Irlanda mira el futur amb optimisme

Ja no exploten bombes als carrers de Belfast. Ja no s’ataquen amb còctels Molotov les casernes de l’exèrcit britànic. El conflicte al nord de l’illa d’Irlanda ja no és el maldecap més gran que té qualsevol primer ministre britànic, com ho va ser durant trenta anys. L’època dels troubles es va acabar el 10 d’abril del 1998, quan es va signar l’acord de pau de Divendres Sant. Fa poc, se’n van commemorar els vint-i-cinc anys, amb la presència del president nord-americà, Joe Biden. Però d’on venia aquest conflicte, com es va arribar a l’acord i què ha succeït durant aquests vint-i-cinc anys?

Ni l’imperi romà, ni l’imperi carolingi, ni l’imperi napoleònic van aconseguir dominar l’illa verda, i durant mil·lenis les tribus celtes van viure a l’illa barallant-se entre si i mirant l’oceà que segles més tard els seus descendents creuarien. A partir de l’edat mitjana, els anglesos van començar a manar sobre l’illa que tenien al costat. A mesura que passaven els segles, el seu domini era cada cop més gran, fins a tractar-la com una colònia de l’imperi britànic. Anglaterra era rica, protestant i industrial, i Irlanda era pobra, catòlica i agrícola.

La majoria d’irlandesos van marxar de l’illa fugint de la fam i molts van acabar als EUA, especialment a Boston i a Nova York, on van copar algunes de les feines més dures. Alguns dels seus descendents van acabar fent política, i hi ha innombrables congressistes i senadors d’origen irlandès. De fet, diversos presidents dels EUA ho reivindiquen com una herència valuosa i que ha ajudat a configurar la seva identitat. Joe Biden ho va fer a Belfast i JFK ho feia profusament, explicant una vegada i una altra com el somni americà havia permès a la seva família passar en quatre generacions d’emigrants que arriben sense res a multimilionaris i a presidents del país. No es pot entendre la història dels EUA sense la immigració ni la història d’Irlanda sense l’emigració. De fet, a mitjans del segle XX hi havia més irlandesos, o descendents d’irlandesos, vivint fora de l’illa que no pas a dins.

Els que es van quedar van seguir vivint sota el domini britànic, pobres i sense poder polític. Durant el segle XIX, el nacionalisme irlandès va intentar aconseguir la independència en diverses ocasions, sense èxit. De fet, lluitaven contra l’imperi britànic, el més poderós de l’època i el més extens que ha conegut la humanitat. Però just després de la Primera Guerra Mundial sí que van aconseguir la independència, però pagant dues factures molt grosses. La primera: la guerra d’independència seguida de la guerra civil. La segona: la partició de l’illa en dos estats on la major part de l’illa passava a ser un estat independent mentre que els sis comtats del nord, l’Ulster, on la majoria de la població era protestant d’origen britànic, es mantenien formant part del Regne Unit.

Mentre Éire, l’Irlanda independent, va fer el seu camí, al nord l’opressió dels unionistes protestants contra els catòlics nacionalistes era cada vegada més asfixiant. A partir dels anys seixanta, els nacionalistes irlandesos van començar a reclamar drets civils, i la resposta britànica va ser la violència. En una dinàmica d’acció-reacció, part dels nacionalistes irlandesos van fundar l’Exèrcit Republicà Irlandès (IRA), amb ajuda i finançament d’emigrants irlandesos als EUA i Austràlia. L’escalada d’agressions entre l’exèrcit britànic i l’IRA va portar a una situació de pràcticament guerra civil durant vint anys, amb bombes, morts, empresonats i molt dolor. Cada vida humana té un valor infinit, però per veure la magnitud de la tragèdia podem comparar els 3.000 morts del conflicte irlandès amb els 800 del basc, tenint en compte que la població a Irlanda del Nord és la meitat que al País Basc.

