Fa unes setmanes, força mitjans es van fer ressò del viatge del president Aragonès a l’Amèrica Llatina. Des de la premsa i la televisió, es va donar visibilitat a una visita internacional de la màxima autoritat de la Generalitat de Catalunya després de quasi una dècada d’activitat introspectiva. La gira tenia com a objectiu projectar la figura del president a partir de trobades amb autoritats polítiques de l’Argentina, l’Uruguai, Xile i Colòmbia. Al final, el balanç de la visita va ser agredolç, ja que cap de les recepcions públiques amb els dos presidents en actiu que s’havien programat van ser possibles. Aragonès no va poder-se fer la foto ni amb Gustavo Petro, president de Colòmbia, ni amb Gabriel Boric, el jove president xilè amb arrels maternes catalanes. Problemes i urgències d’última hora dels dos presidents van fer que s’haguessin d’anul·lar els compromisos que els seus assessors no consideressin essencials, i la visita amb el president de la Generalitat no ho era. L’única imatge fotogènica que va transcendir va ser la que es van fer Serret i Aragonès a la chacra que el carismàtic expresident Pepe Mujica té a la perifèria de Montevideo. Aquesta foto, que és tendra i emotiva, no té gaire complicació operativa. Qualsevol persona que passa pel davant de la casa de Mujica pot trucar al timbre i si aquest no està ocupat pot entrar a saludar-lo i compartir-hi un mate.

Així doncs, la visita, si bé va ser un esforç necessari, no va ser cap èxit. Però era molt difícil que ho fos, ja que avui dia la projecció internacional de Generalitat té molt poc a veure amb la que tenia en els anys vuitanta i noranta. Això és així per tres raons. La primera és que actualment és impossible fer el tipus de gires internacionals que organitzava Jordi Pujol al seu temps. Llavors, Pujol podia noliejar un avió amb polítics i empresaris que visitaven caps de governs i estats per fer-se fotos i, sobretot, despatxar negocis. Avui això no es pot fer ni està ben vist. La necessitat de diferenciar interessos privats i voluntats institucionals fa que “l’atractiu” de les visites de les autoritats públiques hagi disminuït. La segona és perquè en la darrera dècada, la política catalana va subordinar les relacions internacionals a les necessitats i exigències del procés, fet que va suposar concentrar l’atenció cap als països de la Unió Europea i limitar el missatge en l’àmbit sobiranista. I la tercera és perquè, arran de l’exposat anteriorment, la maquinària diplomàtica de l’Estat espanyol va fer esforços ingents per prevenir la comunitat internacional dels “perills” que suposava parlar amb qualsevol representant polític català. Per tot això, és fàcil entendre la dificultat que ha tingut el president Aragonès a l’hora de fer una gira llatinoamericana. I és que quan un poder polític deixa una àrea d’influència, un altre l’ocupa immediatament i, en aquest sentit, no és tan senzill recuperar la influència perduda després d’un període d’absència.

De tota manera, l’esforç fet per la Generalitat és el primer pas cap a la normalització d’unes relacions que han de ser, necessàriament, molt millors i més intenses. De fet, Catalunya ha de recuperar un espai perdut i ha de fer sentir una millor –i més gran– influència al subcontinent. La qüestió però, radica en el fet que tota acció en política (i en la internacional, també) depèn de preguntar-se què, qui, com i per què. Definir el què és possiblement el més senzill. El que vol al Generalitat és poder tenir més i millor interlocució amb els poders polítics, econòmics i socials de la regió, amb la intenció de tenir aliats i interlocutors institucionals, empresarials i culturals. Per això és important fer contactes a tots els nivells polítics (estatals, subestatals i municipals) i també amb els representants dels diversos àmbits econòmics que tenen interessos reals i potencials amb els sectors estratègics de l’economia catalana (com ara el sector agroalimentari, el farmacèutic, el de la logística, el turístic, etc.) i, també amb el sector cultural i científic que, des del món editorial, audiovisual o tecnològic tenen molt a dir.

