LES TRES OPCIONS DE MACRON

“Si vam deca­pi­tar Lluís XVI, podem fer el mateix amb Macron”, han can­tat els mani­fes­tants en mol­tes ciu­tats fran­ce­ses durant la dar­rera set­mana, men­tre l’Assem­blea Naci­o­nal dis­cu­tia dues moci­ons de cen­sura que volien fer caure el govern. Com s’ha arri­bat a aquesta situ­ació política tan cal­de­jada? Per enten­dre-ho, cal expli­car què ha pas­sat amb la reforma del sis­tema de pen­si­ons i les con­seqüències que ha tin­gut tant al car­rer com en el sis­tema polític.

El govern feia mesos que volia apro­var una reforma del sis­tema de pen­si­ons que eleva l’edat de jubi­lació dels 62 als 64 anys. No es pot dir que Macron no hagués avi­sat. Ho duia al pro­grama elec­to­ral i no se’n va ama­gar durant la cam­pa­nya: volia endar­re­rir l’edat de jubi­lació i ho jus­ti­fi­cava dient que si no ho feia es posava en risc la sos­te­ni­bi­li­tat del sis­tema de pen­si­ons, un dels més gene­ro­sos del món. Segons els càlculs del govern, el 2002 hi havia dues per­so­nes en actiu per cada pen­si­o­nista; ara n’hi ha 1,7 i les pro­jec­ci­ons indi­quen que el 2040 n’hi haurà 1,5. No es pot acu­sar Macron d’elec­to­ra­lisme, perquè no hi ha gai­res fran­ce­sos a favor de jubi­lar-se més tard. Tot i aquesta reforma, però, França seguirà sent un dels estats amb un sis­tema de pro­tecció social més fort d’Europa –i per tant, del món– i on l’edat de jubi­lació seguirà sent una de les més bai­xes.

Durant set­ma­nes hi va haver pro­tes­tes con­tra el con­tin­gut de la reforma, però la situ­ació s’ha enve­ri­nat no només pel con­tin­gut, sinó per la manera com s’ha tra­mi­tat. Pri­mer el govern va inten­tar apro­var-la, com qual­se­vol altra llei, a l’Assem­blea Naci­o­nal. Però no hi té majo­ria abso­luta, per la qual cosa neces­sita que algun altre par­tit hi voti a favor. Sem­blava que seria el par­tit de dreta Els Repu­bli­cans, però al final es va fer enrere. I el govern, en lloc de seguir nego­ci­ant, la va apro­var per decret, sense pas­sar pel par­la­ment. Estal­viar-se el tràngol de pas­sar pel par­la­ment és una temp­tació que tenen tots els governs que no tenen majo­ria abso­luta. En lloc de nego­ciar amb altres par­tits, que nor­mal­ment tenen ganes de fer patir el govern, de vega­des opten per la via ràpida d’apro­var lleis per decret. Els lec­tors pot­ser recor­da­ran que hi ha hagut diver­sos governs espa­nyols que també han uti­lit­zat aquest meca­nisme (es va fer famós el terme decre­tazo), però no és el mateix sal­tar-se el par­la­ment al Regne d’Espa­nya que fer-ho a la República Fran­cesa, on fa més de dos-cents anys van fer la revo­lució, van tallar el cap al rei i van situar l’Assem­blea Naci­o­nal al bell mig del sis­tema polític. Des de lla­vors, bona part de la legi­ti­mi­tat del sis­tema polític a les democràcies ve del par­la­ment.

Aquest intent d’esqui­var l’Assem­blea Naci­o­nal ha tin­gut con­seqüències al car­rer i a les ins­ti­tu­ci­ons. Al car­rer hi ha hagut una onada de mani­fes­ta­ci­ons que ha recor­re­gut tot França. La majo­ria pacífiques, però d’altres no tant. En mol­tes ciu­tats grans hi ha hagut set dies seguits de mani­fes­ta­ci­ons no auto­rit­za­des i nits de con­te­ni­dors i cot­xes cre­mats. N’hi ha hagut tan­tes i amb tanta gent que el govern s’ha espan­tat. Per exem­ple, van pro­hi­bir que es con­vo­ques­sin mani­fes­ta­ci­ons a la plaça de la Concòrdia, al cen­tre de París. I van sus­pen­dre les visi­tes públi­ques dels minis­tres per por de les pro­tes­tes. Déu-n’hi-do si els minis­tres no es veuen amb cor d’aguan­tar el xàfec i can­cel·len la seva agenda per por. Una de les carac­terísti­ques d’aques­tes mani­fes­ta­ci­ons és que han sigut rela­ti­va­ment més for­tes en ciu­tats mit­ja­nes i peti­tes que no pas a París. A tot arreu hi ha molta gent que està enfa­dada amb el govern, però el males­tar con­tra el govern en pobles i ciu­tats (a la província, segons la mirada de l’elit pari­senca) que ja es va expres­sar amb els armi­lles gro­gues ara con­ti­nua amb les pen­si­ons, i no sem­bla que s’hagi d’apai­va­gar sinó que va pujant de to. És més, l’assalt a l’alcal­dia de Bor­deus i a altres edi­fi­cis ins­ti­tu­ci­o­nals demos­tra que els sin­di­cats i els par­tits con­tro­len cada vegada menys les pro­tes­tes. Que hi hagi mol­tes mani­fes­ta­ci­ons, fins i tot vio­len­tes, no és gaire estrany a França. De fet, és l’estat de la Unió Euro­pea on hi ha més mani­fes­ta­ci­ons i vagues. Segu­ra­ment té alguna relació amb el fet que també sigui un dels estats amb les pen­si­ons més altes i amb més pro­tecció social d’Europa.