L’acord de pau del 98 tenia una dimensió bèl·lica i una de política. Pel que fa a les qüestions militars, es va acordar l’entrega de les armes dels grups en conflicte i la sortida de la presó i el reintegrament en la vida civil dels seus membres. Pel que fa a la política, es reconeixia el dret als habitants del nord i del sud a decidir el seu futur lliurement, sense impediments. Això vol dir que el govern britànic reconeixia que algun dia hi podia haver un referèndum per la reunificació d’Irlanda.

L’acord també incloïa la creació d’institucions, amb un parlament i un govern, però amb algunes condicions gairebé úniques al món. Si bé en la majoria de països el govern sorgeix de la majoria que hi ha al parlament, en el cas nord-irlandès tots els partits poden nomenar ministres i, per tant, el govern sempre està format per ministres unionistes i republicans. Durant aquests vint-i-cinc anys hi ha hagut molts problemes; de fet, moltes vegades no han sigut capaços de fer un govern i s’ha suspès l’autonomia. Però quan hi ha hagut govern, tots els partits hi han estat representats.

Quin balanç podem fer després d’aquests vint-i-cinc anys d’acords de pau? Hi ha una part del balanç compartit i una altra que unionistes i republicans veuen diferent. Tothom reconeix que la violència s’ha reduït moltíssim. No ha desaparegut del tot, perquè hi ha petits grups i escissions que continuen intentant utilitzar la violència, però no té res a veure amb l’època dels troubles. A més, l’economia ajuda. El sud de l’illa ja no és aquell país pobre on la gent només podia plantar patates, morir-se de gana o emigrar, sinó que és una de les economies de la UE que més ha crescut en els últims trenta anys, i l’estovament de la frontera ha fet que s’estiri l’economia del nord.

Tot i això, el balanç que fan la majoria d’unionistes dels acords de pau és força crític. Durant tres segles havien sigut els que tallaven el bacallà i ara veuen que els republicans cada cop tenen més poder. A més, si bé històricament els nord-irlandesos protestants eren més pobres que els anglesos, eren més rics que els nord-irlandesos catòlics. Ara les coses van millor per a tothom i, per tant, els protestants ja no són gaire més rics que els catòlics. I ja sabem que la condició humana fa que de vegades no sigui tan important com van les coses realment, sinó com van en comparació a altres. Una mostra d’això és que el partit majoritari entre els unionistes és el DUP, que està en contra de l’acord de pau i molt més a la dreta que els conservadors britànics. Va ser fundat el 1971 pel reverend Ian Paisley, que abans havia fundat una església i un grup armat. Per mesurar el seu radicalisme i odi cap als catòlics, només cal recordar quan va rebre el papa de Roma al Parlament Europeu amb un cartell en què el titllava d’“anticrist”.

En canvi, els republicans irlandesos veuen el futur amb optimisme. La balança demogràfica es decanta a favor seu i creuen que en un futur podran convocar i guanyar un referèndum d’autodeterminació per fer que la República d’Irlanda abasti tota l’illa. El seu principal partit, el Sinn Féin, antic braç polític de l’IRA, ha aconseguit la proesa de convertir-se en el primer partit de la República d’Irlanda i també d’Irlanda del Nord. No hi deu haver gaires partits al món presents en dos parlaments de dos estats, i encara menys que hi guanyin les eleccions. Però que hagin quedat primers no vol dir que tinguin les coses fàcils. De fet, no governen enlloc. A la República, el Fine Gael i el Fianna Fáil, els dos grans partits irlandesos que durant un segle han sigut rivals, ara han pactat un govern per primer cop en cent anys per no deixar governar el Sinn Féin, a qui acusen d’estar massa a l’esquerra. I al nord tampoc governen perquè el DUP no vol participar d’un govern on el president no sigui unionista. Però malgrat aquests entrebancs, els partidaris de la reunificació veuen el futur amb optimisme. Han deixat enrere segles d’opressió, de pobresa i d’emigració. De fet, ara, a l’illa d’Irlanda arriben molts més migrants que no pas en marxen. I creuen que en el futur celebraran un referèndum per convertir-se en un sol estat i que el guanyaran. A més, segurament hi haurà molts congressistes i senadors als EUA, fins i tot potser un president, que els ajudaran a fer-ho.