XILE, EN UN LABERINT

Darrerament, Xile ha tingut una vida política molt atrafegada i, sobretot, contradictòria. Dient la veritat, el que està experimentant el país andí és l’esgotament d’un model de convivència que té unes arrels polítiques i institucionals en la dictadura de Pinochet i el seu trànsit cap a la democràcia. De fet, a Xile ningú va plantejar la transició d’un règim autoritari cap a la democràcia, sinó que va ser un accident no previst pel règim dictatorial arran de la derrota inesperada en un plebiscit que esperava guanyar l’any 1989. Cal veure, en aquest sentit, la pel·lícula No, dirigida per Pablo Larraín i protagonitzada per l’actor mexicà Gael García Bernal.

Fruit de tot això, encara avui, Xile té una constitució heretada del període autoritari i un model econòmic ultraliberal en què –entre moltes altres coses–, l’educació i la salut pública són “de pagament” i la jubilació es gestiona pel mercat i, per tant, una dona cobra menys havent cotitzat el mateix que un home, perquè té estadísticament una esperança de vida més llarga. Així, independentment de qui hagi governat des del 1990 (ja fos des del centre, l’esquerra o la dreta), el model heretat pel pinochetisme no s’ha pogut canviar. Aquesta ha estat l’arrel del descontentament de molts sectors de la ciutadania (sobretot dels més joves), que han vist que la política institucional tenia molt poc marge per canviar les coses. Parlo d’un descontentament que ja va esclatar fa més d’una dècada, amb la rebel·lió dels estudiants de secundària –anomenats “pingüins” per l’uniforme escolar de color blanc i negre– i que no va parar d’agreujar-se fins a l’any 2019 (just abans de l’arribada de la covid-19), quan les protestes van prendre els carrers de la capital. Va ser llavors quan el president conservador, Sebastián Piñera, va prometre redactar una nova constitució.

Aquesta promesa –la d’elaborar una nova constitució– va ser un esperança i un miratge a la vegada, perquè molta gent va conferir al procés constituent resultats màgics, com una espècie de refundació de l’estat i la societat xilena, sense tenir en compte dues coses: que mentrestant s’havia de gestionar una realitat complexa en un context de crisi sanitària i econòmica molt greu i que la realitat d’un país no es transforma a partir de l’escriptura d’un document, sinó que només es pot canviar amb la voluntat política de molts sectors, partint de l’assumpció del que hi ha i de l’acord entre interessos i visions sovint contradictoris.

Des d’aquell moment i fins avui, han passat, electoralment parlant, moltes coses: unes eleccions presidencials en què va guanyar el candidat de l’esquerra, Gabriel Boric; dos plebiscits (un per dir si es volia canviar de constitució i un per rebutjar un projecte de constitució), i dues eleccions per escollir els membres d’un consell constituent (un primer que va guanyar amplament l’esquerra i un darrer –celebrat el diumenge 7 de maig– en què l’extrema dreta ha aconseguit una amplíssima majoria). En aquest sentit, en poc més de dos anys, Xile ha passat de ser l’esperança blanca de l’esquerra alternativa (amb un president jove format en els moviments socials) a l’amenaça autoritària de la dreta radical d’arrel trumpista i bolsonarista. És per això que avui molts analistes es pregunten com es pot triar el 2021 una constituent amb majoria absoluta d’independents d’esquerra i dos anys més tard una constituent nova amb una supermajoria de dretes, en què el Partit Republicà d’inspiració pinochetista ha obtingut 23 dels 50 escons en joc.

És obvi que la victòria de l’extrema dreta està relacionada amb una espècie d’estat d’ànim reaccionari que recorre el món i en què el descontentament, la ràbia i la frustració de moltes persones es canalitza en personatges com Trump, Meloni, Bolsonaro, Duarte o Le Pen. En aquesta lògica, el guanyador de la darrera contesa electoral, José Antonio Kast, pertany a aquesta família ideològica. Per als qui no coneixen aquest personatge, cal dir que malgrat el seu discurs “antipolítica”, Kast ha ocupat càrrecs públics des del 1996, sempre de bracet del partit conservador i tradicional UDI, i que el seu germà i mentor va ser ministre de Pinochet.

