EL SUDAN, OSTATGE DE L’AMBICIÓ DE DOS GENERALS

Un pro­verbi popu­lar africà pre­dica: “Qui regni gràcies a les armes, aca­barà per mitjà de les armes.” Aquesta dita s’aplica espe­ci­al­ment als règims mili­tars que s’afer­ren al poder negant-se a fer-lo tran­si­tar cap a mans de la població civil. En el cas del Sudan, el país africà que ha patit més cops d’estat, amb dinou alçaments mili­tars supor­tats per la població d’ençà la inde­pendència del país l’any 1956, aquesta afir­mació acaba de tor­nar a con­ta­mi­nar la rea­li­tat, i és que els dos homes que s’havien unit per per­pe­trar l’últim cop d’estat s’han decla­rat una guerra amb què pre­te­nen defi­nir la seva hege­mo­nia sobre el país.

Aquest dis­sabte marca l’entrada en la ter­cera set­mana d’un con­flicte mili­tar que ja ha cau­sat més de 450 morts, i que enfronta l’orga­nit­zació para­mi­li­tar For­ces de Suport Ràpid (FSR) amb les for­ces arma­des ofi­ci­als de l’Estat sudanès. La ja cone­guda com la guerra dels gene­rals con­fronta els dos homes més pode­ro­sos del país: el pre­si­dent del con­sell de sobi­ra­nia de tran­sició, Abdel Fat­tah al-Bur­han, que encapçala les for­ces arma­des i el govern del país, i el seu vice­pre­si­dent i segon a bord, Moha­med Ham­dan Dogolo, cone­gut com a Hemetti, que diri­geix les FSR. Aquests dos homes havien estat ali­ats estratègics des del cop d’estat de l’octu­bre del 2021 con­tra el govern de tran­sició ins­tau­rat l’11 d’abril del 2019 en mig de la revo­lució suda­nesa –en què la població civil recla­mava des de la millora de les con­di­ci­ons de vida fins a la renúncia del pre­si­dent Al-Bas­hir, que havia diri­git el país durant trenta anys–, que va durar deu mesos sal­dant-se amb més de 240 morts i més d’un milè de mani­fes­tants ferits.

L’esclat del con­flicte el 15 d’abril va anar pre­ce­dit d’una mobi­lit­zació de les tro­pes de la FSR qua­tre dies abans al vol­tant de Khar­tum, la capi­tal del país. La població suda­nesa havia anat cons­ta­tant l’esca­lada de la tensió entre els dos líders que tenien l’encàrrec de retor­nar el poder a mans de civils a través d’unes elec­ci­ons lliu­res. El desem­bre del 2022 hi va haver un apro­pa­ment entre les parts i un acord amb la coa­lició dels par­tits de l’opo­sició, For­ces de la Lli­ber­tat i el Canvi (FFC, per les seves sigles en anglès), per ofi­ci­a­lit­zar el 6 d’abril del 2023 el calen­dari de trans­ferència de poder a mans dels civils. No obs­tant això, aquesta data que havia de sig­ni­fi­car la for­ma­lit­zació de l’entesa es va anar pos­po­sant a causa de les ten­si­ons crei­xents entre les dues fac­ci­ons del govern. El punt de des­a­cord prin­ci­pal es con­creta en la inte­gració de les FSR a l’exèrcit regu­lar. Men­tre que el pre­si­dent Al-Bur­han pro­po­sava un calen­dari no supe­rior a dos anys per a la incor­po­ració dels efec­tius de les FSR a les files de l’exer­cit naci­o­nal, Hemetti exi­gia un pla a deu anys vista. El des­a­cord sobre aquest punt va més enllà del cro­no­grama, tam­poc hi havia acord per l’esta­tus de les FSR dins de l’exèrcit, atès que per a Hemetti la pri­o­ri­tat era que seguis­sin a les seves ordres.

