Un proverbi popular africà predica: “Qui regni gràcies a les armes, acabarà per mitjà de les armes.” Aquesta dita s’aplica especialment als règims militars que s’aferren al poder negant-se a fer-lo transitar cap a mans de la població civil. En el cas del Sudan, el país africà que ha patit més cops d’estat, amb dinou alçaments militars suportats per la població d’ençà la independència del país l’any 1956, aquesta afirmació acaba de tornar a contaminar la realitat, i és que els dos homes que s’havien unit per perpetrar l’últim cop d’estat s’han declarat una guerra amb què pretenen definir la seva hegemonia sobre el país.

Aquest dissabte marca l’entrada en la tercera setmana d’un conflicte militar que ja ha causat més de 450 morts, i que enfronta l’organització paramilitar Forces de Suport Ràpid (FSR) amb les forces armades oficials de l’Estat sudanès. La ja coneguda com la guerra dels generals confronta els dos homes més poderosos del país: el president del consell de sobirania de transició, Abdel Fattah al-Burhan, que encapçala les forces armades i el govern del país, i el seu vicepresident i segon a bord, Mohamed Hamdan Dogolo, conegut com a Hemetti, que dirigeix les FSR. Aquests dos homes havien estat aliats estratègics des del cop d’estat de l’octubre del 2021 contra el govern de transició instaurat l’11 d’abril del 2019 en mig de la revolució sudanesa –en què la població civil reclamava des de la millora de les condicions de vida fins a la renúncia del president Al-Bashir, que havia dirigit el país durant trenta anys–, que va durar deu mesos saldant-se amb més de 240 morts i més d’un milè de manifestants ferits.

L’esclat del conflicte el 15 d’abril va anar precedit d’una mobilització de les tropes de la FSR quatre dies abans al voltant de Khartum, la capital del país. La població sudanesa havia anat constatant l’escalada de la tensió entre els dos líders que tenien l’encàrrec de retornar el poder a mans de civils a través d’unes eleccions lliures. El desembre del 2022 hi va haver un apropament entre les parts i un acord amb la coalició dels partits de l’oposició, Forces de la Llibertat i el Canvi (FFC, per les seves sigles en anglès), per oficialitzar el 6 d’abril del 2023 el calendari de transferència de poder a mans dels civils. No obstant això, aquesta data que havia de significar la formalització de l’entesa es va anar posposant a causa de les tensions creixents entre les dues faccions del govern. El punt de desacord principal es concreta en la integració de les FSR a l’exèrcit regular. Mentre que el president Al-Burhan proposava un calendari no superior a dos anys per a la incorporació dels efectius de les FSR a les files de l’exercit nacional, Hemetti exigia un pla a deu anys vista. El desacord sobre aquest punt va més enllà del cronograma, tampoc hi havia acord per l’estatus de les FSR dins de l’exèrcit, atès que per a Hemetti la prioritat era que seguissin a les seves ordres.

Hemetti, que ha estat liderant les FSR des que van ser creades el 2013 pel servei d’intel·ligència nacional per iniciativa del president Al-Bashir, es negava a renunciar a l’opció de comptar amb un exèrcit propi. Les FSR van néixer en el context de la guerra del Darfur, amb l’objectiu de combatre les forces rebels del sud que s’enfrontaven al govern per lluitar contra els abusos a les minories no àrabs del sud. En aquest conflicte, sota el comandament de Hemetti, les FSR van arrasar pobles sencers, amb registres de l’Observatori dels Dret Humans (HRW, per les seves sigles en anglès) que reporten centenars de dones violades i milers de morts. La resolució de l’encàrrec en aquesta campanya bèl·lica va fiançar la bona relació entre Hemetti i el president Al-Bashir, i la recompensa pels serveis prestats no es va fer esperar: el president li va anar cedint zones d’explotació de mines d’or que Hemetti ha anat ampliant al llarg dels anys, centralitzant les gestions a través del grup multinacional Al-Junaid, que va crear per a aquesta finalitat, amb l’objectiu no només de finançar les FSR, sinó també de convertir Hemetti en un dels homes més rics del país.