Tanmateix, més enllà d’aquesta onada ideològica global, els resultats del dia 7 de maig també estan relacionats amb el fet que els temes de campanya més rellevants en aquests comicis van ser els que habitualment afavoreixen la dreta: la immigració, la seguretat i la inflació. L’arribada, des de fa anys, d’immigrants veneçolans ha fet que el discurs racista que apel·la al tancament de fronteres hagi aflorat. Alhora, la preocupació creixent per l’increment de delictes (molts vinculats a xarxes del narcotràfic) i el deteriorament de la seguretat han propiciat l’arribada del discurs de “mà dura” que sempre utilitza la dreta radical. Finalment, el tema de la inflació i la carestia de la vida, fruit d’una conjuntura internacional de recessió, ha erosionat el govern del president Boric. Aquestes dues qüestions a dalt exposades –de caire discursiu– es retroalimenten amb el marc institucional en què s’han dut a terme les eleccions, que és el mateix amb què s’escull el senat xilè. Així, la llei electoral, amb setze districtes de mida molt petita i amb una fórmula proporcional oberta, ha suposat la sobrerepresentació de la dreta radical del Partit Republicà, que amb un 35,6% del vot gairebé ha aconseguit la meitat de la representació, mentre que les formacions tradicionals de centre que es van presentar amb la coalició Todo por Chile no van obtenir cap representant malgrat haver aconseguit el 10% dels vots. A aquest format institucional, a més, se li va afegir el mandat de “vot obligatori”, fet que va portar a les urnes un sector de la ciutadania que habitualment no vota i que, quan ho fa, sembla decantar-se pel discurs populista de la dreta. Així doncs, si bé totes les enquestes assenyalaven una victòria de la dreta, el repartiment definitiu dels representants ha estat sorprenent: la dreta radical de Kast ha obtingut 23 representants; la coalició esquerrana a què Boric dona suport, 17; la dreta tradicional (de formacions sense cap vel·leïtat centrista) n’han aconseguit 11, i un representant maputxe vinculat als moviments socials ha aconseguit 1 escó.

Tanmateix, amb tot el que hem exposat no n’hi ha prou per entendre per què l’esquerra –abans majoritària– ha fracassat. L’esquerra haurà de fer autocrítica, ja que les culpes de la derrota no poden ser només responsabilitat de l’entorn ni dels poders fàctics. Si hem de dir la veritat, l’assemblea anterior, amb una majoria de membres de l’esquerra social, no va tenir la capacitat de gestionar el crucial mandat que tenia entre mans. En aquest sentit, l’anterior procés de redacció d’una proposta constitucional va estar contaminat per una tràgica combinació de maximalisme, sobreexposició mediàtica i, en certa mesura, frivolitat. La presència d’un 20% de vots nuls i blancs el dia 7 de maig és l’expressió del descontentament i l’afartament que acumula un sector dels ciutadans respecte a la tasca dels seus polítics.

De tota manera, el procés constituent xilè no s’ha acabat. El Consell Constituent que s’acaba d’escollir haurà de treballar sobre un esborrany de llei fonamental confeccionat per un consell d’experts compost per acadèmics. Un cop consensuat (o no) un nou esborrany de constitució es convocarà una vegada més, pel mes de desembre, el poble xilè a les urnes. Ara la paradoxa d’aquesta nova conjuntura és que el president Boric –després de conèixer el resultat– ha suggerit a la dreta que no faci el mateix que ells a l’anterior constituent i que busqui el consens. Mentrestant, la formació de Kast, que no volia una nova constitució, haurà de liderar la constituent.

En qualsevol cas però, hi ha qui assimila aquests resultats amb l’inici d’una etapa contrarevolucionària. Si les eleccions 15 i 16 de maig del 2021 per escollir els convencionals de la primera assemblea constituent i la victòria, el 19 de desembre del mateix any, de Gabriel Boric a les eleccions presidencials van significar una “primavera xilena”, els resultats del 7 de maig del 2023 semblen mostrar l’adveniment de la tardor. O, com diria un aficionat als símils històrics (i tot pensat en la Revolució Francesa), a Xile s’ha iniciat un procés de tancament autoritari: ha començat la fase de termidor.