pri­mera força política a Escòcia, ha con­ver­tit la inde­pendència en el tema més impor­tant de la política esco­cesa i el 2014 va acon­se­guir que Lon­dres acceptés un referèndum que van per­dre per ben poc. D’ençà de la der­rota en el referèndum, els seus camins es van sepa­rar. Sal­mond, fins lla­vors líder indis­cu­ti­ble i carismàtic, va dimi­tir i Stur­geon va esde­ve­nir la líder del par­tit i del govern. Però anys més tard van aca­bar molt mala­ment: el 2018, nou dones van acu­sar Sal­mond d’haver comès abu­sos sexu­als, i ell va adme­tre que havia tin­gut com­por­ta­ments ina­pro­pi­ats però no que hagués abu­sat de ningú, i tres anys més tard un tri­bu­nal li va donar la raó i el va absol­dre de les acu­sa­ci­ons. A Sal­mond no li van agra­dar l’acti­tud ni les decla­ra­ci­ons de Stur­geon ni del seu govern en relació amb el seu cas, va aban­do­nar l’SNP i va crear un nou par­tit inde­pen­den­tista que no ha acon­se­guit cap escó.

El man­dat de Stur­geon s’ha carac­te­rit­zat per la recla­mació d’un nou referèndum d’inde­pendència (després de la sor­tida del Regne Unit de la UE), les polítiques pro­gres­sis­tes i l’opo­sició al govern con­ser­va­dor britànic. Però hi ha dues qüesti­ons que han ennu­vo­lat el seu man­dat els últims mesos i que poden haver con­tribuït a l’aban­do­na­ment de l’escena política: la llei trans i el rebuig del Tri­bu­nal Suprem britànic a un referèndum uni­la­te­ral. Anem a pams.

El Par­la­ment escocès va apro­var una llei que faci­li­tava el canvi de gènere a par­tir de l’autoi­den­ti­fi­cació (de quin gènere se sent la per­sona) i sense neces­si­tat d’infor­mes mèdics ni medi­cació. Hi ha hagut dos debats. En pri­mer lloc, res­pecte a les com­petències i l’auto­go­vern, perquè per pri­mer cop una llei esco­cesa no ha entrat en vigor perquè el govern de Lon­dres l’ha vetat. Però bona part del debat gira entorn del con­tin­gut de la llei. Tot i no tenir relació directa amb la llei, un vio­la­dor con­dem­nat i empre­so­nat va can­viar de gènere, va dema­nar el tras­llat a una presó de dones i se li va con­ce­dir, tot i que després de mol­tes mani­fes­ta­ci­ons i polèmiques el van tor­nar a tras­lla­dar a una presó d’homes. Aquest fet, entre d’altres, ha con­ver­tit aquesta llei en l’assumpte que més divi­deix l’SNP, que feia més de dues dècades que es man­te­nia com un par­tit amb molta tran­quil·litat interna. D’altra banda, davant la nega­tiva del govern britànic a acor­dar un altre referèndum empa­rant-se en el fet que “el resul­tat era vàlid per a una gene­ració”, Stur­geon va voler pre­gun­tar al Tri­bu­nal Suprem britànic si el Par­la­ment escocès tenia dret a con­vo­car un referèndum uni­la­te­ral­ment, és a dir encara que el govern de Lon­dres s’hi oposés. I la res­posta ha estat que no.

Això ha situat l’inde­pen­den­tisme davant una paret que no s’espe­rava: el referèndum només es farà si el govern de Lon­dres ho vol. En calent i com a res­posta a la sentència, Stur­geon va cri­dar a con­ver­tir les pro­pe­res elec­ci­ons britàniques en un ple­bis­cit sobre la inde­pendència d’Escòcia (votar l’SNP equi­val­dria al sí a la inde­pendència), però aquest ple­bis­cit no és un referèndum en què l’altra part hagi d’accep­tar el resul­tat, com bé sabem els cata­lans.

A Lon­dres, la renúncia de Stur­geon s’ha vis­cut amb una satis­facció indis­si­mu­lada, espe­ci­al­ment entre els con­ser­va­dors. Els tabloi­des i alguns dia­ris supo­sa­da­ment més res­pec­ta­bles titu­la­ven que Stur­geon no ha aca­bat amb el Regne Unit sinó que els seus fra­cas­sos han aca­bat amb ella. És una cons­tant gai­rebé uni­ver­sal que els líders inde­pen­den­tis­tes no cauen bé entre els mit­jans i els líders de la capi­tal del país del qual es volen sepa­rar. El líder labo­rista britànic, Keir Star­mer, en canvi, no ha vol­gut fer gaire lle­nya de l’arbre cai­gut. Sap que si els labo­ris­tes volen tor­nar a gover­nar molt pro­ba­ble­ment neces­si­ta­ran els vots de l’SNP al par­la­ment britànic. I pot­ser ha posat una espel­meta desit­jant que la con­dició per fer-lo pri­mer minis­tre no sigui la de con­vo­car un referèndum.

Quan Stur­geon escri­gui les seves memòries segu­ra­ment expli­carà el que l’ha dut a dimi­tir, si només hi ha can­sa­ment per­so­nal o també hi ha hagut pres­si­ons i traïcions entre bas­ti­dors. Sigui com sigui, per pri­mera vegada en mol­tes dècades no està clar qui serà el líder de l’SNP. Stur­geon no ha vol­gut o no ha pogut dei­xar lli­gat el seu relleu, i al març els mili­tants podran votar entre diver­sos can­di­dats i, pot­ser, entre estratègies de par­tit dife­rents. I en el cas escocès, a diferència del català, això vol dir l’estratègia de tot l’inde­pen­den­tisme. En el que sí que s’assem­bla la situ­ació de l’inde­pen­den­tisme escocès i el català és que tenen més suport del que gai­rebé mai han tin­gut en tres segles i fa anys que gover­nen la seva auto­no­mia, però no aca­ben de tro­bar la manera de con­ver­tir-se en un estat inde­pen­dent. Veu­rem per quina estratègia opten a Escòcia.