El 15 de febrer, la líder del Partit Nacional Escocès (SNP) i primera ministra d’Escòcia, Nicola Sturgeon, va convocar una roda de premsa i per sorpresa va dimitir. No era una decisió gens prevista, ja que fa menys d’un any va tornar a guanyar les eleccions escoceses. Per argumentar el seu adeu, entre altres coses, va dir: “Soc un ésser humà, a més de política” i es va referir al seu cansament, per la qual cosa es pot deduir que es retira més per aspectes personals que polítics, cosa que normalment és certa només a mitges. Però què és l’SNP i qui és Nicola Sturgeon?

L’SNP es va fundar el 1934 i fins fa trenta anys havia sigut un partit petit unit per la idea de la independència d’Escòcia (sense concretar gaire com es podria aconseguir) i sense gaire ideologia. Hi convivien partidaris i detractors en temes com l’avortament, el divorci o la Unió Europea, i tampoc tenien gaire clar si volien abaixar impostos o més serveis públics. Però a partir dels anys noranta, amb el lideratge d’Alex Salmond es va imposar la clarificació ideològica: l’SNP va passar a ser un partit socialdemòcrata en allò social i gradualista en allò nacional, és a dir que considera que l’autonomia és un pas cap a la independència i no una trampa de Londres.

El 1997, el nou govern laborista britànic encapçalat per Tony Blair va convocar un referèndum per tornar a Escòcia part dels seus poders. De fet, en deien devolution (‘devolució’) emfatitzant que Londres retornava part dels poders que Escòcia ja havia tingut abans del 1707. Tant els laboristes com l’SNP van fer campanya a favor d’aquesta devolució i van guanyar el referèndum. Es va crear l’autonomia, se li van transferir competències, es va escollir un parlament i es van crear noves institucions.

L’autonomia ha estat com aigua beneïda per a l’SNP. Les dues primeres eleccions escoceses les van guanyar els laboristes (ben previsible, ja que portaven un segle sent el partit majoritari a Escòcia), però d’ençà del 2007 les va guanyar l’SNP i des de llavors ha governat. De fet, l’estratègia de l’SNP cap a la independència s’ha centrat en els rèdits de governar. S’ha apel·lat més a arguments del tipus “en una Escòcia independent viuríem millor” o “si amb la poca autonomia que tenim ho fem bé, imagina què faríem si tinguéssim tot el poder que té un estat” més que a la història o la identitat. L’SNP impulsa polítiques d’esquerres en termes econòmics, afavorint la sanitat pública i promovent les beques i la gratuïtat en l’ensenyament, i s’emmiralla en els països nòrdics. Tot plegat els ha permès ressaltar les diferències d’un govern escocès d’esquerres i europeista (com la major part de la societat escocesa) davant un govern de Londres de dretes i que ha sortit de la UE.

I qui és Nicola Sturgeon? La fins ara líder indiscutible de l’independentisme escocès va començar a militar a l’SNP als 16 anys, quan era un partit petit (tenia dos escons al parlament britànic dels cinquanta-nou que corresponen a Escòcia, mentre que ara en té quaranta-vuit), i la independència era una idea poc realista d’una minoria. Llicenciada en dret, va exercir breument d’advocada, però als 29 anys ja va obtenir un escó, i des de llavors ha dedicat tota la seva vida laboral a la política de partit i institucional. El 2004 va intentar esdevenir la líder del partit, però va retirar-se i va donar Suport a Alex Salmond, de qui des de llavors va ser la mà dreta. Durant aquests anys, l’SNP ha esdevingut la primera força política a Escòcia, ha convertit la independència en el tema més important de la política escocesa i el 2014 va aconseguir que Londres acceptés un referèndum que van perdre per ben poc. D’ençà de la derrota en el referèndum, els seus camins es van separar. Salmond, fins llavors líder indiscutible i carismàtic, va dimitir i Sturgeon va esdevenir la líder del partit i del govern. Però anys més tard van acabar molt malament: el 2018, nou dones van acusar Salmond d’haver comès abusos sexuals, i ell va admetre que havia tingut comportaments inapropiats però no que hagués abusat de ningú, i tres anys més tard un tribunal li va donar la raó i el va absoldre de les acusacions. A Salmond no li van agradar l’actitud ni les declaracions de Sturgeon ni del seu govern en relació amb el seu cas, va abandonar l’SNP i va crear un nou partit independentista que no ha aconseguit cap escó.

