El perquè de Xi a Moscou

S’ha espe­cu­lat, par­lat i dis­cu­tit arreu sobre la visita del pre­si­dent xinès Xi Jin­ping a Vladímir Putin a Mos­cou el 21 de març, en la seva pri­mera visita inter­na­ci­o­nal després d’haver estat nome­nat pre­si­dent de la Xina per ter­cer man­dat con­se­cu­tiu. És fàcil fer-ne la inter­pre­tació evi­dent i assu­mir que no ha estat res més que una demos­tració de suport a Rússia en la guerra a Ucraïna i que per tant la Xina es troba clara­ment en el bàndol rus. Al cap i a la fi, just abans de l’inici de la guerra el pas­sat i fatídic 24 de febrer del 2022, les dues potències van sig­nar una “amis­tat sense límits” a Pequín, en el con­text dels Jocs Olímpics d’hivern. Però pel que fa a política exte­rior xina, res és el que sem­bla.

Tant la falta de límits en l’amis­tat sino-russa –més retòrica que real– com el suport de la Xina a Rússia en la guerra a Ucraïna s’han de situar en el con­text glo­bal i, par­ti­cu­lar­ment, en la riva­li­tat con­tra Occi­dent, en espe­cial con­tra els Estats Units. Ima­gi­nem-nos l’esce­nari d’una Rússia com­ple­ta­ment der­ro­tada enfront d’Ucraïna. Això només hau­ria estat pos­si­ble gràcies a l’ajut mili­tar de les potències occi­den­tals, és a dir, els països de la Unió Euro­pea i els Estats Units, que han proveït Ucraïna d’arma­ment i for­mació mili­tars des de l’inici de la guerra, i s’han com­promès a finançar-ne la recons­trucció post­con­flicte. Per tant, en aquest esce­nari no seria només una victòria ucraïnesa, seria una victòria occi­den­tal; de la democràcia con­tra la dic­ta­dura; de la lli­ber­tat con­tra la invasió per la força; del capi­ta­lisme con­tra el comu­nisme. Aquest és pre­ci­sa­ment l’esce­nari que la Xina vol evi­tar: el d’una Rússia der­ro­tada, perquè aquest esce­nari des­le­gi­ti­ma­ria per ana­lo­gia els fona­ments més bàsics del sis­tema xinès. A més, el resul­tat seria una Rússia que hau­ria per­dut defi­ni­ti­va­ment el “títol” de potència mun­dial que s’ha anat des­in­te­grant no només amb la cai­guda de la Unió Soviètica, quan Rússia va per­dre una part con­si­de­ra­ble del seu ter­ri­tori fins a que­dar-se amb l’actual, sinó que des de lla­vors ha anat per­dent poder econòmic i polític a escala inter­na­ci­o­nal. Per tant, en aquest esce­nari, el “bloc” occi­den­tal, amb els EUA i Europa, pesa­ria més que el “bloc” comu­nista, amb una Xina encara pròspera però amb una Rússia per­de­dora lle­pant-se les feri­des i con­ver­tida en una pària als ulls del món.

L’altre fac­tor con­tex­tual a tenir en con­si­de­ració és la història com­par­tida entre Rússia i la Xina, espe­ci­al­ment des de l’esta­bli­ment del règim comu­nista de Mao Zedong el 1949. En aquell moment, Sta­lin era el mes­tre, el que ense­nyava com lide­rar un país comu­nista en la bata­lla con­tra el capi­ta­lisme al novell de Mao. La Xina era lla­vors un país empo­brit, sense indus­tri­a­lit­zar i divi­dit després d’una guerra civil san­guinària. Ara, Xi és el germà gran. L’alumne ha superat el mes­tre. A tall d’il·lus­tració, quan Xi va lloar Putin dient que sota el seu lide­ratge Rússia ha vis­cut un desen­vo­lu­pa­ment pròsper i que con­fi­ava que el poble rus li con­ti­nu­a­ria donant suport en les pròximes elec­ci­ons pre­si­den­ci­als, Putin va con­tes­tar dient que enve­java el desen­vo­lu­pa­ment vis­cut per la Xina en els últims anys. Al con­trari que el 1949, ara és Rússia qui enveja la Xina.

El 16 de març, Poli­tico va publi­car un arti­cle posant al des­co­bert que empre­ses xine­ses, inclòs un dels proveïdors de defensa més impor­tants del govern de Pequín –la China North Indus­tries Group Cor­po­ra­tion Limi­ted–, han estat envi­ant armes a Rússia a través de Tur­quia i els Emi­rats Àrabs, inclo­ent-hi 1.000 rifles d’assalt i equi­pa­ment d’ús mili­tar com ara drons i pro­tecció cor­po­ral entre el juny i el desem­bre del 2022. No obs­tant això, quan Der Spi­e­gel va fer públi­ques les nego­ci­a­ci­ons sobre l’envi­a­ment d’armes entre la Xina i Rússia, això va irri­tar el lide­ratge xinès, posant en dubte que aquest suport arma­mentístic s’acabés mate­ri­a­lit­zant. Tot i que sem­bli una para­doxa, això és per­fec­ta­ment cohe­rent amb la seva estratègia en el con­flicte. Pel fet que la Xina no vol ni li interessa veure una Rússia humi­li­ada, li inten­tarà donar suport de manera enco­berta men­tre no li suposi un cost per a la seva repu­tació inter­na­ci­o­nal ni afecti la imatge que vol donar com a poder res­pon­sa­ble i pacífic.

