LA NICARAGUA D’ORTEGA: FINS QUAN?

Alguns coneguts i amics nicaragüencs es van assabentar la nit del dia 15 de febrer que un jutge del tribunal d’apel·lació de Nicaragua els havia desposseït de la seva nacionalitat i de les seves propietats i béns. Eren alguns dels 317 opositors a Daniel Ortega, 222 dels quals havien estat empresonats durant dos anys i els acabaven d’alliberar, i la resta (fins arribar a 317) eren activistes i polítics que ja estaven exiliats a Costa Rica, Mèxic, els Estats Units o l’Estat espanyol.

La notícia que acabo d’exposar –la de la retirada de la ciutadania– no s’ha difós gaire, si bé suposa una violació flagrant dels drets humans. El dret a tenir una ciutadania nacional figura a la Declaració Universal dels Drets Humans del 1948, que estipula que “tota persona té dret a una nacionalitat i que a ningú se li pot treure arbitràriament”. El que més ha transcendit sobre Nicaragua en els mitjans de comunicació és que el 9 de febrer passat, Daniel Ortega va ordenar alliberar 222 presos polítics que feia gairebé dos anys que eren en una presó d’alta seguretat (la del Chipote), acusats de cometre “actes en contra de la sobirania de Nicaragua i per incitar a la violència, el terrorisme i la desestabilització del país”. Aquests 222 presos van ser traslladats de la presó fins a un avió que els va transportar a l’aeroport de Dulles, a prop de Washington. Entre els presos hi havia opositors de tot tipus: polítics, empresaris, periodistes, activistes mediambientals, camperols, religiosos, feministes i estudiants. Destacava que entre els “alliberats” hi havia personalitats emblemàtiques de la revolució sandinista (com la comandante 2 Dora María Téllez i Víctor Hugo Tinoco), així com familiars de l’expresidenta Violeta Barrios (entre ells la seva filla Cristiana Chamorro, la candidata preferida per l’oposició per presentar-se a les eleccions del 2021 contra Ortega).

L’empresonament massiu de líders opositors (i posteriorment el seu desterrament i retirada de la ciutadania) va ser l’últim esglaó d’una deriva autoritària impulsada per Daniel Ortega sobre l’organització que controla, el Frente Sandinista de Liberación Nacional (FSLN) i sobre el mateix estat que presideix des de la seva tornada al poder l’any 2007. Des de llavors, la parella presidencial, conformada per Daniel Ortega i la seva dona, Rosario Murillo, ha anat maniobrant per tal de revertir tot el que hi havia d’autèntic i admirable en el sandinisme i en la seva revolució (que va ser emblemàtica i admirada per l’esquerra internacionalista durant la dècada dels vuitanta). Però això no és cap novetat, avui: el poeta Ernesto Cardenal i l’escriptor Sergio Ramírez, tots dos antics companys d’Ortega i antics líders sandinistes, ja van donar testimoni d’aquesta perversió als seus llibres La revolución perdida (Trotta) i Adiós muchachos (Alfaguara). La novetat és que ningú mai va arribar pensar que la deriva autoritària assoliria l’extrem en què es troba avui.

La qüestió, però, és que Ortega s’ha anat apropiant de l’estat i de totes les institucions del país lentament. Se l’ha fet seu a poc a poc, al llarg dels quatre mandats que ha encadenat des del 2007. Primer ho va fer a través d’incrementar el clientelisme i la cooptació, i posteriorment canviant les regles del joc a favor seu. Tot seguit, va polititzar l’administració i les forces armades i, finalment, va exercir una repressió violenta contra tota oposició.

L’episodi més crític de la deriva autoritària del règim va ser la revolta esdevinguda el 19 d’abril del 2018. Aquell dia van començar una sèrie de protestes que es van estendre ràpidament a amplis sectors de la societat. L’espurna que va encendre l’esclat social va ser una manifestació estudiantil que rebutjava unes mesures governamentals sobre les pensions dels jubilats i que poc després va esdevenir una esmena a la totalitat del règim, demanant la fi de les formes autoritàries, patrimonials i plutocràtiques de Daniel Ortega i els seus afins.