Tan­ma­teix, les con­seqüències d’inten­tar dri­blar l’Assem­blea no s’han que­dat al car­rer, sinó que també han arri­bat a les ins­ti­tu­ci­ons. Els par­tits de l’opo­sició, com que no han pogut votar sobre la llei de reforma de les pen­si­ons, van pre­sen­tar dues moci­ons de cen­sura per fer caure el govern i també el decret de les pen­si­ons. El dilluns 20 es van votar les dues moci­ons i cap de les dues va acon­se­guir la majo­ria. Una l’havia pre­sen­tat el prin­ci­pal par­tit de l’opo­sició, el Rea­gru­pa­ment Naci­o­nal de Marine Le Pen. I no hi va haver cap altre par­tit que hi donés suport. De moment, cap par­tit hi vol tenir trac­tes. L’altra moció l’havia pre­sen­tat el grup Liot, que agrupa dipu­tats inde­pen­dents, cen­tris­tes, regi­o­na­lis­tes i inde­pen­den­tis­tes (sí, a l’Assem­blea Fran­cesa també hi ha inde­pen­den­tis­tes, sobre­tot cor­sos i de ter­ri­to­ris d’ultra­mar). Van votar a favor d’aquesta moció gai­rebé tots els par­tits de l’opo­sició: l’extrema esquerra, els soci­a­lis­tes, els cen­tris­tes i l’extrema dreta i una part d’Els Repu­bli­cans, el par­tit de dreta. Però no la majo­ria de dipu­tats d’aquest par­tit, el líder del qual va dir que no volia “afe­gir caos al caos”. La moció no va pros­pe­rar i el govern no va caure, però va que­dar molt tocat.

Ara Macron té tres opci­ons: fer com si res i seguir amb el mateix govern; fer dimi­tir la pri­mera minis­tra, Élisa­beth Borne, i inten­tar que l’assem­blea n’inves­teixi un altre, o con­vo­car elec­ci­ons. Les tres opci­ons tenen ris­cos, i el pre­si­dent n’haurà d’assu­mir algun. Seguir igual sig­ni­fica tenir mol­tes difi­cul­tats per apro­var lleis impor­tants, perquè si aquest govern no ha tro­bat ali­ats per apro­var la reforma de les pen­si­ons, res fa pen­sar que en trobi per a altres lleis impor­tants en el futur. Fer-la dimi­tir vol dir que també haurà de bus­car ali­ats per al nou govern a l’Assem­blea. I dis­sol­dre el Par­la­ment i con­vo­car elec­ci­ons vol dir arris­car-se que el poble escu­lli un nou par­la­ment on el seu par­tit tin­gui una majo­ria encara més minsa o, pit­jor, que un altre par­tit gua­nyi les elec­ci­ons.

Sigui quina sigui l’opció que triï, no sem­bla albi­rar-se un futur plàcid per al pre­si­dent, perquè un xup-xup de des­con­ten­ta­ment recorre França. Macron va gua­nyar les pre­si­den­ci­als del 2022, però amb pit­jors resul­tats que el 2017. Les enques­tes fetes entre la pri­mera volta i la segona, quan els elec­tors només podien esco­llir entre ell i Marine Le Pen, ja mos­tra­ven que els més pobres vota­ven més Le Pen i que a mesura que aug­men­tava la renda vota­ven més Macron. A França, el govern pot caure però mai el pre­si­dent. Macron pot fer dimi­tir la pri­mera minis­tra, con­vo­car elec­ci­ons o seguir igual, però ell no ha de patir. El sis­tema polític de la V República Fran­cesa està dis­se­nyat perquè un cop un pre­si­dent hagi estat esco­llit res no pugui moure’l de l’Elisi, el palau pre­si­den­cial.

Ara bé, la des­con­fiança i fins i tot el ran­cor van crei­xent, i si hi ha elec­ci­ons legis­la­ti­ves podrem cop­sar fins a quin punt. Si no, hau­rem d’espe­rar a les pro­pe­res pre­si­den­ci­als, que seran el 2027. Emma­nuel Macron no s’hi podrà pre­sen­tar i caldrà veure si el seu par­tit el pot sobre­viure i tro­bar un can­di­dat que, com ell, pugui gua­nyar les elec­ci­ons. Però la resta de par­tits ja esmo­len les armes. Els dos par­tits clàssics a esquerra i dreta, els soci­a­lis­tes i els repu­bli­cans, són una ombra del que eren (nor­mal­ment que­da­ven en pri­mera i segona posició i cada un obte­nia entre 200 i 400 escons; ara han que­dat en quarta i cin­quena posició i en tenen menys de 40). En canvi els extrems es fan forts, tant l’esquerra de La França Insub­missa de Jean Luc Mélenc­hon, com el Rea­gru­pa­ment Naci­o­nal de Marine Le Pen, que no para de créixer.

La reforma de les pen­si­ons pot­ser no farà caure el govern i segur que no farà caure el pre­si­dent, però la moció de cen­sura i les mani­fes­ta­ci­ons cada cop més vio­len­tes són mos­tres que la tem­pe­ra­tura del des­con­ten­ta­ment social va pujant, tot i que encara no sabem si ha pujat prou per encen­dre’s.