Mèxic: precampanya permanent

Aquest any és política­ment clau per a Mèxic. Amb aquesta lògica cal inter­pre­tar les elec­ci­ons cele­bra­des el diu­menge pas­sat, 4 de juny, en dos estats: l’Estat de Mèxic, situat al nord de la capi­tal del país, i Coa­huila, al cen­tre-nord, fent fron­tera amb els Estats Units.

Els resul­tats d’aquests comi­cis han tin­gut una gran trans­cendència per dues raons. La pri­mera és que l’Estat de Mèxic és el més poblat (amb 17 mili­ons d’habi­tants) i el que aporta més recur­sos al pro­ducte inte­rior brut de la república, i hi ha per­dut el can­di­dat del Par­tit Ins­ti­tu­ci­o­nal Revo­lu­ci­o­nari (PRI), for­mació que des de fa noranta-qua­tre anys sem­pre l’havia gover­nat. Qui ha gua­nyat les elec­ci­ons en aquest encla­va­ment ha estat la can­di­data de la for­mació Movi­mi­ento de Rege­ne­ración Naci­o­nal (MORENA), Del­fina Gómez Álva­rez, amb un 52% dels vots.

En aquest estat, que és d’on ha sor­tit l’elit econòmica i política de l’ante­rior règim priïsta durant els dar­rers trenta anys (Enri­que Peña Nieto inclòs), ara gover­narà una dona d’ori­gen modest, de pro­fessió mes­tra d’escola pública, d’esquer­res i sense pos­ses­si­ons. És més, aquesta nova diri­gent fa ban­dera dels seus orígens modes­tos i de les seves arrels indígenes, i amb això con­necta amb la majo­ria dels habi­tants d’aquest estat, on si bé hi ha molta riquesa, també és on hi ha amb més pobresa urbana, pre­ca­ri­e­tat i crim de tot el país. La victòria de Del­fina Gómez Álva­rez, però, s’ha d’enten­dre com un altre èxit de l’actual pre­si­dent de la república, Manuel Andrés López Obra­dor (AMLO), i la seva for­mació, MORENA, cre­ada l’any 2011 com una escissió per­so­na­lista de la for­mació del Par­tit de la Revo­lució Democràtica (PRD) que, a la vegada, va ser una escissió per l’esquerra del PRI l’any 1989.

MORENA, doncs, només s’entén a par­tir de la figura d’AMLO, que és el líder carismàtic que funda el par­tit i que després de pre­sen­tar-se tres vega­des a les elec­ci­ons a la pre­sidència de la República de Mèxic les gua­nya amb una ampla majo­ria l’any 2018. Però com que a Mèxic, per man­dat cons­ti­tu­ci­o­nal, el pre­si­dent (ni cap altre càrrec electe) no pot ser ree­le­git, AMLO està bus­cant el seu suc­ces­sor. Això és així perquè AMLO manté una apro­vació popu­lar del 68% de la ciu­ta­da­nia –un fet excep­ci­o­nal al con­ti­nent, ja que els pre­si­dents lla­ti­no­a­me­ri­cans difícil­ment obte­nen més d’un 23% d’apro­vació a par­tir del seu pri­mer any de man­dat.

En aquest con­text, les elec­ci­ons de què par­lem, prèvies a les pre­si­den­ci­als que se cele­bra­ran el dia 2 de juny del 2024, són molt relle­vants, ja que mos­tren la força que té MORENA i obren la cursa de can­di­dats a suc­ceir AMLO, l’actiu més potent dels quals és arri­bar a tenir el suport del mateix pre­si­dent.

Estem par­lant d’una cursa que tot just va començar for­mal­ment fa pocs dies (el 6 de juny pas­sat) i que enfron­tarà –si bé hi ha qua­tre can­di­dats– el fins ara minis­tre d’Exte­ri­ors, Mar­celo Ebrard (que acaba de dimi­tir del càrrec per pre­pa­rar la cursa suc­cessòria), amb l’actual alcal­dessa de Ciu­tat de Mèxic, Clau­dia Shein­baum. Ebrard es pre­senta com la con­tinuïtat tran­quil·la i té el suport dels sec­tors econòmics i mediàtics del par­tit i de bona part de les clas­ses mit­ja­nes, men­tre que Shein­baum apa­reix com la can­di­data que manté l’espe­rit de radi­ca­li­tat, popu­lar i movi­men­tista d’AMLO. Els altres dos can­di­dats, el sena­dor Ricardo Mon­real i el minis­tre de Gover­nació, Adán Augusto López, tenen molt poc suport popu­lar i gai­rebé ningú aposta per ells. D’aquesta manera, avui a Mèxic la lluita política no és entre els can­di­dats pre­si­den­ci­als dels dife­rents par­tits pre­sents en l’arc par­la­men­tari, sinó la lluita interna entre can­di­dats de MORENA, una lluita entre Ebrard i Shein­baum que pot esde­ve­nir fra­tri­cida.

