LA NICARAGUA D’ORTEGA: FINS QUAN?

Alguns cone­guts i amics nica­ragüencs es van assa­ben­tar la nit del dia 15 de febrer que un jutge del tri­bu­nal d’apel·lació de Nica­ra­gua els havia des­posseït de la seva naci­o­na­li­tat i de les seves pro­pi­e­tats i béns. Eren alguns dels 317 opo­si­tors a Daniel Ortega, 222 dels quals havien estat empre­so­nats durant dos anys i els aca­ba­ven d’alli­be­rar, i la resta (fins arri­bar a 317) eren acti­vis­tes i polítics que ja esta­ven exi­li­ats a Costa Rica, Mèxic, els Estats Units o l’Estat espa­nyol.

La notícia que acabo d’expo­sar –la de la reti­rada de la ciu­ta­da­nia– no s’ha difós gaire, si bé suposa una vio­lació fla­grant dels drets humans. El dret a tenir una ciu­ta­da­nia naci­o­nal figura a la Decla­ració Uni­ver­sal dels Drets Humans del 1948, que esti­pula que “tota per­sona té dret a una naci­o­na­li­tat i que a ningú se li pot treure arbitrària­ment”. El que més ha trans­cen­dit sobre Nica­ra­gua en els mit­jans de comu­ni­cació és que el 9 de febrer pas­sat, Daniel Ortega va orde­nar alli­be­rar 222 pre­sos polítics que feia gai­rebé dos anys que eren en una presó d’alta segu­re­tat (la del Chi­pote), acu­sats de come­tre “actes en con­tra de la sobi­ra­nia de Nica­ra­gua i per inci­tar a la violència, el ter­ro­risme i la deses­ta­bi­lit­zació del país”. Aquests 222 pre­sos van ser tras­lla­dats de la presó fins a un avió que els va trans­por­tar a l’aero­port de Dulles, a prop de Was­hing­ton. Entre els pre­sos hi havia opo­si­tors de tot tipus: polítics, empre­sa­ris, peri­o­dis­tes, acti­vis­tes medi­am­bi­en­tals, cam­pe­rols, reli­gi­o­sos, femi­nis­tes i estu­di­ants. Des­ta­cava que entre els “alli­be­rats” hi havia per­so­na­li­tats emblemàtiques de la revo­lució san­di­nista (com la coman­dante 2 Dora María Téllez i Víctor Hugo Tinoco), així com fami­li­ars de l’expre­si­denta Vio­leta Bar­rios (entre ells la seva filla Cris­ti­ana Cha­morro, la can­di­data pre­fe­rida per l’opo­sició per pre­sen­tar-se a les elec­ci­ons del 2021 con­tra Ortega).

L’empre­so­na­ment mas­siu de líders opo­si­tors (i poste­ri­or­ment el seu des­ter­ra­ment i reti­rada de la ciu­ta­da­nia) va ser l’últim esglaó d’una deriva auto­ritària impul­sada per Daniel Ortega sobre l’orga­nit­zació que con­trola, el Frente San­di­nista de Libe­ración Naci­o­nal (FSLN) i sobre el mateix estat que pre­si­deix des de la seva tor­nada al poder l’any 2007. Des de lla­vors, la pare­lla pre­si­den­cial, con­for­mada per Daniel Ortega i la seva dona, Rosa­rio Muri­llo, ha anat mani­o­brant per tal de rever­tir tot el que hi havia d’autèntic i admi­ra­ble en el san­di­nisme i en la seva revo­lució (que va ser emblemàtica i admi­rada per l’esquerra inter­na­ci­o­na­lista durant la dècada dels vui­tanta). Però això no és cap nove­tat, avui: el poeta Ernesto Car­de­nal i l’escrip­tor Ser­gio Ramírez, tots dos antics com­panys d’Ortega i antics líders san­di­nis­tes, ja van donar tes­ti­moni d’aquesta per­versió als seus lli­bres La revo­lución per­dida (Trotta) i Adiós muc­hac­hos (Alfa­guara). La nove­tat és que ningú mai va arri­bar pen­sar que la deriva auto­ritària asso­li­ria l’extrem en què es troba avui.

La qüestió, però, és que Ortega s’ha anat apro­pi­ant de l’estat i de totes les ins­ti­tu­ci­ons del país len­ta­ment. Se l’ha fet seu a poc a poc, al llarg dels qua­tre man­dats que ha enca­de­nat des del 2007. Pri­mer ho va fer a través d’incre­men­tar el cli­en­te­lisme i la coop­tació, i poste­ri­or­ment can­vi­ant les regles del joc a favor seu. Tot seguit, va poli­tit­zar l’admi­nis­tració i les for­ces arma­des i, final­ment, va exer­cir una repressió vio­lenta con­tra tota opo­sició.

L’epi­sodi més crític de la deriva auto­ritària del règim va ser la revolta esde­vin­guda el 19 d’abril del 2018. Aquell dia van començar una sèrie de pro­tes­tes que es van esten­dre ràpida­ment a amplis sec­tors de la soci­e­tat. L’espurna que va encen­dre l’esclat social va ser una mani­fes­tació estu­di­an­til que rebut­java unes mesu­res gover­na­men­tals sobre les pen­si­ons dels jubi­lats i que poc després va esde­ve­nir una esmena a la tota­li­tat del règim, dema­nant la fi de les for­mes auto­ritàries, patri­mo­ni­als i plu­tocràtiques de Daniel Ortega i els seus afins.