Hemetti, que ha estat lide­rant les FSR des que van ser cre­a­des el 2013 pel ser­vei d’intel·ligència naci­o­nal per ini­ci­a­tiva del pre­si­dent Al-Bas­hir, es negava a renun­ciar a l’opció de comp­tar amb un exèrcit propi. Les FSR van néixer en el con­text de la guerra del Dar­fur, amb l’objec­tiu de com­ba­tre les for­ces rebels del sud que s’enfron­ta­ven al govern per llui­tar con­tra els abu­sos a les mino­ries no àrabs del sud. En aquest con­flicte, sota el coman­da­ment de Hemetti, les FSR van arra­sar pobles sen­cers, amb regis­tres de l’Obser­va­tori dels Dret Humans (HRW, per les seves sigles en anglès) que repor­ten cen­te­nars de dones vio­la­des i milers de morts. La reso­lució de l’encàrrec en aquesta cam­pa­nya bèl·lica va fiançar la bona relació entre Hemetti i el pre­si­dent Al-Bas­hir, i la recom­pensa pels ser­veis pres­tats no es va fer espe­rar: el pre­si­dent li va anar cedint zones d’explo­tació de mines d’or que Hemetti ha anat ampli­ant al llarg dels anys, cen­tra­lit­zant les ges­ti­ons a través del grup mul­ti­na­ci­o­nal Al-Junaid, que va crear per a aquesta fina­li­tat, amb l’objec­tiu no només de finançar les FSR, sinó també de con­ver­tir Hemetti en un dels homes més rics del país.

Amb els esde­ve­ni­ments de la revo­lució suda­nesa del 2019, cons­ci­ent de la imminència del ball de cadi­res, Hemetti va apro­fi­tar per allu­nyar-se del pre­si­dent Al-Bas­hir i posi­ci­o­nar-se com a sal­va­dor de la pàtria i con­ci­li­a­dor al cos­tat de la coa­lició dels par­tits de l’opo­sició, i va arri­bar a ser el vice­pre­si­dent del mateix govern de tran­sició que sis mesos després va aju­dar a der­ro­car amb un cop d’estat que va posar fi a la tran­sició, després de diver­ses set­ma­nes amb ten­si­ons ascen­dents entre la part civil i la mili­tar lide­rada pel pre­si­dent Al-Bur­han i el mateix Hemetti. Així, es va con­ver­tir en una figura clau del nou govern lide­rat per Al-Bur­han, gua­nyant més influència i quota de poder sense renun­ciar a la riquesa acu­mu­lada amb l’explo­tació de les mines d’or ni a tenir el seu propi exèrcit.

Aquest últim intent de cop d’estat que ha fet escla­tar la guerra entre els dos diri­gents només és el dar­rer esglaó en la car­rera política d’un home amb una ambició des­me­su­rada, que dis­posa de recur­sos humans i mate­ri­als per fer rea­li­tat les seves aspi­ra­ci­ons polítiques al cost que sigui. Els pri­mers bom­bar­de­jos de les FSR van apun­tar cap a loca­lit­za­ci­ons estratègiques, com ara el domi­cili del pre­si­dent del govern, l’aero­port inter­na­ci­o­nal de Khar­tum, la seu de la tele­visió de l’estat o el palau pre­si­den­cial. Des d’aquell dia, s’ha anat mul­ti­pli­cant la xifra de per­so­nes des­plaçades i s’han anat suc­ceint els intents d’ini­ciar con­ver­ses, així com les peti­ci­ons inter­na­ci­o­nals d’alto el foc sense èxit. Els dos bàndols estan en una guerra oberta en què no està asse­gu­rada, d’entrada, cap victòria. Tant les for­ces arma­des ofi­ci­als com les FSR han deci­dit aga­far la població com a ostatge dels seus capri­cis i anhels de poder.