Respecte del qui, al meu parer, també hauria de ser clar. Cal que l’impuls de Catalunya al món sigui una joint venture en què, si bé el govern català ha de ser la punta de llança, hi participin de forma mancomunada –a més de la Generalitat– les diputacions, els ajuntaments i també entitats com les universitats o altres organismes autònoms. Només així la presència catalana pot tenir prou empenta per fer-se un lloc en l’arena internacional. Respecte del com, ha de ser una barreja d’accions i formats que abracin de forma transversal les diverses polítiques públiques. En aquesta direcció no estaria malament pensar quina pot ser l’acció exterior i de promoció de cadascuna de les polítiques que s’impulsen des de l’administració catalana en un sentit ample. En alguns casos queda clar, ja que la Generalitat, la Diputació de Barcelona i l’Ajuntament de Barcelona tenen potents polítiques de cooperació i solidaritat global; però també es podria arribar al subcontinent llatinoamericà a través de polítiques de projecció en l’àmbit educatiu –com ara la formació professional–, en el sector de la promoció turística, o en l’àmbit de la reinserció penitenciària. En aquest cas, és necessari pensar en una estratègia modular, transversal i multitemàtica per desplegar un fort impuls del softpower català. Dic softpower perquè és evident que, de hardpower, Catalunya no en té: no té representació ni vot en els organismes multilaterals, no té duanes, ni ambaixades ni exèrcit. Això s’ha de tenir clar. La presència, l’any 2004, de la cultura catalana com a “convidada d’honor” a la Fira del Llibre de Guadalajara a Mèxic (que és la segona fira del llibre més rellevant del món) és una mostra potent del que es pot fer.

Finalment, l’important és pensar en el per què, és a dir, l’objectiu de la presència de Catalunya a l’exterior. Respondre aquesta pregunta és senzill, i es bifurcava en dues línies argumentals: hi ha un objectiu econòmic i un altre de reconeixement polític. Aquesta doble lògica és la que s’ha desplegat des que existeix la renovada Generalitat democràtica, si bé en les dues primeres dècades van prevaldre els econòmics sobre els polítics i a, partir del 2015, va ser al revés. Fins i tot amb el procés es van sacrificar (per desdeny o per falta de cura) interessos de força grups catalans a la regió. Queda clar, doncs, que qualsevol política ha d’anar en aquesta doble direcció, però també s’ha de pensar quin tipus d’interessos econòmics i quins tipus de política.

En l’aspecte econòmic, no només es poden impulsar negocis d’una visió d’estricte “interès propi”, en què tot el que és d’aquí és bo. No té gaire sentit, per exemple, defensar interessos que afavoreixen determinades elits extractives ni negocis contaminants (que poden ser molt nostrats) i, d’altra banda, fer formació cooperativa, per a la sostenibilitat i a favor dels drets humans i de la Terra. S’hauria d’acabar la diplomàcia a favor dels monopolis energètics, financers i tecnològics que va caracteritzar la “segona onada” d’inversions espanyoles, i pensar en com defensar altres inversions molt més còmplices i corals, en què el territori, la logística, el coneixement, la sostenibilitat i el capital humà tenen un paper determinant. En aquest sentit, Catalunya hauria d’anar-se assemblant al rol que juguen els like minded countries d’Europa, que abans d’impulsar inversions fan auditories sobre l’impacte que tenen a mitjà termini, i no només en l’aspecte econòmic, sinó també de desenvolupament i seguretat humana. Aquest tipus de negocis, si bé no són tan lucratius a curt termini, sí que acaben generant dinàmiques guanyadores per a parts i contraparts. Finalment, pel que fa a l’aspecte polític, Catalunya (i Barcelona com a urbs icònica) ha de pensar quina bandera vol hissar. Ara que Madrid (amb la icònica iniciativa “Foro Madrid” impulsada per la fundació d’inspiració trumpista Disenso) s’està convertint en la referència de la dreta radical llatinoamericana, Barcelona pot tenir el seu paper com el revers de la moneda. Una bandera progressista, plural, multiidentitària i a favor dels drets de les dones i les minories culturals i lingüístiques podria ser el millor actiu per poder tenir valor i gravetat a la regió.