Si aquest suport es fa públic, això deixa de ser pos­si­ble, per tant, és plau­si­ble que la Xina se cen­tri més fer­ma­ment a pro­moure un acord de pau i una fi de la guerra favo­ra­ble a Rússia, ja que el suport mili­tar és molt arris­cat ara que ja no és enco­bert. En aquest sen­tit, la Xina ja va publi­car el 24 de febrer un pla de pau de 12 punts que, tot i ser accep­tat per Rússia, ha estat des­car­tat per Ucraïna, ja que no men­ci­ona el res­pecte de la seva inte­gri­tat ter­ri­to­rial i con­si­dera que adapta com­ple­ta­ment la nar­ra­tiva russa sobre el con­flicte. En canvi, demana el res­pecte a la sobi­ra­nia d’ambdós països, el ces­sa­ment de les hos­ti­li­tats, rei­ni­ciar les nego­ci­a­ci­ons de pau i resol­dre la crisi huma­nitària, la fi de les san­ci­ons uni­la­te­rals i pro­te­gir les línies de sub­mi­nis­tra­ments glo­bals. La Xina afirma i repe­teix que no ha tin­gut cap rol en crear ni incen­ti­var aquesta guerra i que no ha proveït d’armes cap bàndol, al con­trari que els Estats Units, a qui acusa d’estar interes­sat en la seva pro­lon­gació, a diferència de la Xina, que vol prin­ci­pal­ment la pau, cosa que, asse­gura, la situa al cos­tat cor­recte de la història.

Un dels objec­tius de la Xina durant aquesta visita era sens dubte avançar en la fi de la guerra, però per això neces­sita saber qui­nes són les línies ver­me­lles de Putin i, pro­ba­ble­ment, pac­tar els pas­sos a seguir. Pel mateix motiu, és pos­si­ble que Xi res­pon­gui posi­ti­va­ment a la invi­tació feta pel pre­si­dent ucraïnès, Zelenski, per visi­tar Kíiv pròxima­ment. La imatge de medi­a­dor i de mode­ra­dor per la pau, la con­vivència i una solució win-win és exac­ta­ment la que la Xina per­se­gueix. De fet, la visita va tenir lloc just dies després que el Tri­bu­nal Penal Inter­na­ci­o­nal emetés una ordre de detenció con­tra Putin per crims con­tra la huma­ni­tat come­sos supo­sa­da­ment a Ucraïna, que Xi acusa de reflec­tir els “doble estàndards” d’Occi­dent. Durant la tro­bada no hi va haver cap avenç tan­gi­ble amb relació al con­flicte, més enllà de la mos­tra de suport al Krem­lin per part de la Xina, tot i afir­mar que manté una posició impar­cial en la guerra i defensa la neces­si­tat de diàleg. La frase de la visita de la qual s’ha fet més ressò va ser la uti­lit­zada per Xi per aco­mi­a­dar-se de Putin: “Estan tenint lloc can­vis que no s’han vist durant 100 anys i nosal­tres som els que els impul­sem, junts.”

Aquests can­vis als quals Xi es refe­reix són un con­text de con­fron­tació crei­xent i més importància de la segu­re­tat a escala inter­na­ci­o­nal. Després de més de mig segle d’hege­mo­nia occi­den­tal a través de l’OTAN i les altres ins­ti­tu­ci­ons de filo­so­fia libe­ral que es van crear després de la Segona Guerra Mun­dial, Rússia i la Xina se sen­ten més apo­de­ra­des que mai per pre­sen­tar una opo­sició i una alter­na­tiva al règim exis­tent, en con­tra dels Estats Units. Aquest que Xi pinta és un món més mul­ti­po­lar que mai des de la cai­guda del règim soviètic, on els valors i les nor­mes que fins ara es con­si­de­ra­ven uni­ver­sals –com ara els drets humans– pas­sen a ser rela­tius i, per tant, opci­o­nals. És cert que la visita de Xi a Mos­cou vol trans­me­tre la imatge d’una coo­pe­ració sino-russa més inte­gral i pro­funda que mai, però la rea­li­tat és que això només es dona allà on rauen els interes­sos de la Xina, és a dir, allà on la bene­fi­cia tant domèsti­ca­ment com inter­na­ci­o­nal. Per exem­ple, apro­fun­dint la seva coo­pe­ració en l’àmbit energètic, econòmic, tec­nològic i de segu­re­tat. També hi ajuda que els seus apa­rells de pro­pa­ganda esta­tal es refor­cin mútua­ment. Però la Xina no posarà en risc la seva imatge de poder res­pon­sa­ble i pro­mo­tor de la pau i l’esta­bi­li­tat. Més que “sense límits”, l’amis­tat sino-russa és “per interès”.