Amb els esdeveniments de la revolució sudanesa del 2019, conscient de la imminència del ball de cadires, Hemetti va aprofitar per allunyar-se del president Al-Bashir i posicionar-se com a salvador de la pàtria i conciliador al costat de la coalició dels partits de l’oposició, i va arribar a ser el vicepresident del mateix govern de transició que sis mesos després va ajudar a derrocar amb un cop d’estat que va posar fi a la transició, després de diverses setmanes amb tensions ascendents entre la part civil i la militar liderada pel president Al-Burhan i el mateix Hemetti. Així, es va convertir en una figura clau del nou govern liderat per Al-Burhan, guanyant més influència i quota de poder sense renunciar a la riquesa acumulada amb l’explotació de les mines d’or ni a tenir el seu propi exèrcit.

Aquest últim intent de cop d’estat que ha fet esclatar la guerra entre els dos dirigents només és el darrer esglaó en la carrera política d’un home amb una ambició desmesurada, que disposa de recursos humans i materials per fer realitat les seves aspiracions polítiques al cost que sigui. Els primers bombardejos de les FSR van apuntar cap a localitzacions estratègiques, com ara el domicili del president del govern, l’aeroport internacional de Khartum, la seu de la televisió de l’estat o el palau presidencial. Des d’aquell dia, s’ha anat multiplicant la xifra de persones desplaçades i s’han anat succeint els intents d’iniciar converses, així com les peticions internacionals d’alto el foc sense èxit. Els dos bàndols estan en una guerra oberta en què no està assegurada, d’entrada, cap victòria. Tant les forces armades oficials com les FSR han decidit agafar la població com a ostatge dels seus capricis i anhels de poder.

Pel que fa als suports internacionals, el Consell de Sobirania de Transició (govern oficial) té al seu costat Egipte i l’Aràbia Saudita, que estan aprofitant aquesta posició per mediar en el conflicte, mentre que les FSR tenen el suport d’Etiòpia, els Emirats Àrabs Units (EAU) i l’exèrcit de Líbia. Més enllà d’aquests suports oficials, a mitjans d’aquest febrer es va oficialitzar la col·laboració entre les FSR i l’organització paramilitar Wagner de Rússia, després d’una presència de cinc anys al país gràcies a un acord entre l’executiu rus i el president d’antany, Al-Bashir, per facilitar l’explotació de mines d’or per part de l’empresa M-Invest, relacionada amb el líder de Wagner, Ievgueni Prigojin. De fet, mitjans francesos i estatunidencs asseguren que al llarg d’aquestes setmanes s’han trobat equips de seguretat provinents del grup paramilitar rus en zones sota control de les FSR.

Tot i aquest aparent domini de la situació, les forces de Hemetti estan lluny d’aspirar a una victòria, ja que les forces armades disposen, en exclusiva, del control i el poder militar aeri, així com del suport de la població civil que, tot i no ser contundent, és patent. La població sudanesa acumula crisis humanitàries en un país que està entre els vint estats amb l’índex de desenvolupament humà (IDH) més baix del món, amb prop d’un terç de la població vivint amb menys de 2 dòlars al dia, fet que el converteix en el segon país del món amb més endeutament en relació amb el seu PIB. El Sudan és, d’altra banda, un país ric en petroli i or –és el tercer productor d’aquest metall al món–, recursos naturals que representen gairebé la totalitat de les exportacions del país.

Pel que fa al continent africà, les reaccions han estat mesurades i més aviat tímides per part de la Unió Africana (UA), que s’ha limitat a demanar un alto el foc, negociacions i el compromís d’enviar una delegació per facilitar converses i investigar possibles crims de guerra quan sigui possible. Tanmateix, el risc que la guerra militar es converteixi en una guerra civil està present, especialment si es té en compte la riquesa del país en recursos naturals en relació amb l’alta presència d’armes, milícies i grups terroristes en aquesta zona de la Banya d’Àfrica.

Encara queda per veure fins on arribarà aquest conflicte i quines vies resolutòries es van succeint en una guerra que no discrimina entre població civil i militar. Tant és així que el divendres 21 d’abril, coincidint amb la festa de celebració del final del mes del ramadà, les Nacions Unides van aconseguir arrancar un alto el foc de tres dies als bàndols enfrontats que es van saltar sense miraments en una nació on el 70% de la població és de confessió musulmana. Els pocs moments de treva que s’han aconseguit els ha aprofitat principalment la població sudanesa resident fora de la capital per fugir cap a als països limítrofs, i especialment els països occidentals, que han aprofitat un alto el foc negociat pels Estats Units a principis d’aquesta setmana per evacuar la seva diàspora cap als països del nord global.