El mandat de Sturgeon s’ha caracteritzat per la reclamació d’un nou referèndum d’independència (després de la sortida del Regne Unit de la UE), les polítiques progressistes i l’oposició al govern conservador britànic. Però hi ha dues qüestions que han ennuvolat el seu mandat els últims mesos i que poden haver contribuït a l’abandonament de l’escena política: la llei trans i el rebuig del Tribunal Suprem britànic a un referèndum unilateral. Anem a pams.

El Parlament escocès va aprovar una llei que facilitava el canvi de gènere a partir de l’autoidentificació (de quin gènere se sent la persona) i sense necessitat d’informes mèdics ni medicació. Hi ha hagut dos debats. En primer lloc, respecte a les competències i l’autogovern, perquè per primer cop una llei escocesa no ha entrat en vigor perquè el govern de Londres l’ha vetat. Però bona part del debat gira entorn del contingut de la llei. Tot i no tenir relació directa amb la llei, un violador condemnat i empresonat va canviar de gènere, va demanar el trasllat a una presó de dones i se li va concedir, tot i que després de moltes manifestacions i polèmiques el van tornar a traslladar a una presó d’homes. Aquest fet, entre d’altres, ha convertit aquesta llei en l’assumpte que més divideix l’SNP, que feia més de dues dècades que es mantenia com un partit amb molta tranquil·litat interna. D’altra banda, davant la negativa del govern britànic a acordar un altre referèndum emparant-se en el fet que “el resultat era vàlid per a una generació”, Sturgeon va voler preguntar al Tribunal Suprem britànic si el Parlament escocès tenia dret a convocar un referèndum unilateralment, és a dir encara que el govern de Londres s’hi oposés. I la resposta ha estat que no.

Això ha situat l’independentisme davant una paret que no s’esperava: el referèndum només es farà si el govern de Londres ho vol. En calent i com a resposta a la sentència, Sturgeon va cridar a convertir les properes eleccions britàniques en un plebiscit sobre la independència d’Escòcia (votar l’SNP equivaldria al sí a la independència), però aquest plebiscit no és un referèndum en què l’altra part hagi d’acceptar el resultat, com bé sabem els catalans.

A Londres, la renúncia de Sturgeon s’ha viscut amb una satisfacció indissimulada, especialment entre els conservadors. Els tabloides i alguns diaris suposadament més respectables titulaven que Sturgeon no ha acabat amb el Regne Unit sinó que els seus fracassos han acabat amb ella. És una constant gairebé universal que els líders independentistes no cauen bé entre els mitjans i els líders de la capital del país del qual es volen separar. El líder laborista britànic, Keir Starmer, en canvi, no ha volgut fer gaire llenya de l’arbre caigut. Sap que si els laboristes volen tornar a governar molt probablement necessitaran els vots de l’SNP al parlament britànic. I potser ha posat una espelmeta desitjant que la condició per fer-lo primer ministre no sigui la de convocar un referèndum.

Quan Sturgeon escrigui les seves memòries segurament explicarà el que l’ha dut a dimitir, si només hi ha cansament personal o també hi ha hagut pressions i traïcions entre bastidors. Sigui com sigui, per primera vegada en moltes dècades no està clar qui serà el líder de l’SNP. Sturgeon no ha volgut o no ha pogut deixar lligat el seu relleu, i al març els militants podran votar entre diversos candidats i, potser, entre estratègies de partit diferents. I en el cas escocès, a diferència del català, això vol dir l’estratègia de tot l’independentisme. En el que sí que s’assembla la situació de l’independentisme escocès i el català és que tenen més suport del que gairebé mai han tingut en tres segles i fa anys que governen la seva autonomia, però no acaben de trobar la manera de convertir-se en un estat independent. Veurem per quina estratègia opten a Escòcia.