La victòria d’Erdogan en un any simbòlic

La portada del Cumhuriyet, diari històric pròxim al secularisme turc, va titular l’endemà de les eleccions: “Ha perdut guanyant.” Per contra, el Sabah, diari proper a Recep Tayyip Erdogan, va escollir: “Ha guanyat l’home del poble.” La polarització a Turquia es torna a fer evident amb els resultats d’aquesta segona volta, en què Erdogan ha aconseguit un 52,18% dels vots –un resultat molt semblant al del 2018– i Kemal Kiliçdaroglu s’ha quedat per sota, amb un 47,82%.

Recep Tayyip Erdogan enceta el seu tercer mandat com a president de la República de Turquia en un any simbòlic. L’endemà de la victòria, el 29 de maig, es commemoraven els 570 anys de la presa de Constantinoble. Per celebrar-ho, ministres del govern van presidir la primera pregària del dia a Santa Sofia, la mesquita museu que Erdogan va tornar a convertir en centre religiós i que és un símbol de la seva presidència. De fet, la seva darrera compareixença abans de les eleccions de la primera volta va tenir lloc aquí. A aquesta efemèride hi hem de sumar dos números rodons més: el centenari de la República de Turquia a l’octubre i els deu anys de les protestes de Gezi, les més grans contra les polítiques d’Erdogan.

El president va fer el primer discurs després de la reelecció a sobre d’un autobús a Istanbul al voltant dels seus seguidors, que van festejar l’èxit durant la nit. “Bye, bye Kemal” i un atac contra el col·lectiu LGBT van ser els protagonistes del discurs: “El CHP [Partit Republicà del Poble, partit de l’oposició], l’HDP [Partit Democràtic del Poble, partit d’esquerres kurd] i d’altres són pro LGTB, però la LGBT no es pot infiltrar entre nosaltres. Renaixerem. La família és sagrada. La violència contra les dones està prohibida.” Un dels punts forts de la ideologia d’Erdogan és la defensa del paper de les dones al centre de la família, com a mares, germanes i filles.

Les eleccions legislatives, celebrades en la primera volta, també van ser positives per al Partit de la Justícia i el Desenvolupament (AKP), el partit de l’executiu. Si sumem els escons que van treure els grups que formen part de la coalició el resultat és de majoria: 336 de 600. A la diàspora els resultats són molt desiguals. En alguns països, Erdogan guanya amb molta diferència, com en el cas del Líban, on treu més del 95% dels vots, mentre que en d’altres és l’oposició qui se’ls emporta massivament, com a Portugal, on Kiliçdaroglu aconsegueix més del 94%. A Espanya guanya també l’oposició, amb un 71%.

Erdogan no ha perdut cap de les eleccions a què s’ha presentat. Tot i això, aquesta és la primera vegada que se celebra una segona volta. A més, no hi ha una diferència de resultats important entre ambdós candidats. El diari Cumhuriyet incloïa en la portada un dibuix caricaturitzat d’Erdogan fent el discurs al balcó presidencial i envoltat d’etiquetes que l’han fet fort i han facilitat la victòria: “YSK” per la proximitat amb el consell electoral suprem del país i “Medya” pel control de mitjans de comunicació, entre d’altres.

En aquest mateix sentit, Jan Petersen, el representant dels observadors internacionals a les eleccions de l’Oficina per les Institucions Democràtiques i els Drets Humans (ODIHR), va destacar que “la falta de transparència per part de l’administració electoral ha deixat els votants mal informats, i la falta d’una cobertura equilibrada per part dels mitjans de comunicació ha estat preocupant”. Seguint amb les mateixes polítiques, dos dies després de les eleccions l’agència estatal de ràdio i televisió (RTÜK) va obrir investigacions a set companyies independents de mitjans de comunicació.

La participació en les votacions va decaure tres punts respecte al primer torn i es van denunciar irregularitats, igual que durant la primera volta. Un exemple va ser l’agressió a Fatos Erdogan, una periodista local, per part d’una afiliada de l’AKP en una escola d’Istanbul. En un informe dels observadors internacionals de l’ODIHR es feia palès que l’incident amb la periodista local no havia estat l’únic: “La jornada electoral va transcórrer en gran mesura de forma pacífica, però sí que es van produir casos aïllats de violència, majoritàriament dirigits contra partidaris de l’oposició.”

