XILE, EN UN LABERINT

Dar­re­ra­ment, Xile ha tin­gut una vida política molt atra­fe­gada i, sobre­tot, con­tra­dictòria. Dient la veri­tat, el que està expe­ri­men­tant el país andí és l’esgo­ta­ment d’un model de con­vivència que té unes arrels polítiques i ins­ti­tu­ci­o­nals en la dic­ta­dura de Pinoc­het i el seu trànsit cap a la democràcia. De fet, a Xile ningú va plan­te­jar la tran­sició d’un règim auto­ri­tari cap a la democràcia, sinó que va ser un acci­dent no pre­vist pel règim dic­ta­to­rial arran de la der­rota ines­pe­rada en un ple­bis­cit que espe­rava gua­nyar l’any 1989. Cal veure, en aquest sen­tit, la pel·lícula No, diri­gida per Pablo Larraín i pro­ta­go­nit­zada per l’actor mexicà Gael García Ber­nal.

Fruit de tot això, encara avui, Xile té una cons­ti­tució here­tada del període auto­ri­tari i un model econòmic ultra­li­be­ral en què –entre mol­tes altres coses–, l’edu­cació i la salut pública són “de paga­ment” i la jubi­lació es ges­ti­ona pel mer­cat i, per tant, una dona cobra menys havent cotit­zat el mateix que un home, perquè té estadísti­ca­ment una espe­rança de vida més llarga. Així, inde­pen­dent­ment de qui hagi gover­nat des del 1990 (ja fos des del cen­tre, l’esquerra o la dreta), el model here­tat pel pinoc­he­tisme no s’ha pogut can­viar. Aquesta ha estat l’arrel del des­con­ten­ta­ment de molts sec­tors de la ciu­ta­da­nia (sobre­tot dels més joves), que han vist que la política ins­ti­tu­ci­o­nal tenia molt poc marge per can­viar les coses. Parlo d’un des­con­ten­ta­ment que ja va escla­tar fa més d’una dècada, amb la rebel·lió dels estu­di­ants de secundària –ano­me­nats “pingüins” per l’uni­forme esco­lar de color blanc i negre– i que no va parar d’agreu­jar-se fins a l’any 2019 (just abans de l’arri­bada de la covid-19), quan les pro­tes­tes van pren­dre els car­rers de la capi­tal. Va ser lla­vors quan el pre­si­dent con­ser­va­dor, Sebastián Piñera, va pro­me­tre redac­tar una nova cons­ti­tució.

Aquesta pro­mesa –la d’ela­bo­rar una nova cons­ti­tució– va ser un espe­rança i un miratge a la vegada, perquè molta gent va con­fe­rir al procés cons­ti­tu­ent resul­tats màgics, com una espècie de refun­dació de l’estat i la soci­e­tat xilena, sense tenir en compte dues coses: que men­tres­tant s’havia de ges­ti­o­nar una rea­li­tat com­plexa en un con­text de crisi sanitària i econòmica molt greu i que la rea­li­tat d’un país no es trans­forma a par­tir de l’escrip­tura d’un docu­ment, sinó que només es pot can­viar amb la volun­tat política de molts sec­tors, par­tint de l’assumpció del que hi ha i de l’acord entre interes­sos i visi­ons sovint con­tra­dic­to­ris.

Des d’aquell moment i fins avui, han pas­sat, elec­to­ral­ment par­lant, mol­tes coses: unes elec­ci­ons pre­si­den­ci­als en què va gua­nyar el can­di­dat de l’esquerra, Gabriel Boric; dos ple­bis­cits (un per dir si es volia can­viar de cons­ti­tució i un per rebut­jar un pro­jecte de cons­ti­tució), i dues elec­ci­ons per esco­llir els mem­bres d’un con­sell cons­ti­tu­ent (un pri­mer que va gua­nyar ampla­ment l’esquerra i un dar­rer –cele­brat el diu­menge 7 de maig– en què l’extrema dreta ha acon­se­guit una amplíssima majo­ria). En aquest sen­tit, en poc més de dos anys, Xile ha pas­sat de ser l’espe­rança blanca de l’esquerra alter­na­tiva (amb un pre­si­dent jove for­mat en els movi­ments soci­als) a l’amenaça auto­ritària de la dreta radi­cal d’arrel trum­pista i bol­so­na­rista. És per això que avui molts ana­lis­tes es pre­gun­ten com es pot triar el 2021 una cons­ti­tu­ent amb majo­ria abso­luta d’inde­pen­dents d’esquerra i dos anys més tard una cons­ti­tu­ent nova amb una super­ma­jo­ria de dre­tes, en què el Par­tit Repu­blicà d’ins­pi­ració pinoc­he­tista ha obtin­gut 23 dels 50 escons en joc.

És obvi que la victòria de l’extrema dreta està rela­ci­o­nada amb una espècie d’estat d’ànim reac­ci­o­nari que recorre el món i en què el des­con­ten­ta­ment, la ràbia i la frus­tració de mol­tes per­so­nes es cana­litza en per­so­nat­ges com Trump, Meloni, Bol­so­naro, Duarte o Le Pen. En aquesta lògica, el gua­nya­dor de la dar­rera con­tesa elec­to­ral, José Anto­nio Kast, per­tany a aquesta família ideològica. Per als qui no conei­xen aquest per­so­natge, cal dir que mal­grat el seu dis­curs “anti­política”, Kast ha ocu­pat càrrecs públics des del 1996, sem­pre de bra­cet del par­tit con­ser­va­dor i tra­di­ci­o­nal UDI, i que el seu germà i men­tor va ser minis­tre de Pinoc­het.