Pel que fa als suports inter­na­ci­o­nals, el Con­sell de Sobi­ra­nia de Tran­sició (govern ofi­cial) té al seu cos­tat Egipte i l’Aràbia Sau­dita, que estan apro­fi­tant aquesta posició per mediar en el con­flicte, men­tre que les FSR tenen el suport d’Etiòpia, els Emi­rats Àrabs Units (EAU) i l’exèrcit de Líbia. Més enllà d’aquests suports ofi­ci­als, a mit­jans d’aquest febrer es va ofi­ci­a­lit­zar la col·labo­ració entre les FSR i l’orga­nit­zació para­mi­li­tar Wag­ner de Rússia, després d’una presència de cinc anys al país gràcies a un acord entre l’exe­cu­tiu rus i el pre­si­dent d’antany, Al-Bas­hir, per faci­li­tar l’explo­tació de mines d’or per part de l’empresa M-Invest, rela­ci­o­nada amb el líder de Wag­ner, Iev­gueni Pri­go­jin. De fet, mit­jans fran­ce­sos i esta­tu­ni­dencs asse­gu­ren que al llarg d’aques­tes set­ma­nes s’han tro­bat equips de segu­re­tat pro­vi­nents del grup para­mi­li­tar rus en zones sota con­trol de les FSR.

Tot i aquest apa­rent domini de la situ­ació, les for­ces de Hemetti estan lluny d’aspi­rar a una victòria, ja que les for­ces arma­des dis­po­sen, en exclu­siva, del con­trol i el poder mili­tar aeri, així com del suport de la població civil que, tot i no ser con­tun­dent, és patent. La població suda­nesa acu­mula cri­sis huma­nitàries en un país que està entre els vint estats amb l’índex de desen­vo­lu­pa­ment humà (IDH) més baix del món, amb prop d’un terç de la població vivint amb menys de 2 dòlars al dia, fet que el con­ver­teix en el segon país del món amb més endeu­ta­ment en relació amb el seu PIB. El Sudan és, d’altra banda, un país ric en petroli i or –és el ter­cer pro­duc­tor d’aquest metall al món–, recur­sos natu­rals que repre­sen­ten gai­rebé la tota­li­tat de les expor­ta­ci­ons del país.

Pel que fa al con­ti­nent africà, les reac­ci­ons han estat mesu­ra­des i més aviat tímides per part de la Unió Afri­cana (UA), que s’ha limi­tat a dema­nar un alto el foc, nego­ci­a­ci­ons i el com­promís d’enviar una dele­gació per faci­li­tar con­ver­ses i inves­ti­gar pos­si­bles crims de guerra quan sigui pos­si­ble. Tan­ma­teix, el risc que la guerra mili­tar es con­ver­teixi en una guerra civil està pre­sent, espe­ci­al­ment si es té en compte la riquesa del país en recur­sos natu­rals en relació amb l’alta presència d’armes, milícies i grups ter­ro­ris­tes en aquesta zona de la Banya d’Àfrica.

Encara queda per veure fins on arri­barà aquest con­flicte i qui­nes vies reso­lutòries es van suc­ceint en una guerra que no dis­cri­mina entre població civil i mili­tar. Tant és així que el diven­dres 21 d’abril, coin­ci­dint amb la festa de cele­bració del final del mes del ramadà, les Naci­ons Uni­des van acon­se­guir arran­car un alto el foc de tres dies als bàndols enfron­tats que es van sal­tar sense mira­ments en una nació on el 70% de la població és de con­fessió musul­mana. Els pocs moments de treva que s’han acon­se­guit els ha apro­fi­tat prin­ci­pal­ment la població suda­nesa resi­dent fora de la capi­tal per fugir cap a als països limítrofs, i espe­ci­al­ment els països occi­den­tals, que han apro­fi­tat un alto el foc nego­ciat pels Estats Units a prin­ci­pis d’aquesta set­mana per eva­cuar la seva diàspora cap als països del nord glo­bal.