Davant l’enver­ga­dura de les pro­tes­tes –cone­gu­des com “la pri­ma­vera nica­ragüenca”– el govern va des­en­ca­de­nar una repressió des­pro­por­ci­o­nada que va esquer­dar l’edi­fici dels con­sen­sos i les com­pli­ci­tats (mol­tes d’incon­fes­sa­bles) acon­se­gui­des entre una part de la soci­e­tat civil i el règim, cosa que va posar en qüestió la seva super­vivència. Aquesta crisi donava fe de l’esgo­ta­ment d’un model polític, econòmic i social que no podia –ni volia– refor­mar-se.

Va ser en aquest con­text que va arri­bar la crisi sanitària pro­vo­cada per la covid-19, que va brin­dar a Ortega l’opor­tu­ni­tat de solu­ci­o­nar la pri­mera crisi a costa de la segona. És a dir, va apro­fi­tar l’excep­ci­o­na­li­tat de la situ­ació pandèmica per apro­var a l’Assem­blea Naci­o­nal (que con­tro­lava) una bate­ria legis­la­tiva per ata­car l’opo­sició. En aquell moment, Ortega ja va enten­dre que per man­te­nir-se al poder calia atu­rar qual­se­vol capa­ci­tat de mani­o­bra de l’opo­sició, i que per aquest motiu neces­si­tava una legis­lació extre­ma­da­ment puni­tiva. Així, es van redac­tar i apro­var un seguit de lleis entre les quals va des­ta­car una ini­ci­a­tiva legis­la­tiva que tenia com a fi el con­trol de l’acti­vi­tat al cibe­res­pai (la llei 1042, una llei espe­cial de ciber­de­lic­tes), cone­guda com a “llei mor­dassa”. Aquesta llei, alhora, es va com­ple­men­tar amb la llei de regu­lació d’agents estran­gers, apro­vada el 15 d’octu­bre del 2020, des­ti­nada a blo­que­jar els fons econòmics de què podien dis­po­sar les orga­nit­za­ci­ons civils, i les va poder tit­llar de vehi­cles des­ti­nats a les “ingerències” de governs, orga­nit­za­ci­ons o per­so­nes natu­rals estran­ge­res en els assump­tes interns o externs de Nica­ra­gua.” A aques­tes dues lleis se li va sumar, a més, la “llei de defensa dels drets del poble a la inde­pendència, la sobi­ra­nia i l’auto­de­ter­mi­nació per a la pau” que fixava uns cri­te­ris pels quals el govern podia con­ver­tir qual­se­vol ciu­tadà opo­si­tor en traïdor a la pàtria.

Arran de tot el que he expo­sat fins ara, entre finals del 2020 i prin­ci­pis del 2021, es va apro­var un paquet legis­la­tiu que va per­me­tre al govern –a banda de cele­brar elec­ci­ons auto­ritàries– empre­so­nar els líders de l’opo­sició i reti­rar-los la ciu­ta­da­nia, així com supri­mir la per­so­na­li­tat jurídica de les asso­ci­a­ci­ons i les ONG crítiques i con­fis­car-los els seus béns.

La gran pre­gunta que ens fa molta gent és fins quan Daniel Ortega es podrà man­te­nir al poder. Les lleis que s’han des­ple­gat al llarg dels dar­rers anys a Nica­ra­gua no per­me­ten, ara mateix, cap tipus de dis­sidència. Tots els qui ens dedi­quem a l’estudi de la política pen­sem que és una fan­ta­sia dels dic­ta­dors creure que totes les per­so­nes seran, per força si és el cas, sem­pre lle­ials a la seva figura. Fins i tot Char­les Mau­rice de Talley­rand, aristòcrata, sacer­dot, polític, diplomàtic i esta­dista francès que va sobre­viure la Revo­lució Fran­cesa, Napoleó i l’imperi, va encu­nyar la frase que diu “amb les baio­ne­tes tot és pos­si­ble, menys seure-hi a sobre”, una frase que indica que per la força es pot con­que­rir el poder i sot­me­tre un poble, però que és molt difícil man­te­nir-lo fidel si no hi ha con­sens ni legi­ti­mi­tat.

Així que si bé no queda clar què pot suc­ceir en un futur, crec que és rao­na­ble pen­sar que a curt ter­mini és molt difícil que hi hagi una aper­tura i una demo­cra­tit­zació de Nica­ra­gua. Però també és igual­ment difícil pen­sar que a mitjà i llarg ter­mini el règim cada vegada més per­so­na­lista, patri­mo­nial i fami­li­a­rista de Daniel Ortega es pugui con­so­li­dar. A més, d’entre tots els règims auto­ri­ta­ris, els que tenen més difícil man­te­nir i orga­nit­zar una suc­cessió són els que es basen en els lli­nat­ges fami­li­ars. Així que si bé no podem ser gaire opti­mis­tes sobre Nica­ra­gua avui dia, crec que les coses no poden empit­jo­rar gaire en el futur.