El discurs de Kemal Kiliçdaroglu després de conèixer els resultats animava a no rendir-se i a continuar treballant: “Hem d’aixecar-nos i caminar orgullosos.” Per a aquesta segona volta, l’oposició va canviar la comunicació de la campanya electoral, amb l’objectiu d’ampliar la base i arribar a altres sectors ideològics. Un dels motius era el possible suport de Sinan Ogan, el tercer candidat del primer torn, que va acabar fent públic el suport a Erdogan. No obstant això, l’oposició va aconseguir un acord amb Ümit Ozdag, líder del Partit de la Victòria, d’extrema dreta i antiimmigració, conegut per ser antirefugiats sirians. Perquè fos així, el discurs de Kiliçdaroglu va fer passos cap a la dreta.

El cap de l’oposició va passar de fer vídeos a la cuina de casa, amb un to proper i amable, a gravar-se davant la bandera de Turquia, amb maneres més agressives i distants. L’antisirianisme va ser un dels arguments principals de la campanya. Un exemple són els cartells penjats per tot arreu en què es podia llegir: “Els sirians se n’aniran.” En el protocol firmat entre Kiliçdaroglu i Ozdag es prometia que tots els demandants d’asil sirians serien retornats a Síria en menys d’un any. A més, en un vídeo a les xarxes socials el cap de l’oposició manipulava les dades, dient que al país hi ha 10 milions de refugiats, quan se’n comptabilitzen al voltant de 3. Així, durant aquesta segona campanya la instrumentalització dels refugiats sirians es va convertir en una estratègia per aconseguir vots per part de l’oposició.

Després de la publicació del protocol, alguns grups d’esquerres turcs i kurds van escriure missatges de descontentament. L’HDP i el YSP –partits kurds d’esquerres- van fer un comunicant dient que “les decisions del protocol són contràries als principis de la democràcia universal”. Un altre dels motius de queixa d’aquestes formacions era la clàusula del protocol que marcava unes mesures més ultranacionalistes en detriment de les polítiques de la zona kurda. Finalment, però, els partits van publicar que el seu suport seguia endavant. La lluita per fer front a Erdogan va ser superior a la resta d’interessos.

Malgrat tot, el discurs xenòfob encara forma part de la societat turca, i la gestió dels refugiats serà un dels temes principals del nou mandat. El 2020, Turquia ja va començar a construir infraestructures al nord de Síria per poder retornar els sirians. Es preveu que en aquesta nova legislatura Erdogan restableixi les relacions amb Al-Assad, com ja està passant amb altres països de la regió, i a mitjans de maig Síria va tornar a ser admesa a la Lliga Àrab després de més de deu anys.

En l’àmbit internacional, la relació amb Occident també serà clau. De Turquia depèn l’entrada de Suècia a l’OTAN, que Erdogan de moment no ha permès perquè considera que no s’estan aplicant prou polítiques per lluitar contra el terrorisme, fent referència a l’acollida de figures kurdes al país. En el primer discurs després de la victòria, Erdogan ja va apel·lar a la Unió Europea, queixant-se que des de l’espai Schengen es rebutgen molts visats turcs: “Resoldrem aquest problema de visats, que s’ha utilitzat com a xantatge polític aquests últims temps.”

L’economia serà un altre dels grans reptes dels pròxims mesos. La setmana passada, per primera vegada des del 2002, les reserves internacionals del Banc Central de Turquia van passar a números vermells. Dos dies després de la reelecció del president, la lira va caure a 20,36 davant del dòlar, un mínim històric. Les polítiques de baixos interessos d’Erdogan i les injeccions econòmiques de països del Golf i de Rússia no han estat suficients.

D’aquí a deu mesos Turquia es tornarà a sotmetre a les urnes, aquest cop en unes eleccions municipals. En les últimes locals, l’AKP va perdre Istanbul i Ankara, que van passar a mans de l’oposició principal, el CHP.