A hores d’ara, però, encara no se sap encara qui serà el can­di­dat de MORENA i, per tant, qui dels dos serà el delfí –esco­llit, apa­dri­nat o tute­lat– d’AMLO. Hi ha qui exposa que l’elecció més relle­vant a Mèxic aquests pro­pers mesos no serà la del pre­si­dent de la república, sinó les primàries dins la for­mació que avui governa i que té la major part del poder ins­ti­tu­ci­o­nal.

En qual­se­vol cas, com hem dit, les elec­ci­ons de diu­menge pas­sat també són relle­vants per una segona raó. Aquesta és que a l’altre estat on se cele­bra­ven elec­ci­ons, Coa­huila (de 3.100.000 habi­tants), no va gua­nyar MORENA, sinó l’empre­sari polític Manolo Jiménez Sali­nas, mem­bre de la coa­lició que van fer els que eren els tres par­tits tra­di­ci­o­nals de Mèxic: el PRI, abans sistèmic; el Par­tit Acció Naci­o­nal (PAN), de dre­tes i catòlic, i el PRD, d’esquer­res. Aquesta coa­lició PRI-PAN-PRD, que sem­bla “anti­na­tura”, és avui la pla­ta­forma d’opo­sició més com­ba­tiva que té AMLO. És des del PRI-PAN-PRD i des dels mit­jans de comu­ni­cació pri­vats des d’on avui s’exer­ceix l’opo­sició. Una opo­sició que denun­cia de forma vehe­ment la volun­tat hegemònica d’AMLO i el seu par­tit, i als quals acu­sen de pola­rit­zar i frac­tu­rar la soci­e­tat mexi­cana en cadas­cun dels seus dis­cur­sos dia­ris (ano­me­nats “las mañane­ras”) que fa a les sis del matí per la ràdio, la tele­visió i des del seu canal ofi­cial de You­Tube. A més, acu­sen el govern d’AMLO de voler con­tro­lar l’admi­nis­tració elec­to­ral, l’empresa esta­tal de petro­lis, de poli­tit­zar (i enri­quir) l’exèrcit i de crear una ampla xarxa cli­en­te­lar a través de l’impuls de polítiques soci­als i de reducció de la pobresa.

De tota manera, no queda clar que el mis­satge opo­si­tor con­venci la majo­ria dels elec­tors, tot i que és cert que hi ha males­tar en deter­mi­nats sec­tors de les clas­ses mit­ja­nes i en bona part del món intel·lec­tual i acadèmic, així com expec­tació en deter­mi­nats sec­tors econòmics naci­o­nals i inter­na­ci­o­nals –i, en par­ti­cu­lar, entre el grup d’empre­ses espa­nyo­les de l’Ibex, que és cons­ci­ent que bona part dels actius i guanys que obté aquesta dècada pro­ve­nen de Mèxic–. A la vegada, la coa­lició PRI-PAN-PRD encara no té cap lide­ratge clar i, per tant, men­tre que MORENA pro­jecta els pos­si­bles can­di­dats, l’opo­sició té el més calent a l’aigüera. Tot ple­gat en un con­text en què, des de fa qua­tre anys, MORENA ha anat con­que­rint més i més poder ins­ti­tu­ci­o­nal. Una mos­tra d’això és que després de les elec­ci­ons del 4 de juny la for­mació d’AMLO ja con­trola 23 dels 32 estats de la república, quasi la mei­tat dels 2.469 muni­ci­pis del país, té 234 dels 500 dipu­tats del Congrés i 66 dels 128 sena­dors.

Per aca­bar, podem dir que aques­tes dar­re­res elec­ci­ons mos­tren, en defi­ni­tiva, tres coses: 1) la força que té AMLO i MORENA als estats del cen­tre i el sud de la república, que són els més poblats del país; 2) l’atrac­tiu i la popu­la­ri­tat que tenen els dos can­di­dats més ben posi­ci­o­nats de MORENA, Ebrard i Shein­baum, per suc­ceir AMLO en la cursa pre­si­den­cial, i 3) la capa­ci­tat que encara manté la coa­lició opo­si­tora com­posta pels vells par­tits PRI-PAN-PRD per fer front a AMLO i per com­pe­tir i gover­nar algun dels ter­ri­to­ris mexi­cans. La gran incògnita és, però, què pot pas­sar si MORENA –a més de gua­nyar la república– va con­que­rint cada vegada més quo­tes de poder fins a con­ver­tir-se en un par­tit hegemònic, com ho era en el segle pas­sat el PRI.