LES TRES OPCIONS DE MACRON

“Si vam decapitar Lluís XVI, podem fer el mateix amb Macron”, han cantat els manifestants en moltes ciutats franceses durant la darrera setmana, mentre l’Assemblea Nacional discutia dues mocions de censura que volien fer caure el govern. Com s’ha arribat a aquesta situació política tan caldejada? Per entendre-ho, cal explicar què ha passat amb la reforma del sistema de pensions i les conseqüències que ha tingut tant al carrer com en el sistema polític.

El govern feia mesos que volia aprovar una reforma del sistema de pensions que eleva l’edat de jubilació dels 62 als 64 anys. No es pot dir que Macron no hagués avisat. Ho duia al programa electoral i no se’n va amagar durant la campanya: volia endarrerir l’edat de jubilació i ho justificava dient que si no ho feia es posava en risc la sostenibilitat del sistema de pensions, un dels més generosos del món. Segons els càlculs del govern, el 2002 hi havia dues persones en actiu per cada pensionista; ara n’hi ha 1,7 i les projeccions indiquen que el 2040 n’hi haurà 1,5. No es pot acusar Macron d’electoralisme, perquè no hi ha gaires francesos a favor de jubilar-se més tard. Tot i aquesta reforma, però, França seguirà sent un dels estats amb un sistema de protecció social més fort d’Europa –i per tant, del món– i on l’edat de jubilació seguirà sent una de les més baixes.

Durant setmanes hi va haver protestes contra el contingut de la reforma, però la situació s’ha enverinat no només pel contingut, sinó per la manera com s’ha tramitat. Primer el govern va intentar aprovar-la, com qualsevol altra llei, a l’Assemblea Nacional. Però no hi té majoria absoluta, per la qual cosa necessita que algun altre partit hi voti a favor. Semblava que seria el partit de dreta Els Republicans, però al final es va fer enrere. I el govern, en lloc de seguir negociant, la va aprovar per decret, sense passar pel parlament. Estalviar-se el tràngol de passar pel parlament és una temptació que tenen tots els governs que no tenen majoria absoluta. En lloc de negociar amb altres partits, que normalment tenen ganes de fer patir el govern, de vegades opten per la via ràpida d’aprovar lleis per decret. Els lectors potser recordaran que hi ha hagut diversos governs espanyols que també han utilitzat aquest mecanisme (es va fer famós el terme decretazo), però no és el mateix saltar-se el parlament al Regne d’Espanya que fer-ho a la República Francesa, on fa més de dos-cents anys van fer la revolució, van tallar el cap al rei i van situar l’Assemblea Nacional al bell mig del sistema polític. Des de llavors, bona part de la legitimitat del sistema polític a les democràcies ve del parlament.

Aquest intent d’esquivar l’Assemblea Nacional ha tingut conseqüències al carrer i a les institucions. Al carrer hi ha hagut una onada de manifestacions que ha recorregut tot França. La majoria pacífiques, però d’altres no tant. En moltes ciutats grans hi ha hagut set dies seguits de manifestacions no autoritzades i nits de contenidors i cotxes cremats. N’hi ha hagut tantes i amb tanta gent que el govern s’ha espantat. Per exemple, van prohibir que es convoquessin manifestacions a la plaça de la Concòrdia, al centre de París. I van suspendre les visites públiques dels ministres per por de les protestes. Déu-n’hi-do si els ministres no es veuen amb cor d’aguantar el xàfec i cancel·len la seva agenda per por. Una de les característiques d’aquestes manifestacions és que han sigut relativament més fortes en ciutats mitjanes i petites que no pas a París. A tot arreu hi ha molta gent que està enfadada amb el govern, però el malestar contra el govern en pobles i ciutats (a la província, segons la mirada de l’elit parisenca) que ja es va expressar amb els armilles grogues ara continua amb les pensions, i no sembla que s’hagi d’apaivagar sinó que va pujant de to. És més, l’assalt a l’alcaldia de Bordeus i a altres edificis institucionals demostra que els sindicats i els partits controlen cada vegada menys les protestes. Que hi hagi moltes manifestacions, fins i tot violentes, no és gaire estrany a França. De fet, és l’estat de la Unió Europea on hi ha més manifestacions i vagues. Segurament té alguna relació amb el fet que també sigui un dels estats amb les pensions més altes i amb més protecció social d’Europa.