Tan­ma­teix, més enllà d’aquesta onada ideològica glo­bal, els resul­tats del dia 7 de maig també estan rela­ci­o­nats amb el fet que els temes de cam­pa­nya més relle­vants en aquests comi­cis van ser els que habi­tu­al­ment afa­vo­rei­xen la dreta: la immi­gració, la segu­re­tat i la inflació. L’arri­bada, des de fa anys, d’immi­grants veneçolans ha fet que el dis­curs racista que apel·la al tan­ca­ment de fron­te­res hagi aflo­rat. Alhora, la pre­o­cu­pació crei­xent per l’incre­ment de delic­tes (molts vin­cu­lats a xar­xes del nar­cotràfic) i el dete­ri­o­ra­ment de la segu­re­tat han pro­pi­ciat l’arri­bada del dis­curs de “mà dura” que sem­pre uti­litza la dreta radi­cal. Final­ment, el tema de la inflació i la cares­tia de la vida, fruit d’una con­jun­tura inter­na­ci­o­nal de recessió, ha ero­si­o­nat el govern del pre­si­dent Boric. Aques­tes dues qüesti­ons a dalt expo­sa­des –de caire dis­cur­siu– es retro­a­li­men­ten amb el marc ins­ti­tu­ci­o­nal en què s’han dut a terme les elec­ci­ons, que és el mateix amb què s’escull el senat xilè. Així, la llei elec­to­ral, amb setze dis­tric­tes de mida molt petita i amb una fórmula pro­por­ci­o­nal oberta, ha supo­sat la sobre­re­pre­sen­tació de la dreta radi­cal del Par­tit Repu­blicà, que amb un 35,6% del vot gai­rebé ha acon­se­guit la mei­tat de la repre­sen­tació, men­tre que les for­ma­ci­ons tra­di­ci­o­nals de cen­tre que es van pre­sen­tar amb la coa­lició Todo por Chile no van obte­nir cap repre­sen­tant mal­grat haver acon­se­guit el 10% dels vots. A aquest for­mat ins­ti­tu­ci­o­nal, a més, se li va afe­gir el man­dat de “vot obli­ga­tori”, fet que va por­tar a les urnes un sec­tor de la ciu­ta­da­nia que habi­tu­al­ment no vota i que, quan ho fa, sem­bla decan­tar-se pel dis­curs popu­lista de la dreta. Així doncs, si bé totes les enques­tes asse­nya­la­ven una victòria de la dreta, el repar­ti­ment defi­ni­tiu dels repre­sen­tants ha estat sor­pre­nent: la dreta radi­cal de Kast ha obtin­gut 23 repre­sen­tants; la coa­lició esquer­rana a què Boric dona suport, 17; la dreta tra­di­ci­o­nal (de for­ma­ci­ons sense cap vel·leïtat cen­trista) n’han acon­se­guit 11, i un repre­sen­tant maputxe vin­cu­lat als movi­ments soci­als ha acon­se­guit 1 escó.

Tan­ma­teix, amb tot el que hem expo­sat no n’hi ha prou per enten­dre per què l’esquerra –abans majo­ritària– ha fra­cas­sat. L’esquerra haurà de fer autocrítica, ja que les cul­pes de la der­rota no poden ser només res­pon­sa­bi­li­tat de l’entorn ni dels poders fàctics. Si hem de dir la veri­tat, l’assem­blea ante­rior, amb una majo­ria de mem­bres de l’esquerra social, no va tenir la capa­ci­tat de ges­ti­o­nar el cru­cial man­dat que tenia entre mans. En aquest sen­tit, l’ante­rior procés de redacció d’una pro­posta cons­ti­tu­ci­o­nal va estar con­ta­mi­nat per una tràgica com­bi­nació de maxi­ma­lisme, sobre­ex­po­sició mediàtica i, en certa mesura, fri­vo­li­tat. La presència d’un 20% de vots nuls i blancs el dia 7 de maig és l’expressió del des­con­ten­ta­ment i l’afar­ta­ment que acu­mula un sec­tor dels ciu­ta­dans res­pecte a la tasca dels seus polítics.

De tota manera, el procés cons­ti­tu­ent xilè no s’ha aca­bat. El Con­sell Cons­ti­tu­ent que s’acaba d’esco­llir haurà de tre­ba­llar sobre un esbor­rany de llei fona­men­tal con­fec­ci­o­nat per un con­sell d’experts com­post per acadèmics. Un cop con­sen­suat (o no) un nou esbor­rany de cons­ti­tució es con­vo­carà una vegada més, pel mes de desem­bre, el poble xilè a les urnes. Ara la para­doxa d’aquesta nova con­jun­tura és que el pre­si­dent Boric –després de conèixer el resul­tat– ha sug­ge­rit a la dreta que no faci el mateix que ells a l’ante­rior cons­ti­tu­ent i que bus­qui el con­sens. Men­tres­tant, la for­mació de Kast, que no volia una nova cons­ti­tució, haurà de lide­rar la cons­ti­tu­ent.

En qual­se­vol cas però, hi ha qui assi­mila aquests resul­tats amb l’inici d’una etapa con­tra­re­vo­lu­cionària. Si les elec­ci­ons 15 i 16 de maig del 2021 per esco­llir els con­ven­ci­o­nals de la pri­mera assem­blea cons­ti­tu­ent i la victòria, el 19 de desem­bre del mateix any, de Gabriel Boric a les elec­ci­ons pre­si­den­ci­als van sig­ni­fi­car una “pri­ma­vera xilena”, els resul­tats del 7 de maig del 2023 sem­blen mos­trar l’adve­ni­ment de la tar­dor. O, com diria un afi­ci­o­nat als símils històrics (i tot pen­sat en la Revo­lució Fran­cesa), a Xile s’ha ini­ciat un procés de tan­ca­ment auto­ri­tari: ha començat la fase de ter­mi­dor.