S’ha especulat, parlat i discutit arreu sobre la visita del president xinès Xi Jinping a Vladímir Putin a Moscou el 21 de març, en la seva primera visita internacional després d’haver estat nomenat president de la Xina per tercer mandat consecutiu. És fàcil fer-ne la interpretació evident i assumir que no ha estat res més que una demostració de suport a Rússia en la guerra a Ucraïna i que per tant la Xina es troba clarament en el bàndol rus. Al cap i a la fi, just abans de l’inici de la guerra el passat i fatídic 24 de febrer del 2022, les dues potències van signar una “amistat sense límits” a Pequín, en el context dels Jocs Olímpics d’hivern. Però pel que fa a política exterior xina, res és el que sembla.

Tant la falta de límits en l’amistat sino-russa –més retòrica que real– com el suport de la Xina a Rússia en la guerra a Ucraïna s’han de situar en el context global i, particularment, en la rivalitat contra Occident, en especial contra els Estats Units. Imaginem-nos l’escenari d’una Rússia completament derrotada enfront d’Ucraïna. Això només hauria estat possible gràcies a l’ajut militar de les potències occidentals, és a dir, els països de la Unió Europea i els Estats Units, que han proveït Ucraïna d’armament i formació militars des de l’inici de la guerra, i s’han compromès a finançar-ne la reconstrucció postconflicte. Per tant, en aquest escenari no seria només una victòria ucraïnesa, seria una victòria occidental; de la democràcia contra la dictadura; de la llibertat contra la invasió per la força; del capitalisme contra el comunisme. Aquest és precisament l’escenari que la Xina vol evitar: el d’una Rússia derrotada, perquè aquest escenari deslegitimaria per analogia els fonaments més bàsics del sistema xinès. A més, el resultat seria una Rússia que hauria perdut definitivament el “títol” de potència mundial que s’ha anat desintegrant no només amb la caiguda de la Unió Soviètica, quan Rússia va perdre una part considerable del seu territori fins a quedar-se amb l’actual, sinó que des de llavors ha anat perdent poder econòmic i polític a escala internacional. Per tant, en aquest escenari, el “bloc” occidental, amb els EUA i Europa, pesaria més que el “bloc” comunista, amb una Xina encara pròspera però amb una Rússia perdedora llepant-se les ferides i convertida en una pària als ulls del món.

L’altre factor contextual a tenir en consideració és la història compartida entre Rússia i la Xina, especialment des de l’establiment del règim comunista de Mao Zedong el 1949. En aquell moment, Stalin era el mestre, el que ensenyava com liderar un país comunista en la batalla contra el capitalisme al novell de Mao. La Xina era llavors un país empobrit, sense industrialitzar i dividit després d’una guerra civil sanguinària. Ara, Xi és el germà gran. L’alumne ha superat el mestre. A tall d’il·lustració, quan Xi va lloar Putin dient que sota el seu lideratge Rússia ha viscut un desenvolupament pròsper i que confiava que el poble rus li continuaria donant suport en les pròximes eleccions presidencials, Putin va contestar dient que envejava el desenvolupament viscut per la Xina en els últims anys. Al contrari que el 1949, ara és Rússia qui enveja la Xina.

El 16 de març, Politico va publicar un article posant al descobert que empreses xineses, inclòs un dels proveïdors de defensa més importants del govern de Pequín –la China North Industries Group Corporation Limited–, han estat enviant armes a Rússia a través de Turquia i els Emirats Àrabs, incloent-hi 1.000 rifles d’assalt i equipament d’ús militar com ara drons i protecció corporal entre el juny i el desembre del 2022. No obstant això, quan Der Spiegel va fer públiques les negociacions sobre l’enviament d’armes entre la Xina i Rússia, això va irritar el lideratge xinès, posant en dubte que aquest suport armamentístic s’acabés materialitzant. Tot i que sembli una paradoxa, això és perfectament coherent amb la seva estratègia en el conflicte. Pel fet que la Xina no vol ni li interessa veure una Rússia humiliada, li intentarà donar suport de manera encoberta mentre no li suposi un cost per a la seva reputació internacional ni afecti la imatge que vol donar com a poder responsable i pacífic.

Si aquest suport es fa públic, això deixa de ser possible, per tant, és plausible que la Xina se centri més fermament a promoure un acord de pau i una fi de la guerra favorable a Rússia, ja que el suport militar és molt arriscat ara que ja no és encobert. En aquest sentit, la Xina ja va publicar el 24 de febrer un pla de pau de 12 punts que, tot i ser acceptat per Rússia, ha estat descartat per Ucraïna, ja que no menciona el respecte de la seva integritat territorial i considera que adapta completament la narrativa russa sobre el conflicte. En canvi, demana el respecte a la sobirania d’ambdós països, el cessament de les hostilitats, reiniciar les negociacions de pau i resoldre la crisi humanitària, la fi de les sancions unilaterals i protegir les línies de subministraments globals. La Xina afirma i repeteix que no ha tingut cap rol en crear ni incentivar aquesta guerra i que no ha proveït d’armes cap bàndol, al contrari que els Estats Units, a qui acusa d’estar interessat en la seva prolongació, a diferència de la Xina, que vol principalment la pau, cosa que, assegura, la situa al costat correcte de la història.

Un dels objectius de la Xina durant aquesta visita era sens dubte avançar en la fi de la guerra, però per això necessita saber quines són les línies vermelles de Putin i, probablement, pactar els passos a seguir. Pel mateix motiu, és possible que Xi respongui positivament a la invitació feta pel president ucraïnès, Zelenski, per visitar Kíiv pròximament. La imatge de mediador i de moderador per la pau, la convivència i una solució win-win és exactament la que la Xina persegueix. De fet, la visita va tenir lloc just dies després que el Tribunal Penal Internacional emetés una ordre de detenció contra Putin per crims contra la humanitat comesos suposadament a Ucraïna, que Xi acusa de reflectir els “doble estàndards” d’Occident. Durant la trobada no hi va haver cap avenç tangible amb relació al conflicte, més enllà de la mostra de suport al Kremlin per part de la Xina, tot i afirmar que manté una posició imparcial en la guerra i defensa la necessitat de diàleg. La frase de la visita de la qual s’ha fet més ressò va ser la utilitzada per Xi per acomiadar-se de Putin: “Estan tenint lloc canvis que no s’han vist durant 100 anys i nosaltres som els que els impulsem, junts.”

Aquests canvis als quals Xi es refereix són un context de confrontació creixent i més importància de la seguretat a escala internacional. Després de més de mig segle d’hegemonia occidental a través de l’OTAN i les altres institucions de filosofia liberal que es van crear després de la Segona Guerra Mundial, Rússia i la Xina se senten més apoderades que mai per presentar una oposició i una alternativa al règim existent, en contra dels Estats Units. Aquest que Xi pinta és un món més multipolar que mai des de la caiguda del règim soviètic, on els valors i les normes que fins ara es consideraven universals –com ara els drets humans– passen a ser relatius i, per tant, opcionals. És cert que la visita de Xi a Moscou vol transmetre la imatge d’una cooperació sino-russa més integral i profunda que mai, però la realitat és que això només es dona allà on rauen els interessos de la Xina, és a dir, allà on la beneficia tant domèsticament com internacional. Per exemple, aprofundint la seva cooperació en l’àmbit energètic, econòmic, tecnològic i de seguretat. També hi ajuda que els seus aparells de propaganda estatal es reforcin mútuament. Però la Xina no posarà en risc la seva imatge de poder responsable i promotor de la pau i l’estabilitat. Més que “sense límits”, l’amistat sino-russa és “per interès”.