Tanmateix, les conseqüències d’intentar driblar l’Assemblea no s’han quedat al carrer, sinó que també han arribat a les institucions. Els partits de l’oposició, com que no han pogut votar sobre la llei de reforma de les pensions, van presentar dues mocions de censura per fer caure el govern i també el decret de les pensions. El dilluns 20 es van votar les dues mocions i cap de les dues va aconseguir la majoria. Una l’havia presentat el principal partit de l’oposició, el Reagrupament Nacional de Marine Le Pen. I no hi va haver cap altre partit que hi donés suport. De moment, cap partit hi vol tenir tractes. L’altra moció l’havia presentat el grup Liot, que agrupa diputats independents, centristes, regionalistes i independentistes (sí, a l’Assemblea Francesa també hi ha independentistes, sobretot corsos i de territoris d’ultramar). Van votar a favor d’aquesta moció gairebé tots els partits de l’oposició: l’extrema esquerra, els socialistes, els centristes i l’extrema dreta i una part d’Els Republicans, el partit de dreta. Però no la majoria de diputats d’aquest partit, el líder del qual va dir que no volia “afegir caos al caos”. La moció no va prosperar i el govern no va caure, però va quedar molt tocat.

Ara Macron té tres opcions: fer com si res i seguir amb el mateix govern; fer dimitir la primera ministra, Élisabeth Borne, i intentar que l’assemblea n’investeixi un altre, o convocar eleccions. Les tres opcions tenen riscos, i el president n’haurà d’assumir algun. Seguir igual significa tenir moltes dificultats per aprovar lleis importants, perquè si aquest govern no ha trobat aliats per aprovar la reforma de les pensions, res fa pensar que en trobi per a altres lleis importants en el futur. Fer-la dimitir vol dir que també haurà de buscar aliats per al nou govern a l’Assemblea. I dissoldre el Parlament i convocar eleccions vol dir arriscar-se que el poble esculli un nou parlament on el seu partit tingui una majoria encara més minsa o, pitjor, que un altre partit guanyi les eleccions.

Sigui quina sigui l’opció que triï, no sembla albirar-se un futur plàcid per al president, perquè un xup-xup de descontentament recorre França. Macron va guanyar les presidencials del 2022, però amb pitjors resultats que el 2017. Les enquestes fetes entre la primera volta i la segona, quan els electors només podien escollir entre ell i Marine Le Pen, ja mostraven que els més pobres votaven més Le Pen i que a mesura que augmentava la renda votaven més Macron. A França, el govern pot caure però mai el president. Macron pot fer dimitir la primera ministra, convocar eleccions o seguir igual, però ell no ha de patir. El sistema polític de la V República Francesa està dissenyat perquè un cop un president hagi estat escollit res no pugui moure’l de l’Elisi, el palau presidencial.

Ara bé, la desconfiança i fins i tot el rancor van creixent, i si hi ha eleccions legislatives podrem copsar fins a quin punt. Si no, haurem d’esperar a les properes presidencials, que seran el 2027. Emmanuel Macron no s’hi podrà presentar i caldrà veure si el seu partit el pot sobreviure i trobar un candidat que, com ell, pugui guanyar les eleccions. Però la resta de partits ja esmolen les armes. Els dos partits clàssics a esquerra i dreta, els socialistes i els republicans, són una ombra del que eren (normalment quedaven en primera i segona posició i cada un obtenia entre 200 i 400 escons; ara han quedat en quarta i cinquena posició i en tenen menys de 40). En canvi els extrems es fan forts, tant l’esquerra de La França Insubmissa de Jean Luc Mélenchon, com el Reagrupament Nacional de Marine Le Pen, que no para de créixer.

La reforma de les pensions potser no farà caure el govern i segur que no farà caure el president, però la moció de censura i les manifestacions cada cop més violentes són mostres que la temperatura del descontentament social va pujant, tot i que encara no sabem si ha pujat prou per encendre’s.