Mèxic: precampanya permanent

Aquest any és políticament clau per a Mèxic. Amb aquesta lògica cal interpretar les eleccions celebrades el diumenge passat, 4 de juny, en dos estats: l’Estat de Mèxic, situat al nord de la capital del país, i Coahuila, al centre-nord, fent frontera amb els Estats Units.

Els resultats d’aquests comicis han tingut una gran transcendència per dues raons. La primera és que l’Estat de Mèxic és el més poblat (amb 17 milions d’habitants) i el que aporta més recursos al producte interior brut de la república, i hi ha perdut el candidat del Partit Institucional Revolucionari (PRI), formació que des de fa noranta-quatre anys sempre l’havia governat. Qui ha guanyat les eleccions en aquest enclavament ha estat la candidata de la formació Movimiento de Regeneración Nacional (MORENA), Delfina Gómez Álvarez, amb un 52% dels vots.

En aquest estat, que és d’on ha sortit l’elit econòmica i política de l’anterior règim priïsta durant els darrers trenta anys (Enrique Peña Nieto inclòs), ara governarà una dona d’origen modest, de professió mestra d’escola pública, d’esquerres i sense possessions. És més, aquesta nova dirigent fa bandera dels seus orígens modestos i de les seves arrels indígenes, i amb això connecta amb la majoria dels habitants d’aquest estat, on si bé hi ha molta riquesa, també és on hi ha amb més pobresa urbana, precarietat i crim de tot el país. La victòria de Delfina Gómez Álvarez, però, s’ha d’entendre com un altre èxit de l’actual president de la república, Manuel Andrés López Obrador (AMLO), i la seva formació, MORENA, creada l’any 2011 com una escissió personalista de la formació del Partit de la Revolució Democràtica (PRD) que, a la vegada, va ser una escissió per l’esquerra del PRI l’any 1989.

MORENA, doncs, només s’entén a partir de la figura d’AMLO, que és el líder carismàtic que funda el partit i que després de presentar-se tres vegades a les eleccions a la presidència de la República de Mèxic les guanya amb una ampla majoria l’any 2018. Però com que a Mèxic, per mandat constitucional, el president (ni cap altre càrrec electe) no pot ser reelegit, AMLO està buscant el seu successor. Això és així perquè AMLO manté una aprovació popular del 68% de la ciutadania –un fet excepcional al continent, ja que els presidents llatinoamericans difícilment obtenen més d’un 23% d’aprovació a partir del seu primer any de mandat.

En aquest context, les eleccions de què parlem, prèvies a les presidencials que se celebraran el dia 2 de juny del 2024, són molt rellevants, ja que mostren la força que té MORENA i obren la cursa de candidats a succeir AMLO, l’actiu més potent dels quals és arribar a tenir el suport del mateix president.

Estem parlant d’una cursa que tot just va començar formalment fa pocs dies (el 6 de juny passat) i que enfrontarà –si bé hi ha quatre candidats– el fins ara ministre d’Exteriors, Marcelo Ebrard (que acaba de dimitir del càrrec per preparar la cursa successòria), amb l’actual alcaldessa de Ciutat de Mèxic, Claudia Sheinbaum. Ebrard es presenta com la continuïtat tranquil·la i té el suport dels sectors econòmics i mediàtics del partit i de bona part de les classes mitjanes, mentre que Sheinbaum apareix com la candidata que manté l’esperit de radicalitat, popular i movimentista d’AMLO. Els altres dos candidats, el senador Ricardo Monreal i el ministre de Governació, Adán Augusto López, tenen molt poc suport popular i gairebé ningú aposta per ells. D’aquesta manera, avui a Mèxic la lluita política no és entre els candidats presidencials dels diferents partits presents en l’arc parlamentari, sinó la lluita interna entre candidats de MORENA, una lluita entre Ebrard i Sheinbaum que pot esdevenir fratricida.

A hores d’ara, però, encara no se sap encara qui serà el candidat de MORENA i, per tant, qui dels dos serà el delfí –escollit, apadrinat o tutelat– d’AMLO. Hi ha qui exposa que l’elecció més rellevant a Mèxic aquests propers mesos no serà la del president de la república, sinó les primàries dins la formació que avui governa i que té la major part del poder institucional.

En qualsevol cas, com hem dit, les eleccions de diumenge passat també són rellevants per una segona raó. Aquesta és que a l’altre estat on se celebraven eleccions, Coahuila (de 3.100.000 habitants), no va guanyar MORENA, sinó l’empresari polític Manolo Jiménez Salinas, membre de la coalició que van fer els que eren els tres partits tradicionals de Mèxic: el PRI, abans sistèmic; el Partit Acció Nacional (PAN), de dretes i catòlic, i el PRD, d’esquerres. Aquesta coalició PRI-PAN-PRD, que sembla “antinatura”, és avui la plataforma d’oposició més combativa que té AMLO. És des del PRI-PAN-PRD i des dels mitjans de comunicació privats des d’on avui s’exerceix l’oposició. Una oposició que denuncia de forma vehement la voluntat hegemònica d’AMLO i el seu partit, i als quals acusen de polaritzar i fracturar la societat mexicana en cadascun dels seus discursos diaris (anomenats “las mañaneras”) que fa a les sis del matí per la ràdio, la televisió i des del seu canal oficial de YouTube. A més, acusen el govern d’AMLO de voler controlar l’administració electoral, l’empresa estatal de petrolis, de polititzar (i enriquir) l’exèrcit i de crear una ampla xarxa clientelar a través de l’impuls de polítiques socials i de reducció de la pobresa.

De tota manera, no queda clar que el missatge opositor convenci la majoria dels electors, tot i que és cert que hi ha malestar en determinats sectors de les classes mitjanes i en bona part del món intel·lectual i acadèmic, així com expectació en determinats sectors econòmics nacionals i internacionals –i, en particular, entre el grup d’empreses espanyoles de l’Ibex, que és conscient que bona part dels actius i guanys que obté aquesta dècada provenen de Mèxic–. A la vegada, la coalició PRI-PAN-PRD encara no té cap lideratge clar i, per tant, mentre que MORENA projecta els possibles candidats, l’oposició té el més calent a l’aigüera. Tot plegat en un context en què, des de fa quatre anys, MORENA ha anat conquerint més i més poder institucional. Una mostra d’això és que després de les eleccions del 4 de juny la formació d’AMLO ja controla 23 dels 32 estats de la república, quasi la meitat dels 2.469 municipis del país, té 234 dels 500 diputats del Congrés i 66 dels 128 senadors.

Per acabar, podem dir que aquestes darreres eleccions mostren, en definitiva, tres coses: 1) la força que té AMLO i MORENA als estats del centre i el sud de la república, que són els més poblats del país; 2) l’atractiu i la popularitat que tenen els dos candidats més ben posicionats de MORENA, Ebrard i Sheinbaum, per succeir AMLO en la cursa presidencial, i 3) la capacitat que encara manté la coalició opositora composta pels vells partits PRI-PAN-PRD per fer front a AMLO i per competir i governar algun dels territoris mexicans. La gran incògnita és, però, què pot passar si MORENA –a més de guanyar la república– va conquerint cada vegada més quotes de poder fins a convertir-se en un partit hegemònic, com ho era en el segle passat el PRI.