Davant l’envergadura de les protestes –conegudes com “la primavera nicaragüenca”– el govern va desencadenar una repressió desproporcionada que va esquerdar l’edifici dels consensos i les complicitats (moltes d’inconfessables) aconseguides entre una part de la societat civil i el règim, cosa que va posar en qüestió la seva supervivència. Aquesta crisi donava fe de l’esgotament d’un model polític, econòmic i social que no podia –ni volia– reformar-se.

Va ser en aquest context que va arribar la crisi sanitària provocada per la covid-19, que va brindar a Ortega l’oportunitat de solucionar la primera crisi a costa de la segona. És a dir, va aprofitar l’excepcionalitat de la situació pandèmica per aprovar a l’Assemblea Nacional (que controlava) una bateria legislativa per atacar l’oposició. En aquell moment, Ortega ja va entendre que per mantenir-se al poder calia aturar qualsevol capacitat de maniobra de l’oposició, i que per aquest motiu necessitava una legislació extremadament punitiva. Així, es van redactar i aprovar un seguit de lleis entre les quals va destacar una iniciativa legislativa que tenia com a fi el control de l’activitat al ciberespai (la llei 1042, una llei especial de ciberdelictes), coneguda com a “llei mordassa”. Aquesta llei, alhora, es va complementar amb la llei de regulació d’agents estrangers, aprovada el 15 d’octubre del 2020, destinada a bloquejar els fons econòmics de què podien disposar les organitzacions civils, i les va poder titllar de vehicles destinats a les “ingerències” de governs, organitzacions o persones naturals estrangeres en els assumptes interns o externs de Nicaragua.” A aquestes dues lleis se li va sumar, a més, la “llei de defensa dels drets del poble a la independència, la sobirania i l’autodeterminació per a la pau” que fixava uns criteris pels quals el govern podia convertir qualsevol ciutadà opositor en traïdor a la pàtria.

Arran de tot el que he exposat fins ara, entre finals del 2020 i principis del 2021, es va aprovar un paquet legislatiu que va permetre al govern –a banda de celebrar eleccions autoritàries– empresonar els líders de l’oposició i retirar-los la ciutadania, així com suprimir la personalitat jurídica de les associacions i les ONG crítiques i confiscar-los els seus béns.

La gran pregunta que ens fa molta gent és fins quan Daniel Ortega es podrà mantenir al poder. Les lleis que s’han desplegat al llarg dels darrers anys a Nicaragua no permeten, ara mateix, cap tipus de dissidència. Tots els qui ens dediquem a l’estudi de la política pensem que és una fantasia dels dictadors creure que totes les persones seran, per força si és el cas, sempre lleials a la seva figura. Fins i tot Charles Maurice de Talleyrand, aristòcrata, sacerdot, polític, diplomàtic i estadista francès que va sobreviure la Revolució Francesa, Napoleó i l’imperi, va encunyar la frase que diu “amb les baionetes tot és possible, menys seure-hi a sobre”, una frase que indica que per la força es pot conquerir el poder i sotmetre un poble, però que és molt difícil mantenir-lo fidel si no hi ha consens ni legitimitat.

Així que si bé no queda clar què pot succeir en un futur, crec que és raonable pensar que a curt termini és molt difícil que hi hagi una apertura i una democratització de Nicaragua. Però també és igualment difícil pensar que a mitjà i llarg termini el règim cada vegada més personalista, patrimonial i familiarista de Daniel Ortega es pugui consolidar. A més, d’entre tots els règims autoritaris, els que tenen més difícil mantenir i organitzar una successió són els que es basen en els llinatges familiars. Així que si bé no podem ser gaire optimistes sobre Nicaragua avui dia, crec que les coses no poden empitjorar gaire en el futur.